L’ex-consellera i eurodiputada Clara Ponsatí i el seu assessor local, és a dir, assistent de Membre del Parlament Europeu (MPE) que no viu a Brussel·les Jordi Graupera Garcia-Milà, han fundat un nou partit, Alhora, que es presenta a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 12 de maig. Alhora és un partit declaradament independentista, decebut amb la gestió del procés a partir de l’octubre de 2017. Critica amargament els altres partits catalans per participar de la política espanyola i es presenta com el vehicle de renovació de lideratges i de recuperació de la confiança en la política per part de la ciutadania. Sembla raonable que algú amb la imatge pública de Graupera faci aquestes apel·lacions a la Catalunya que fa la feina i a la renovació de lideratges. Però, com veurem, el personatge de Graupera amaga, entre pistes falses i informacions a mitges, una trajectòria professional construïda a través del networking i els favors personals amb places creades ad hoc i càrrecs de palla. Abans, comencem repassant què ha fet Clara Ponsatí els darrers anys.
L’ex-consellera, pels motius que siguin, no es presenta a la reelecció al Parlament Europeu a les eleccions del 9 de juny. No renovarà la immunitat parlamentària europea que en un principi l’havia de protegir de ser extradida i empresonada a Espanya, on havia estat acusada de sedició pels fets de 2017. Tampoc podrà tornar a contractar Graupera d’assessor local. Afortunadament, ja el 2023, l’acusació contra Ponsatí va passat a ser de desobediència, que no pot comportar presó preventiva. Amb això, Ponsatí va tornar a Espanya, on va ser detinguda i posada en llibertat condicional al cap d’unes hores. A partir de llavors el seu distanciament amb el President Carles Puigdemont, líder de la llista o partit amb el qual havia concorregut al Parlament Europeu el 2019, s’ha anat fent més evident i amarg.
Potser no li acabava d’agradar la feina a Brussel·les i treballar amb els seus assessors desplaçats—l’advocada Georgina Padilla (Pompeu Fabra i Oxford), l’advocada Laura Mont (Pompeu Fabra, ESADE i Boston College) i el doctor en química Joan González Fabra (Universitat Rovira i Virgili i Institut de Recerca Química de Catalunya)—tots ben formats per assistir Ponsatí a les comissions i delegacions de les quals formava part. Ponsatí s’ha decantat cap al perfil més polític de Graupera Garcia-Milà (Universitat Ramon Llull, New School for Social Research) i portar un pas més enllà l’aventura política que començà a les acaballes de la seva carrera professional.
Membre d’una família prominent de Sarrià (Barcelona), Ponsatí (1957) s’havia doctorat en econòmiques el 1988 a la Universitat de Minnesota. Va fer carrera d’investigadora i ja el 2016 s’incorporà al Secretariat Nacional de l’ANC fins al 2017, quan Puigdemont la nomenà consellera d’educació en vistes a l’1-O. Després del referèndum, s’exilià a Brussel·les per evitar la presó i el 21 de desembre del 2017 va ser elegida diputada del Parlament català per Junts per Catalunya. No podent entrar a Espanya pel risc de ser empresonada, el març de 2018 va renunciar a l’acta de diputada autonòmica. Llavors, al maig de 2019 va concórrer a les eleccions del Parlament Europeu amb Junts i lliures per Europa, una mena de paraigües pel govern de l’1-O contra les ordres d’extradició. Formalitzat el Brexit, Ponsatí obtingué la condició de MPE el febrer de 2020.
A principis de 2017 trobem Jordi Graupera Garcia-Milà (1981) a Nova York acabant una tesi doctoral que havia començat, com a mínim, el 2010. El nostre candidat havia arribat a la ciutat el 2008 gràcies a una curiosa adjudicació d’una beca de màster de La Caixa, que puntua els candidats per criteris aparentment lògics amb un 50% de currículum acadèmic, 30% de propòsit i 20% de cartes de recomanació. El currículum de Graupera al moment de percepció de la beca de la Caixa és difús. A la seva entrada a la viquipèdia explica que va començar tres carreres alhora, però no s’explica ni quan ni a quines universitats. Tampoc quantes en va acabar ni en quines condicions. Aquest tipus d’informació difusa i barrejada amb pistes falses, aquesta mena de referències que no són el que semblen, són habituals al voltant del personatge de Jordi Graupera. Segons La Caixa, va acabar graduant-se en filosofia a la Universitat Ramon Llull i va percebre la beca per a cursar estudis de màster o equivalent en filosofia (el text introductori és incongruent amb la fitxa de la beca) a la New School for Social Research. Per donar suport a l’adjudicació, es llegeix un fals i difús Ha publicado diversos artículos académicos, especialmente sobre filosofía y ciencia política entre altres experiències laborals en comunicació, mostrant una certa dispersió que els criteris abans mencionats penalitzen. De fet, Graupera era director de publicacions i comunicació de la Fundació CatDem, que estava vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya i de la qual no hi ha gaire rastre a internet més enllà de 2015, quan va ser escorcollada per la Guardia Civil buscant el 3%.
