La nit abans de les eleccions va passar un d’aquells fets amb més significació de la que podríem parlar. Al festival d’Eurovisió, diversos grups polítics, activistes socials, periodistes  havien fet tot el possible per boicotar Israel. Fins i tot el públic va xiular la seva intervenció, tant de la prèvia com de la final, entre el silenciament tècnic. El vot dels jurats “experts” de cadascun dels països li van atorgar una puntuació molt baixa, molt per sota de la qualitat musical (si és que és compatible “Eurovisió” i “qualitat musical”). I tanmateix, en el vot popular, li va atorgar 323 vots, quatre per sota del màxim, que va obtenir Croàcia. I precisament, països com Espanya, que s’han caracteritzat per ser dels més hostils i actius en aquest moviment, havien atorgat la màxima puntuació. Finalment, Israel va quedar cinquena, una posició brillant de 37 països participants en ambdues fases. Caldria advertir que l’obsessió per treure Israel del festival contrasta amb el silenci respecte la presència d’Azerbajan, que fa vuit mesos va perpetrar una neteja ètnica de més de cent mil armenis, residents a l’Alt Karabakh fa milers d’anys, a banda de fer uns quants crims de guerra dels quals ningú no sembla preocupar-se i que sembla que tothom sembla oblidar malgrat que més de cent mil europeus cristians ho hagin perdut tot i hagin assistit a la destrucció sistemàtica del seu patrimoni cultural. En qualsevol cas, aquest país del Caucas (un dels principals productors de gas natural i amic de Turquia i l’OTAN no va superar la primera fase del concurs musical (no consta que fos xiulat per ningú).

Òbviament, el boicot a Israel va fracassar. Més enllà de l’inici de la guerra de Gaza que ja porta sis mesos d’una violència inacceptable amb actuacions abusives per part de l’exèrcit israelià i un patiment indescriptible de la població civil, les accions contra aquest país ja fa temps que acaparen bona part de les agendes dels grups dits progressistes. Recordem, per exemple, es esforços per tallar relacions diplomàtiques (per exemple, a nivell dels agermanaments de Barcelona i Tel-Aviv) o normalitzar eslògans com “Del riu fins al mar” una fórmula poètica de reclamar la neteja ètnica de jueus en aquesta regió.

Ara bé, allò al qual estem assistint és a una nova fase de protestes d’activistes socials d’esquerres a partir d’acampades als campus universitaris. Van començar primer a les facultats elitistes i exclusives de la Ivy League, als Estats Units, i s’ha anat estenent a Europa, com l’actual de la Universitat de Barcelona. Aquesta acció, ocupació de l’espai públic, simbolitza el rebuig que una part majoritària de l’esquerra expressa per Israel, el lobby jueu, el sionisme i qualsevol altra consigna equivalent.

Resulta ben curiós, això dels campus, precedit, molt especialment als Estats Units, per un seguit d’incidents i tensions que implicava vagues, manifestacions i actes de violència (normalment contra estudiants jueus). També de manifestacions més o menys multitudinàries i pressions a les autoritats acadèmiques per trencar relacions amb les universitats israelianes, amb actituds frontereres respecte l’antisemitisme de tota la vida.

Probablement res no hi ha més càndid que un activista d’esquerres. Resulta encomiable el sentit de justícia primigènia que ens fa apostar pels pobles que reben una agressió militar o una ocupació injusta (també resulta curiosa la ceguesa de bona part de l’esquerra espanyola o dels “comuns” autòctons respecte a l’opressió nacional espanyola). Tanmateix, aquest biaix que fa que, contra Israel, tot; contra la resta de crims del món mundial, res (els experts en relacions internacionals valoren en 56 el nombre de guerres actuals),  fa que  hom sospiti raonablement que hi ha quelcom que no ens expliquen. Una recerca del periodista Ignacio Montes de Oca exposa les diverses connexions de les organitzacions que impulsen les protestes en què els fons Qatarians, i amb escàndols que impliquen que alguns dels seus dirigents  – com ara Salah Sarsour, director general de l’Associació Musulmana per Palestina es dedicaven a finançar a Hamàs–. En tot cas els petrodòlars engreixen massa el món acadèmic (amb el seu entramat de fundacions, premis, beques i sucursals universitàries als seus emirats) i compren voluntats i mitjans per explicar una història maniquea.

