Tot això de Pedro Sánchez, la seva carta, els cinc dies de reflexió, la seva compareixença de dilluns, les manifestacions davant de Ferraz, les seves entrevistes a Televisió Espanyola i la SER (mitjans que, com se sap, li són hostils), la seva moralina i el seu victimisme fan feredat. Res de riure. Ha estat un carnaval espantós. Hi ha moltes coses a comentar: una compareixença que no admet preguntes, ministres mostrant les seves vergonyes de parvulari, periodistes assenyalats, periodistes assenyaladors i comissaris, processos judicials normalíssims en una democràcia també assenyalats, etc. En conjunt, una bomba tòxica.
Hi ha fissures que són esperança i els partits polítics sovint fan perdre la fe. El procés socialista d’aquests dies ha servit per advertir-nos que a Espanya hi ha una institució més important que l’estat de dret, que la mateixa Constitució del 1978 i que el Rei: el PSOE. Una institució anomenada Partit Socialista, que cobreix amb pell de xai el seu autoritarisme, i que s’ha mostrat incompatible amb la democràcia.
De dalt a baix, tot està claríssim. Les directrius arriben al candidat socialista de qualsevol poble de Guadalajara: Sánchez, resiste! Sigue! Un darrere l’altre els tuits s’acumulen, les declaracions són valentes, els punys s’alcen, les llàgrimes humitegen els ulls, els titulars i els editorials s’escriuen a l’uníson. García-Page es torna l’excusa perfecta, a González, Redondo i Guerra, tan “valents” a vegades, els tenen assossegats, i han ressuscitat brillantment Zapatero. A més, han sotmès i tornat maquiavel·lista com mai el PSC: tots han dit amén a l’amnistia i els indults, tots. Cap veu contrària, cap crítica interna. Ningú dolgut. La maquinària, doncs, és gairebé perfecte. Rentades de cervell o de butxaca. O les dues coses.
La resta, els del costat del mal, ens ho mirem amb estupefacció, fins i tot, un punt afogats. Al cantó del PSOE, el PP, ERC, Junts i Podemos semblen un esplai. Els del PP es mostren permanentment sorpresos i mai afinen quan han d’alçar la veu. S’empatollen, van de moderats, van de carques, de liberals… Es tornen petits davant d’un monstre amb tants tentacles com és el PSOE. La resta de socis polítics, els d’aquí i els d’allà, mentrestant, van passant la menjadora.
Estan segurs del seu pla els socialistes. Semblen una màquina llevaneu obrint-se pas entre nosaltres. No vull parlar de cap on van i ens porten, però no són garants de res, ni de la bona gestió. La màquina amb les seves enormes pales avança: ni llibertat de premsa, ni judicial. Assenyalar, apartar, assenyalar, apartar. Que només quedin els bons! Tenen clar l’enemic. I pobrets, nosaltres, que tan sols pensem d’ells que estan equivocats! Som uns veritables xais al seu costat.
Catalunya farà mandra i també Espanya. Però no ens en pot fer mai la Llibertat.