Les seves relacions amb l’entorn de Convergència havien començat força abans amb el seu pas per les Joventuts Nacionalistes de Catalunya i fent de cap de gabinet d’Esther Giménez-Salinas —qui ja havia estat al Departament de Justícia en temps de Pujol i vocal al Consejo General del Poder Judicial durant el primer mandat d’Aznar (el del pacte del Majestic) — quan aquesta era rectora de la Ramon Llull. Graupera també havia col·laborat amb la Fundació Catalunya Oberta, una altra fundació vinculada a Convergència desapareguda però no del tot oblidada.
Graupera diposita la tesi “Metaphysics of State Neutrality – A Critique to Liberalism”, dirigida per l’israelià Omri Boehm, que s’havia doctorat el 2010 (cal tenir el grau de doctor per dirigir tesis d’altra gent) el juliol de 2017 amb un sol article acadèmic publicat: “Dependencies Between Logic and Community- Philosofical Implications of Pierce’s Categories for Praxis” Ramon Llull Journal of Applied Ethics (2011). Aquest article i la tesi conformen tota la literatura acadèmica que ha publicat, fins ara, Jordi Graupera. Com per atzar, a més, Graupera havia estat cap de comunicació de la càtedra d’ètica aplicada i cap de gabinet de la rectora de la Ramon Llull uns anys abans. En definitiva, publicació assegurada en una revista sense cap prestigi i de recent creació.
Fent números, Graupera és dels primers estudiants de doctorat de Boehm i sembla que no es dediquen als mateixos temes acadèmics— cosa estranya. Mentre que Graupera no publica en revistes amb revisió i enfoca la tesi cap a una crítica a la neutralitat de l’estat liberal, Boehm continua publicant a revistes més prestigioses sobre treballs de Kant i Spinoza.
És possible que aquesta varietat d’interessos s’expliqui pel fet que Graupera no estava becat per fer la tesi. La beca de La Caixa era per cursar estudis de màster o equivalents i no cobreix els anys entre 2010 i 2017. Les beques doctorals normalment són competitives i, conseqüentment, donen prestigi, com el dona tenir un director de tesi experimentat i amb gran impacte acadèmic. L’investigador en formació becat i amb dedicació completa s’integra millor al lloc de recerca; s’espera que aprengui i produeixi més. La relació és bilateral: l’estudiant aprèn i aprofita el prestigi del director i el director aprofita l’empenta de l’estudiant. Sense beca, Graupera treballava donant classes a diverses institucions universitàries de la ciutat que mai dorm i fent col·laboracions a diversos mitjans de comunicació catalans.
Dipositada la tesi el juliol del 2017, el 28 del mateix mes ja sap que anirà a Princeton, en concret al Liechtenstein Institute on Self-Determination (LISD) adscrit a la Princeton School of Public and International Affairs (anteriorment coneguda amb el nom de Woodrow Wilson School of Public and International Affairs), a fer un postdoc. Aquesta posició, aparentment lliure d’amiguismes i tractes de favor, és la més prestigiosa que Graupera havia tingut abans de ser assistent de Ponsatí.
La plaça a la qual es va presentar era semblant a la que adjuntem, del 2018 i amb un error tipogràfic que indica que el text prové de la convocatòria de 2017. S’ofereix una posició post doctoral de recerca per a ciències socials, dret, política i estudis internacionals. Es demana algú que hagi obtingut grau de doctor entre el 2015 i el setembre de 2017. Em veig incapaç de traduir o resumir l’experiència acadèmica demanada: “Preference will be given to scholars with experience in areas related to self-determination, specially pertaining to the state, self-governance, sovereignity, security, and boundaries with particular consideration in socio-cultural, ethnic, and religious issues involving state and non-state actors will be considered”. Es dona preferència a persones amb experiència en dret, ciències polítiques o diplomàcia. La posició serà revisada anualment en funció de desenvolupament satisfactori en la contribució a les activitats de recerca del LISD i de participar en la vida intel·lectual de la Woodrow Wilson School. Aquestes coses solen involucrar fer classes, buscar finançament per recerca, etc. Es demana una carta de presentació, el CV i 3 cartes de recomanació. A la normativa de Princeton s’indica que els contractes d’investigador associat post doctoral preveuen estendre’s un màxim de tres anys.