Servidor de vostès ha defensat sempre la solució dels dos estats, separats, sobirans, independents i de reconeixement mutu. I és probable que d’aquesta guerra, el reconeixement diplomàtic acabi esdevenint una victòria dels palestins. Aleshores, tindrem un problema greu. Perquè, Hamàs, que és el govern que es van triar en unes eleccions legals el 2006 (i que no es van tornar a repetir perquè es veu que això de la democràcia és una cosa colonial, imperialista i occidental), d’acord amb la legislació internacional,  va cometre terribles crims de guerra el 7 d’octubre. Crims de guerra consistents en violència sexual sistemàtica, assassinat indiscriminat i deliberat de població desarmada i adquisició d’hostatges civils. I això posa Gaza (la Cisjordània palestina, en mans d’un govern laic, resulta completament diferent) a l’alçada d’un estat delinqúent. És cert que Israel, per molt esforços diplomàtics que pretengui, està cometent també actes il·legals (probablement, també crims de guerra) a partir del principi de “càstigs col·lectius”, o d’ocupació il·legal de terres i propietats, i discriminació de la població ocupant, i per tant, també ha de carregar amb importants responsabilitats polítiques i internacionals.

Ara bé, el nivell d’ingenuïtat dels moviments socials i de l’esquerra representa un perill públic. Com recordava Carlo Maria Cipolla, un estúpid sempre és més perillós que un malvat, perquè el malvat és calculador i previsible, mentre que l’estúpid, de naturales imprevisible i inconscient, és capaç de propiciar tragèdies a partir de la seva incompetència i ineptitud.

Probablement, el vot massiu popular a Israel sigui el producte d’una reacció organitzada per part dels defensors d’Israel. Vaja, diria que podria prescindir del “probablement” de la frase anterior. La qual cosa resulta més preocupant, perquè és obvi que tot aquest activisme, molt present entre un sector de la població, que viu en espais d’autoafirmació i autoconfirmació aíllats de la realitat, convençuts i amb una fe gairebé religiosa, estan generant una reacció contrària d’efectes imprevisibles. La ultradreta, cada vegada més present entre la població molt jove (i descontenta davant l’hegemonia d’un ”políticament correcte” no debatut ni consensuat), ha fet seva la causa d’Israel, no pas perquè aquest estat tingui raó o desperti simpaties, sinó precisament a causa de la condició simbòlica atorgada per uns quants milers d’activistes amb gran capacitat d’incidència als mitjans i les xarxes. Tanmateix, tant uns com altres, viuen aïllats, compartimentats en espais estancs, sense possibilitat d’altra comunicació que la desqualificació (i demonització) mútua. D’això ja ens ho advertia l’enyorat Tony judt fa ja prop de quinze anys, des de la seva experiència acadèmica als Estats Units, quan explicava que “ja no hi ha conversa pública”, sinó que tot plegat s’ha substituït en una sectarització política que només reforça als convençuts i desintegra el país a còpia de polarització.

Aquesta és una altra de les lectures que caldria fer de les eleccions de diumenge. Ha crescut (no li diré ultradreta o feixisme, termes ja massa gastats de tant fer-los servir banalment), la reacció. Perquè, efectivament, els activistes generen reaccionaris, com els il·lustrats propiciaven romàntics, i els romàntics, realistes.  Reaccionaris que, després d’algunes propostes tan peculiars que podríem sinbolitzar-les en l’ésser no-binari, de nacionalitat suïssa, que es va imposar a Eurovision, podrien generar una dinàmica de retrocessos importants en aspectes de llibertat sexual, personal o de llibertat de pensament. Rectifico, el wokisme ja ha propiciat un ambient de maccarthisme i autocensura que explica, en bona mesura, aquest reaccionarisme rampant.