Escric aquestes ratlles diumenge plujós al matí, sense cap idea de com serà, ni què dirà, ni què farà el president del govern espanyol dilluns. És difícil, a més, saber què passa pel cap de Sánchez, algú que, més enllà de la simpatia o l’antipatia política, no podríem considerar precisament com a feble. En tot cas, si hi ha una cosa clara, és que alguna cosa greu passa entre bastidors, i que l’excusa dels atacs a la seva dona, no cola. No conec el president Sánchez, encara que sí conec prou bé Espanya per intuir que està havent-hi un cop d’estat, és a dir, l’ús de mecanismes extrainstitucionals per corregir una evolució dels esdeveniments polítics en la direcció de salvaguardar l’ordre franquista que mai no ha deixat de manar a Madrid i Espanya. En certa mesura, servidor de vostès, que tenia quinze anys quan va viure l’estranya dimissió d’Adolfo Suárez (que, en una època amb pocs i dolents mitjans de comunicació i una única televisió pública i del règim), ningú no sabia de què anava, i posteriorment el cop d’Estat del 23 F de 1981 (que vàrem entendre menys), i fent de l’autor conceptual l’heroi de la pel·lícula (el Borbó emèrit), intueixo que l’episodi pot resultar similar. I això que Suárez era algú que compartia amb Sánchez  una irrefrenable tendència a anar per lliure.

Aquests darrers mesos es parla a Espanya de lawfare (a Catalunya i al País Basc no se’n parla, es practica). I també, alguns analistes –entre els quals m’incloc– en parlen de la guerra Estat-Govern, segons el qual els poders fàctics fan tot el possible per impedir l’amnistia o qualsevol negociació que impliqui un canvi substancial en l’ordre de 1939, de correlació de forces polítiques, socials o nacionals. Hem assistit a episodis vergonyants com un poder judicial que actua com a poder legislatiu i executiu, una policia patriòtica que es dedica a imitar l’Stasi en la destrucció de reputacions polítiques, o una premsa radioactiva que es dedica a contaminar l’opinió pública. Tanmateix, hauria de corregir el terme. No hi ha guerra Estat-govern. Perquè, per tal que hi hagi una guerra cal, com a mínim, dos contendents. I només hem assistit a una massacre, perquè l’Estat no troba oposició en la seva tasca destructora. Com ja he explicat en alguna ocasió, fins que algun dels jutges estrella d’aquests que prevariquen per damunt les seves possibilitats no entri a la presó, o les màquines de corrupció de determinats partits i famílies influents no comencin a restar entre barrots o refugiats a Abu Dabi, l’actual govern no tindrà credibilitat. De fet, el problema és que el propi govern ja es va comprometre amb el lawfare i la prevaricació massiva a partir del mateix moment en què van participar en la guerra bruta contra Catalunya o van passar per la ignomínia del 155. O quan van fer costat al franquisme sociològic, mediàtic, econòmic en la repressió contra un país que s’emparava en la legislació internacional i el principi universal del dret a l’autodeterminació per trencar precisament amb la dictadura diferida que representa l’Espanya actual.

Què farà Sánchez? Ni idea! Tocarà valorar-ho a posteriori, tot i que sospito que la cosa s’intentarà allargar en el temps. Tanmateix, quina credibilitat en tindrà? Depèn! A ningú no se li escapa que el règim del 39 / 78 és un entramat que controla els espais estratègics de l’Estat (diria que fins i tot el VAR de la Lliga de futbol), i que té una arquitectura concreta ocupada al cim de la piràmide pel Borbó rondinaire. I que –recullo alguns rumors que n’he sentit– la crisi constitucional que s’acosta podria estar vinculada a la negativa reial a signar la llei d’amnistia, cosa que, més que crisi, n’hauríem de dir cop d’estat, fent honor a la seva nissaga. Potser Sánchez ja fa tuf de cadàver polític perquè els poder real (i reial) així ho ha decretat. Tanmateix, no m’inspirarà cap credibilitat si no té el valor, per posar un exemple, de sotmetre la monarquia a referèndum i propiciar un canvi sobtat d’un ordre postfranquista. O, si més no, si és capaç de portar el seu partit vers el republicanisme, com a manera de defensar-se  del franquisme judicial, econòmic, policial i sociològic. Perquè, efectivament, allò que en diuen eufemísticament “règim constitucional” no s’aguanta sense el PSOE. Amb un PSOE republicà, la monarquia ( i tota la resta d’edifici que el sustenta), no tenen gaire futur.