Tinc diversos amics que van obtenir places post-doctorals a universitats de prestigi (i també sense tant de prestigi) americanes. Tots havien estat becats per fer la tesi doctoral. Tots, mentre feien la tesi, havien estat prolífics en publicacions. Tots, mentre feien la tesi, havien visitat altres universitats. Tots, mentre feien la tesi, treballaven moltíssim en la seva recerca. Tots eren i són intel·ligents en extrem. Tots van recopilar cartes de recomanació dels directors dels centres pels que havien passat durant el doctorat. Però sobretot, tots ells, quan van obtenir la plaça post-doctoral remunerada perquè tenien currículums brillants i proposaven plans de recerca ben fets i actuals, treballaven 60 hores a la setmana. Treballaven de manera sobrehumana i sacrificant-ho tot, divorciant-se, engreixant-se i posant-se malalts perquè sabien que era l’única manera de sobreviure en un ecosistema ultra-competitiu.
El cas de Graupera és diferent. Amb una convocatòria semblant a la seva al davant i sabent que aquestes places solen estar molt disputades, crida l’atenció que el LISD acabés seleccionant algú doctorat en filosofia i amb un sol article dubtosament de recerca publicat en una revista d’ètica de la Ramon Llull. No només això, sinó que Graupera va aconseguir de renovar la plaça el 2018 malgrat que el contracte és a temps complert i exigeix residencialitat a Princeton (és a dir, viure-hi) i ell havia estat sovint a Barcelona durant el 2017 i s’hi va instal·lar definitivament la segona meitat del 2018 per tirar endavant el projecte de primàries. Tot això seria irrellevant davant una renovació de plaça si la producció hagués estat remarcable. Per contra, recordem, Graupera només té publicat l’article del 2011 i, a més, no figura com a autor en cap de les publicacions del LISD. Sembla que al LISD passessin per alt a Graupera tot el que demanaven per optar i mantenir la plaça… Excepte les cartes de recomanació.
Qui sí que va contribuir a la recerca del LISD el 2017 és Carles Boix, associat a l’institut i amic de Graupera des de, com a mínim, 2012. És Carles Boix el mecanisme pel qual Jordi Graupera Garcia-Milà, amb una trajectòria universitària mediocre, amb un doctorat mediocre i amb un desenvolupament de recerca pràcticament nul aconsegueixi una plaça d’associat de recerca post-doctoral al LISD i se li renovi la plaça l’any següent sense haver signat cap dels informes del centre?
Les amistats acadèmiques entre estudiants de doctorat i professors que llavors els acolliran no són inusuals. Aquest cas, però, és extrem en el sentit que l’amistat és molt més personal que acadèmica. Boix és de ciències polítiques, Graupera de filosofia. L’un publica recerca en revistes prestigioses amb fets i dades, l’altre fa periodisme d’opinió i metafísica. L’amistat entre els dos homes és fàcil de seguir a X (Twitter) a partir del 2012, quan col·laboren en la publicació Cartes Ianquis (2012). Una amistat semblant i anterior va existir entre Graupera i Xavier Sala i Martin, un altre professor universitari català a Amèrica, aquest a la Universitat de Columbia, que havia estat al patronat de la Fundació Catalunya Oberta. La seva relació també comença col·laborant en la publicació d’un llibre conjunt, Converses amb Xavier Sala i Martin (2008). No obstant, el lligam amb Sala i Martin no va resultar fructífer en termes laborals per a Graupera, encara que potser sí que ho fos en termes de networking. Per cert, el 2018 Clara Ponsatí va escriure el pròleg d’ Una proposta per a Barcelona, de Graupera.
Els acadèmics emigrats a EUA gaudeixen d’un cert prestigi social al país d’origen. Per contra, degut a l’enorme esforç que suposa aconseguir places de carrera de professor per l’alta competència amb gent de tot el món, les hores de treball poden repercutir en la vida personal d’aquests acadèmics, que solen acabar trobant-se sols i enyorant-se. Poden esdevenir, si els passa això perquè són tímids, persones seduïbles.
Que l’entesa amb Boix fos fructuosa amb l’adjudicació de la beca de recerca a Graupera també es deu a un altre factor: la naturalesa peculiaríssima del LISD. El LISD es declara un punt de trobada i de recerca per a tractar polítiques de sobirania, diversitat, seguretat, drets humans… i ho fa a través de la seva recerca publicada i de reunions i seminaris que sovint incorporen diplomàtics de les Nacions Unides. No debades, aquest institut fou fundat l’any 2000 pel Príncep Hans Adam II de Liechtenstein.
