Groc malalt

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Passava molt sovint pel carrer Nou del Teatre de Girona. És per això que veure tants turistes que es paren a fotografiar-lo, aquests dies de Temps de Flors, em sobta. Amb el temps, deixem de mirar els llocs per on passem sempre i ens els redescobreixen persones que hi passen per primer cop. La majoria dels turistes, en aquest carrer del Barri Vell de Girona, s’hi paren quan estan entrant a la plaça del Vi i giren la vista i el veuen pujar molt lleument a la seva dreta. L’any passat, per aquestes dates, hi passava cada dia i m’aturava, esperava que fessin les fotografies i continuava el meu camí. El Nou del Teatre té unes heures que el travessen per dalt, bastants balcons a la part dreta, llambordes, una font i fanals antics. Són aquestes heures que pengen i els murs desgastats i nobles d’algunes façanes estretes allò que el fa atractiu a l’esperit i, molt abans, a la vista. Té la gràcia de mantenir-se mig amagat i d’un color mediterrani força diferent del gris i tardoral de la pedra de la plaça del Vi. No porta a cap lloc especialment turístic aquest carrer, però la seva aparició en el passeig li fa guanyar punts i obrir càmeres. Si dic que no seria estrany veure-hi baixar de matinada Jep Gambardella, ho dic tot.

Quan hi passava cada dia, només hi veia els llaços grocs que pengen dels fanals. M’alegra pensar que no és així pels turistes. Les tires grogues estan ja arrugades, descolorides i oblidades. Porten així temps. Ni els mateixos que les van penjar les deuen recordar ni veure quan hi passen, si és que hi passen. A cada fanal, hi ha calamars grocs penjats i adhesius a les canals. La qüestió és qui despenjarà aquestes tires. Qui les traurà, tant a Girona, com arreu del país. El servei que hagin pogut fer el poso molt en dubte. Encara dubto més del servei que fan ara i en un futur. Tampoc imagino tota aquesta gent que els van penjar enfilant-se a treure’ls quan torni Puigdemont d’aquí a quatre dies. Bàsicament, perquè amb prou feines podran enfilar-se a les escales i perquè després de la tornada de Puigdemont, segur que hi haurà una Borràs, un manifestant, dos activistes o un alcalde perdut per l’interior, per a qui els llaços s’hauran solidaritzat, de cop, tot sols. No veig fins quan, carrers com el Nou del Teatre, hauran de suportar el pes de la seva lletjor esgrogueïda. El procés va morir diumenge, però sempre quedaran processistes disposats a titllar-nos de fatxes si defensem, simplement, que fan lleig, molt lleig, aquestes tires grogues.

Ja que molts dels activistes que van fer la revolució amb el lliri a la mà els han oblidat, després d’imposar-nos-els, és important recordar que continuen penjant per tot Catalunya aquests llaços. Els han de despenjar ells.

Pel que fa a Girona, per sort els turistes no els veuen i nosaltres, que hi passem cada dia, ja no ens hi fixem o fem com si res. En el fons, però, els llaços fan la ciutat menys seriosa, menys monumental i més provinciana. Posats a triar, que com a mínim, els seus activistes desmemoriats, ens la deixin grisa i negre, i no de color groc, com malalta.

- Publicitat -