Els americans en diuen getting religion. El concepte va ser encunyat per H. L. Mencken, periodista i lliurepensador de ploma viva i letal. Nietzscheà, martell antireligiós i antidemocràtic, Mencken segurament serà recordat per cobrir l’Scopes Monkey Trial—el judici a un professor de Dayton, Tennessee que va ensenyar l’evolució i que el 1925 va ser dut davant la justícia per violar les lleis de l’estat, que prohibien l’ensenyança de l’evolució humana segons Darwin. L’acció del get religion és l’equivalent espiritual del lliure mercat en el qual els honestos ciutadans de la República poden accedir de maneres diferents i en graus distints a l’experiència religiosa. Aquest concepte ha estat reutilitzat mants cops al llarg dels decennis, però possiblement un dels usos més colpidors i genuïns ha estat el de Mark Lilla, al seu article de 2005, Getting Religion. Lilla, que va ser mentor i mestre meu a la Universitat de Columbia aviat farà deu anys, va fer-se péixer molta religió en la seva joventut. N’ha quedat marcat per la resta de la seva vida i carrera professional. El seu estudi sobre la intersecció entre religió i política a Occident, The Stillborn God, de 2007, continua essent un clàssic de referència. Rival de qui va ser l’altre mentor i mestre meu a Columbia, Samuel Moyn, els atzars de l’evolució de la follia woke han posat el vell neocon convertit en liberal clàssic i el socialista estil Jacobin al mateix bàndol—ara fins i tot signen manifests junts. Podria semblar una mera anècdota, però no ho és. Explica, en gran manera, la impossibilitat de qualsevol impuls religiós en el món actual, per part d’una elit intel·lectual que s’ha erigit contra un cert tipus de péixer-se la religió.

Viure, i encara menys, pensar la religió sota la modernitat no és possible. Podria ser que Mencken, en la seva crítica mordaç del getting religion americà, vagi aspirar a la fi de la religió. Ho feia a la manera de Nietzsche, que bastia un nihilisme que substituïa el vell opi del poble per un sistema espiritual molt més elevat i alliberador. Tanmateix, sota la modernitat, la fi de la religió comporta l’aturada final en el nihilisme—acompanyat dels altres -ismes anihiladors: consumisme, hedonisme, capitalisme, comunisme. En darrer terme, aquesta és la raó per la qual dos rivals acadèmics i ideològics com Moyn i Lilla acabin anant junts: la seva voluntat d’entendre la religió i fins i tot de limitar-la i transforma-la no contemplava la seva destrucció absoluta. És per això que accepten tàcita i instrumentalment els fonaments del getting religion: és l’aspiració reformista i benintencionada del liberalisme devers la religió. Tant Lilla com Moyn encara creuen en el paper crucial de la religió en la societat moderna, del tot supeditada a l’ordre modernístic naturalment. El gran problema és que un cop la religió se sotmet al poder modernístic, es dissol. Ja no pot péixer-se la religió. Els exèrcits de fidels deserten l’església pel centre comercial. Canvien de “religió”. Abandonen la religió que, paradoxalment, els grans intel·lectuals acaben preferint—encara que en algun moment suposi confessar que la religió per natura és pre- i anti-moderna. En el fons, el poder omnipotent del consumisme i l’hedonisme irreligiós els espanta i repel molt més que el getting religion d’arrel liberal.

Aquesta paradoxa s’encarna de maneres molt diverses. L’antipapa Francesc acaba d’aprovar la benedicció de les parelles homosexuals i el jesuïta James Martin ja n’ha beneït una en un apartament de Nova York. Els Lillas i Moyns de l’ordre post-liberal—els mateixos que deploren l’ascens de la irreligió del centre comercial—aplaudiran l’accidentalisme catòlic en l’abraçada de la modernitat. Alhora, es doldran de les conseqüències d’aquesta connivència modernística de les desferres d’un món de tradició extint amb la causa de la seva pròpia destrucció. Una ullada ràpida a l’anglicanisme, el presbiterianisme, el metodisme i la corrua de denominacions protestants que ja han anat abraçant la modernitat en tota la seva esplendor permet de pregustar la fi que li espera a la religió de tradició que rep l’abraçada de l’ós del materialisme modern. Aquesta és la fi que està tenint el catolicisme, que ja circula pel carril ràpid acceleracionista de la inanició. I així i tot, ningú és capaç de deturar els efectes devastadors i finals de l’assumpció religiosa de la modernitat: rebutgen el centre comercial i tanmateix les esglésies es transformen en centres comercials en la seva essència. Els evangelicals, que es fan dir conservadors i no ho són gens, són els qui millor representen aquesta farsa de paradoxa: han acabat construint esglésies que són més properes a centres comercials i a espectacles de parc temàtic que a la celebració de l’esperit i el ritual.

Els elements de la tradició espiritual i del sagrat es van asfixiant pel pes d’innombrables enemics que tenen sempre el mateix origen. Aquests elements només sobreviuen en l’anecdotari melangiós dels qui més han contribuït a la seva extinció. La nostàlgia d’un món de rituals, nomos i creences inveterades s’expressa per mitjà del sospir ensucrat i fantasiós d’un món en el qual no pot péixer-se la religió—la impossibilitat metafísica última que desconnecta els homes d’una realitat transcendent que antany era immanentment manifesta i indissociable de la realitat material.