Liechtenstein és un país autònom de 160 km quadrats que fa frontera amb Suïssa i Àustria i manté una unió duanera i monetària amb Suïssa. Al 2018 tenia prop de 38.000 habitants i la renda per càpita més alta del món segons la CIA. Les rendes de Liechtenstein provenen essencialment d’un sector financer especialment dedicat a la banca privada i a l’administració de fortunes. De fet, Liechtenstein ha estat tradicionalment considerat un paradís fiscal i, probablement per això, és un dels pocs països del món amb més empreses registrades que no pas ciutadans. A Catalunya, el nom Liechtenstein va ser una mica més popular quan el 2015, essent Jorge Fernández Díaz Ministre de l’Interior, Espanya va demanar formalment al petit principat informació financera de Jordi Pujol i Soley.
Amb dades de 2018, entre els bancs de Liechtenstein destaca el LGT, propietat de la família reial del principat, la mateixa que és al consell del LISD. Amb més de 3.000 treballadors distribuïts pel món el 2017 administrava, segons els seus comptes anuals, 201.782 milions de francs suïssos (178.000 milions d’€) mentre que n’eren 104.501 (92.000m€) el 2013. Aquest espectacular creixement de capital gestionat entre 2013 i 2017 s’accelerà a partir de 2015 coincidint amb la publicació dels Panama Papers i la llista Falciani. Perquè ens en fem una idea, Caixabanc administrava ,el 2017, 379.112 milions d’€, que és una mica menys del doble.
A l’època que Graupera era l’únic investigador post-doctoral associat del LISD, el seu director no-resident era José Manuel Durao Barroso, que havia estat el president de la Comissió Europea entre 2004 i 2014 (els anys del cataclisme econòmic que va frustrar milions de vides) i que també és conegut per haver passat al consell de Goldman Sachs International des del 2016, poc després que expirés el seu període d’incompatibilitats per haver ostentat el càrrec de president de la Comissió.
El LISD té poques places de professorat pròpies però té un nombre remarcable de professors adherits. Això dona la impressió que l’institut no és una estructura bàsica de la universitat, sinó més aviat un lloc de trobada. La naturalesa de les seves publicacions ho apunta: les activitats de recerca del centre es publiquen en informes del propi institut que recullen estudis sobre conflictes al món i proposen polítiques per resoldre o mitigar situacions violentes o d’abús. Alguns d’aquests estudis es transmeten a la missió permanent de Liechtenstein a la ONU. Però el LISD no publica a revistes amb procés d’avaluació per experts, activitat imprescindible per fer recerca acadèmica seriosa.
Un lloc de trobada de diplomàtics insuflat de diners provinents d’un paradís fiscal, molt probablement el lobby d’aquest paradís fiscal a EUA, era perfecte per a una plaça d’investigador post-doctoral associat de la qual ningú no n’espera cap resultat de recerca tangible. Una plaça que li aconsegueix un amic. En llocs on es fa recerca competitiva Graupera no hauria estat ni contractat ni renovat.
Amb la perspectiva de la plaça a Princeton, la velocitat amb la qual fou assignada, l’amistat amb Carles Boix i la naturalesa del LISD s’entén molt millor el sentit del tema de la tesi de Graupera a la New School for Social Research. Des que va començar a escriure-la ja devia sospitar que una plaça a un “institut sobre l’autodeterminació” l’esperava si aconseguia que semblés que tenia alguna experiència sobre el tema. És així, amb una trajectòria de recerca pre-doctoral molt mediocre, a través dels contactes personals i d’una institució tan peculiar, com Jordi Graupera Garcià-Milà gaudí, entre 2017 i 2019, d’una posició post-doctoral de recerca remunerada a una universitat de gran prestigi. Això li permet presentar-se com algú amb una vida professional solvent i que, encara que durant l’època de LISD no tingués obra coneguda en la posició per la qual era remunerat, no sembli estrany que sigui assessor d’una Membre del Parlament Europeu a partir del 2020.
Alhora, Graupera sí que va tenir, en el període 2017-2019, una gran activitat política a Catalunya. Primer, fent agitació a favor de l’1 d’Octubre. Després, a partir del 2018, organitzant la candidatura de Primàries Barcelona amb el suport de l’Assemblea Nacional Catalana, que va quedar molt debilitada després d’aquell episodi. Graupera va acabar presentant-se a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona del maig del 2019 i la seva candidatura —Barcelona és Capital— va rebre vora 30.000 vots, insuficients per obtenir representació. Amb resultats ajustadíssims entre el bloc dit independentista i el que no ho és, Ada Colau fou investida alcaldessa un segon mandat.
