Les eleccions de l’ordre i el pistolerisme

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

A Catalunya ha guanyat l’abstenció. Cal dir-ho i cal dir-ho ben alt. Cal recordar-ho. Cal insistir, una vegada i una altra, en la realitat més esquiva i més dolorosa: la derrota del 2017 i la repressió de la revolta d’Urquinaona han provocat una gran desmobilització nacional i política. Avui, a les eleccions del 12 de maig de 2024, s’hi afegeix un nou component: la Catalunya que encara malda per votar i per fer política vol ordre, vol conciliació, vol passar pàgina i, sobretot, vol que alguna cosa funcioni en aquest país.

No queda clar que hi hagi massa governabilitat amb el parlament eixit de les eleccions del 12 de maig. Tanmateix, la victorieta i lideratge gris i autoritari de Salvador Illa són indiscutibles. La confortable posició del PSC en tant que partit guanyador provocarà que les restes naufragades del processisme s’hagin de desemmascarar i procedir als pactes postelectorals que es deleixen de fer i signar. Tot sigui per les engrunes de la colònia catalana. A la Convergència de les mil cares però que totes són iguals, l’efecte Puigdemont ha evitat mals majors. Però ara que Puigdemont clarament no serà president, és hora que compleixi el que va prometre a l’inici de la campanya i es retiri de la política. Tots li agrairem. Uns desitjos semblants hem de tenir vers Pere Aragonès i Oriol Junqueras, ensems amb la tètrica pastisseria de Sergi Sol, Sergi Sabrià i Carles A. Foguet. En els nostres bons auguris, hem d’esperar que els facin un Carod primer i un Puigcercós després. Tal volta, aleshores, Esquerra pugui retornar a ser el partit que havia estat dels catalans i dels independentistes—el partit d’Heribert Barrera. L’Esquerra Republicana que deixen no solament és sotmesa al poder espanyol, sinó que és la més incompetent que s’ha vist mai. I tot el país ho ha pogut comprovar i patir amb escreix.

El renaixement del Partit Popular i la consolidació de Vox demostren que l’etnicisme dels colons espanyols i l’assimilacionisme progressen adequadament. Podran amplificar i vociferar la seva agenda genocida contra els catalans. A la crossa del PSC, els comuns, es perden un parell d’escons però queden com a tonto útil i cavall de Troia comunista del nacionalisme espanyol. Un dels altres gran perdedors de la jornada és la CUP, que es peta més de la meitat dels seus 9 escons i es queda en 4. La cara amable de Laia Estrada i els intents de Lluc Salellas de semblar un senyor d’ordre no han pogut compensar el virus woke, i el predomini ideològic d’Endavant-OSAN. La CUP certifica el seu declivi i constata que no es pot oferir una falsíssima cara amable mentre muntes escraches per xarxes socials o et dediques a dir “putes feixistes” a les àvies d’Aliança Catalana. I vet aquí la gran sorpresa de les eleccions: Sílvia Orriols guanya i irromp al Parlament. Hem d’esperar que a banda de posar a parir l’Islam i la immigració del great replacement Orriols ens demostri el seu cardonisme foguejat a Estat Català.

Alhora, el partit de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, mereix un esment especial. Amb els seus 13.000 vots—per darrere del PACMA i les restes de Cs—, es confirma que Jordi Graupera enfonsa tot el que toca. També es confirma que podem anomenar-lo, amb justícia, Jordi Grauperdre. El seu discurs de derrota durant la nit electoral, tot dient que era feliç i que ara venia la feina dura, i el nou partit, i que tomba i que gira, era calcat del discurs que va fer Grauperdre quan va perdre les eleccions municipals de Barcelona el 2019. No cal esperar massa res, més enllà d’afegir una nova línia al seu dubtosíssim currículum professional—i que ell i els seus minions ultratòxics es retirin ràpid i en silenci.

Però l’element més xocant i estrident, a banda del col·lapse sabotejant dels trens de rodalies de Renfe en plena jornada electoral, ha estat l’explosió d’odi que ha marcat la campanya. La majoria dels partits, amb dues excepcions notables, han practicat el pistolerisme—una nova mena de pistolerisme. Hem pogut assistir, atònits, a l’espectacle més deplorable del postprocés. Tot el que s’ha dit: els insults, els atacs denigrants i abjectes, les mentides… Tot el que s’ha fet: les caceres de bruixes, les enèsimes cancel·lacions, els escraches, les contra-manis suposadament antifaLa violència que s’ha exercit contra tots i tothom ha marcat la precampanya i la campanya electoral. Els únics que no han adoptat aquestes tàctiques han estat el PSC i el PP. I, en una certa mesura, Aliança Catalana. La resta de partits, líders i seguidors, s’han comportat com vers assassins, disposats a tot, movent sicaris i organitzant processos inquisitorials que haurien d’avergonyir la democràcia catalana. Entre aquesta mena de bullies, hi ha hagut un partit que ha excel·lit per damunt de la resta: Alhora. El partit dels intello collabo de Jordi Grauperdre ha demostrat que, juntament amb la CUP, és el campió més genuí del cancel culture i de la difamació a Catalunya. Caldrà recordar durant molts anys el que aquesta gent recargolada i immoral ha dit i fet en aquestes eleccions: els ha de ser una marca d’ignomínia que no s’esborri mai. Solament els periodistes-activistes, els periodistes-de-partit i l’opinolatria catalana superen en barroeria i cancel culture els intello collabo de Grauperdre.

Diuen que s’ha perdut la “majoria independentista.” No va existir mai: la majoria dels nostrats diputats eren botiflers. Va ser un miratge que ens vam voler creure. Hem perdut molt més que una suposada majoria. Enfondim la derrota del 2017. El català ètnic, que sol ser independentista i nacionalista, ha deixat de votar perquè el desengany ha estat monstruós. A sobre, es vol ordre i que les coses funcionin. No hi ha, tal com ha asseverat Pere Aragonès en el seu discurs de derrota, una reacció conservadora: hi ha un esgotament amb les bajanades que els catalans hem hagut d’aguantar durant tot el procés i el postprocés. I ara passa el que passa. Els americans tenen una expressió per casos així: The chickens have come home to roost.

- Publicitat -