Mai he tingut cap dubte que els llocs fan les persones. Jo mateixa em sento molt identificada amb els meus orígens, la meva terra, casa meu. No és el mateix ser d’una ciutat i viure-hi que ser d’un poble i quedar-t’hi. El ritme, l’aire, el paisatge, la gent, els carrers, les botigues… tot això ens defineix, siguem d’on siguem. I la literatura no fa més que verificar-ho. Fa uns anys em vaig enamorar de Holt, el poble fictici de Kent Haruf. També vaig caure rendida als peus de La drecera, de Miquel Martín, i l’estiu passat vaig gaudir molt d’El camino, de Delibes. Hi ha altres llibres que ens parlen de llocs únics: l’illa de Guernsey, de La societat literària i del pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows, o Kreskol, la vila perduda supervivent del nazisme inventada per Max Gross. Tots aquests indrets, més grans o més petits, han deixat petja al cor dels lectors, també al meu, i tots ells han esdevingut un personatge més de totes aquestes històries.
La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg, ha estat l’últim llibre que m’ha ensenyat, o més aviat recordat, que una llar no només són quatre parets, sinó també una manera de fer i de ser. Vaig llançar-me a l’aventura d’en Giuseppe després de veure per Bookstagram que hi havia una febre molt intensa per aquest llibre. Ja havia tingut un primer contacte amb Ginzburg feia un parell d’anys, amb Valentino, i sabia que era una autora que tard o d’hora tornaria a mi. El punt de partida d’aquesta història és la marxa d’en Giuseppe de Roma cap als Estats Units, a casa del seu germà, en Ferruccio, amb qui sembla que vol reprendre la relació. En Giuseppe es ven la casa i se’n va, així, de sobte, sense gairebé donar explicacions a ningú. Ho deixa tot i inicia una nova vida a l’altra banda de l’Atlàntic. Per a tots els seus amics, coneguts i familiars és una sorpresa i a partir d’aquest moment començarem a conèixer les reaccions d’uns i altres a través de cartes que s’envien al llarg de mesos i mesos. Es tracta, doncs, d’una novel·la íntegrament epistolar.
La narració de Ginzburg és propera i molt quotidiana, les persones que escriuen les cartes són imperfectament humanes i reals, és per això que sentirem que podríem ser nosaltres. Cada personatge té els seus propis secrets, que anirem descobrint en comptagotes carta rere carta. També hi veurem crisis personals i familiars, rancors i alguna confessió o gir de guió que no prevèiem i ens deixarà bocabadats. Culpes i neguits, tan empipadors i tan difícils de gestionar. Algun naixement, alguna mort. A través dels ulls dels altres ens anirem acostant a la personalitat de cada personatge, però també serà a través de la pròpia escriptura que coneixerem cada món interior. A La ciutat i la casa, doncs, s’hi narren vides que van i venen, que tornen, o no. Cases que es venen. Cases que es compren. Cases que es conserven.
Tot plegat s’explica sense floritures ni revolts. La Lucrezia, en Giuseppe, l’Alberico, en Piero i companyia ho deixen anar tot tal com raja, a vegades amb una certa vergonya o pudor, però sempre des de la sinceritat i el respecte cap a l’altre. A La ciutat i la casa hi ha amors i relacions de tot tipus: amants que ara són amics, amics que havien sigut amants, relacions familiars distants, amics que es consideren família, fills que es retroben amb el pare, pares que no saben ben bé com exercir de pares… Cada carta és reveladora, i cada nou personatge una descoberta.
I, és clar, les cases tenen un paper fonamental en aquesta novel·la. Cada lloc —comprat, venut, abandonat o conservat— és com un temple sagrat, un lloc màgic, descrit amb una pulcritud i una estima palpables. Les cases són un punt de partida i d’arribada, un referent per als protagonistes de la història, una mena de tòtem, un lloc on retornar. N’hi ha que simplement hi són de passada però que igualment desprenen aquest sentiment de pertinença: “Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d’un mateix”. Digue-li llar, digue-li refugi. El cas és que les cases, per a tots ells, no només són un sostre, són un pol d’atracció i, a la vegada, poden ser també una desfeta: “és estrany com ens atrauen els llocs que ens entristeixen. Ens atrauen i ens allunyen”, escriu un d’ells en una de les cartes. I no li falta raó, perquè els llocs, per a bé o per a mal, quan te’ls fas teus poden esgarrapar o abraçar-te, deixen marca i, sense dubte, la novel·la de Ginzburg és un d’aquests refugis literaris inoblidables.