A finals de 2019, mentre comencen a aparèixer notícies del Covid-19 a la Xina, Graupera ja no té la plaça al LISD. Formalitzat el Brexit la nit del 31 de gener a l’1 de Febrer de 2020, Ponsatí obté l’ascó al Parlament Europeu i el contracta per fer d’assessor local. Possiblement, com que això era previst que passés, Graupera i Ponsatí ja tenien la posició emparaulada després de les eleccions europees del maig del 2019. En efecte, la relació Ponsatí-Graupera a X (Twitter) és més directa i recent, començant el 2018. De seguida Ponsatí mostra el seu suport al projecte de Primàries de Graupera, escriu un pròleg per a ell i aquest li ofereix tancar la seva llista electoral, cosa que anuncien que ella accepta l’abril de 2019. Els uneix una visió critica de la gestió del govern Puigdemont l’1 d’Octubre i tots els mesos i anys posteriors. No obstant, Ponsatí s’expressa amb certa cautela al respecte i concorre a les eleccions europees del el 26 de maig d’aquell any a la llista del President. Ponsatí deixava entendre aquesta decepció de manera moderada fins el 2023. Des del moment que va saber que els castellans no la posarien a la presó, però, ha anat adoptant cada vegada més el to agressiu i bel·ligerant del seu assessor.
Jordi Graupera és un agitador polític reeixit amb indiscutibles habilitats per convèncer persones educades que li facin favors. Ha treballat en nombroses publicacions i col·laboracions amb mitjans de comunicació. També ha escrit alguns llibres poc exitosos. Tots sabem, i ell ho ha afirmat molts de cops, que la política, la premsa i la “cultura” a Catalunya es regeixen per fidelitats i amistats. Més enllà d’aquest sector i recapitulant, trobem que Graupera, net del fundador de Cruz Verde, es fa de la Joventut Nacionalista de Catalunya (convergent), passa a la universitat Ramon Llull i és cap de gabinet de la rectora Esther Giménez-Salinas (convergent), a la fundació CatDem (convergent), a la fundació Catalunya Oberta (convergent) i després de tot això obté una beca de La Caixa amb la qual va a Nova York a cursar estudis de postgrau. Fins aquí, podem explicar la trajectòria de Graupera com algú que treballa amb Convergència i n’obté els beneficis pertinents.
A Amèrica i amb la beca de la Caixa acabada, Graupera aconsegueix una posició de doctorand sense massa prestigi: a la New School for Social Research, sense beca i amb un director de tesi acabat de doctorar. Encamina la tesi doctoral cap a un tema allunyat dels interessos del director perquè ja deu intuir que aterrarà a una posició de recerca post doctoral a institut tan peculiar com el LISD que li facilitarà algú amb qui ha solidificat una amistat que ara li dona fruit. Lluny de casa, Graupera troba en Carles Boix l’ajuda que havia rebut abans a través de convergència i que, sembla, no havia aconseguit de Xavier Sala i Martin.
Graupera instrumentalitza la plaça al LISD per dedicar-se a promoure i organitzar la candidatura de primàries i per viure a Barcelona amb salari americà. A Barcelona, instrumentalitza amics i coneguts per fer campanya a favor seu i aprofita l’avinentesa per iniciar una relació amb Clara Ponsatí, exconsellera disgustada. Instrumentalitza la relació amb Ponsatí i la posició al LISD per aconseguir una feina d’assessor de MPE no desplaçat. Instrumentalitza la feina de MPE per anar convencent a Ponsatí amb el seu projecte polític i ara es presenta a les eleccions per ser diputat del Parlament de Catalunya mentre els assessors desplaçats a Brussel·les fan la feina de participació en una cambra legislativa.
La gran experiència en comunicació i l’eloqüència dialèctica de qui va competir contra Albert Rivera a la Liga Nacional de Debate Universitario ha aconseguit tapar durant anys tota una sèrie d’episodis difusos en la trajectòria de Graupera. Com Rivera, Graupera es presenta com algú solvent i amb grans coneixements, algú confiable i modern, capaç de “fer funcionar” l’administració i de reformar-la. Hem vist, però, que, com Rivera, Graupera ha gaudit de benefactors i no ha estat mai del tot clar respecte de la seva trajectòria. A l’hora de la veritat, qui fa la feina i pot fer reformes són les persones com els assessors desplaçats de Ponsatí. Amb els Graupera i Rivera, el resultat és sempre inexistent o decebedor: només el fum necessari per aconseguir una altra plaça o càrrec.