Sitges 2023 (I): El Vaticà del terror

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Dijous cinc d’octubre, primer dia del festival, cap a mitja tarda arribem a Sitges per gaudir de la Gala d’inauguració mig accidentada, llarga i  quatrilingüe (català, espanyol, anglès i Àngel Sala) i dels canapès previs i de les paradetes posteriors de menjar ràpid en la zona del port. Això de tenir entrades semiVIPs té coses dolentes (aguantar tota una gal·la) però també coses bones (menjar bé i beure millor).

Però anem a l’important, les pel·lícules. 

El festival inicia la seva 56ª edició amb Paco Plaza (bé, inicia l’edició amb un curt amb el que ens prometien molta por i en veritat en feia molta, però del dolent que és, esperem que els donin la sol·licitada petició de diners per fer un llargmetratge, que potser tot és degut al poc temps per desenvolupar el tema…), però això, tornem a Paco Plaza, un dels grans herois de Sitges dels darrers 25 anys. Aquí ens presenta “Hermana Muerte” (Oficial Fantàstic), preqüela, que seria com estirar un xiclet però enrere, del gran èxit de “Verónica”, del 2018. Ni fa por, ni té gaire emoció, i intenta colar els clàssics ideològics que tant agraden. Res de res. Molt ben rodada, això sí, però res. Us intentaran vendre-la, perquè és Paco Plaza, i dels d’aquí has de parlar bé si vols una entrevista, però és una trampa: no és la pel·lícula de sustos i tensió que podries esperar, sinó més aviat una posada en escena d’una problemàtica bastant comuna d’una època i sobretot d’una part de la societat com és la femenina de l’Espanya de postguerra.

Això sí, Paco Plaza ens va deixar una gran frase “Si el cine de terror és una religió, Sitges és el seu Vaticà”.

El segon dia el comencem amb una de les grans esperades del festival i de l’any, en general, pels amants de l’anime i del cinema de la mà de Miyazaki amb “El Noi i la Garsa”(Oficial Fantàstic). 

La recerca de la seva mare per part del protagonista, portarà aquest a un món de gent i fauna especials que esdevindran el seus amics, enemics i familia. En la línia de Miyazaki, una pel·lícula plena d’aventures amb les seves ja clàssiques àvies amb berruga que t’endinsa gràcies als seus volums i colors en les emocions dels personatges. Potser no és tan potent com les seves predecessores, aquesta demana una mica més de temps per digerir el què hi va passant però el regust és positiu com sempre.

Seguim amb “Club zero” (Oficial fantàstic), de Jessica Hausner una de les apostes més incòmodes del festival segons paraules de Sala, el director del festival és aquest coproducció entre Àustria, Regne Unit, Alemanya, França, Dinamarca i la nota exòtica de Qatar. Ens trobem davant de negacionistes del menjar o de com des d’una estètica impecable en unes vides, a primera vista perfectes poden canviar per la intrusió de coneixements a priori revolucionaris però que no deixen d’anar a l’arrel de l’ésser humà, les seves necessitats vitals i sobretot, les afectives ; amb un càsting coral prou compacte co-liderat per la Mia Wasakovski (Alice in wonderland) i Sidste Babette Knudsen (Borgen). Humor no apte per tots els estómacs, film amb una de les escenes més fastigoses de l’any,de moment 

El matí va continuar amb “Wake Up” (Oficial Fantàstic), producció canadenca fruit del col·lectiu RKSS, i cal dir que quan les coses són fruit d’un col·lectiu solen ser més entretingudes. Film totalment sitgetà amb joves fent coses prohibides en un gran magatzem, guàrdia de nit al que li agrada la caça primitiva i molta sang i persecució amb trampes. Ideal per aplaudir i cridar una estona.

I després vam poder acabar la tarda amb “Luka” (Noves Visions), de Jessica Woodworth. Film amb una única sessió, a la sala més petita i a les 4 de la tarda. Ens hauria d’haver fet sospitar. Revisió del clàssic italià de Dino Buzzati “El desert dels tàrtars”, llibre feixuc però molt bo, que revisat ha aconseguit ser només feixuc, que sumat a les hores de no son, a haver dinat feia no res i a l’ambient de placidesa d’un teatre noucentista mig buit van aconseguir un sopor digne d’una etapa plana del Tour de França al bell mig del juliol. L’última mitja hora s’anima bastant, cosa que la meitat de la premsa mai sabrà perquè van abandonar el fort de Kairos molt abans de la primera hora.

Després en l’experiència més horrorosa del festival vam ser dessagnats per mosquits mentre menjàvem un entrepà de 6 euros i així vam acabar la jornada.

Entre divendres i dissabte (coses de la premsa, veiem coses en hores rares) vam poder veure els dos primers capítols de la segona temporda de “30 monedas (Serial Sitges)”. Álex de la Iglesia és bo, i és bo encara que faci films infumables com “Veneciafrenia”, i sí, allargarà el xiclet de “30 monedas”, pero aconseguirà un gran èxit, especialment amb els nous fitxatges estrelles de Nawja Nimri i Paul Giamatti. A més ha aconseguit una bona “franja” a HBO, la dels diumenges nits, i fa goig veure un producte d’aquest gènere amb pressupost i ganes. Però això sí, continua allargant una història que va tenir una temporada inicial molt bona, encara que amb un final una mica accelerat, i que pels amants del gènere va ser una gran cosa. Capellans boxejadors que tornen de l’infern, cardenals malvats, monstres judeocristians i Miguel Ángel Silvestre fent posturetes i actuant com sempre.

El dissabte es va iniciar amb “Brooklyn 45”, film de Ted Geoghegan. Film clàssic sobre espiritisme, està prou bé però no cal esperar-ne gaire més. Veterans de la Segona Guerra Mundial tancats en una sala amb esperits que demanen venjança. Perfecte per un diumenge tarda, manta i gat estirat a sobre.

Continuem amb “Where the devils roam” (Noves Visions),  del  col·lectiu The Adams family, que són una família que es diuen Adams i que el pare, la mare i la filla dirigeixen i actuen junts. Això és una cosa maca si no fos perquè es dediquen a fer bons fils de terror. Una família membre d’un circ de “freaks” en els Estats Units de la gran depressió i la misèria de la transhumància amb un grup de gent desestructurada a tots els nivells, tot relligat amb una família d’assassins i el dimoni i el seu cor per allà al mig. Un gran descobriment amb un film solvent, obscur, amb bones referències i bones dosis d’humor negre.

I acabem la tercera jornada amb “There’s something in the barn” (Oficial Fantàstic) de Magnus Martens. Gran film sitgero amb un estil molt vuitanter. tot això va d’una família progre nord-americana anant a viure a la casa d’un parent enmig de la neu de Noruega, el problema és que a la casa hi viuen nans. Gran paper de Martin Starr en un film típic de casa assetjada, amb un gran sentit de l’humor i una àcida crítica a la societat noruega i en general als progres que es volen descobrir anant a viure al mig del no res a molestar pacífics nans.

I fins aquí el dissabte. Després de tres dies de festival encara no hi ha cansanci en aquest Vaticà del terror que a vegades més aviat és el Palmar de Troya del terror. Però tot això ens encanta.

Pel·lícules i sèries:

Hermana Muerte, Paco Plaza: (5/10)
El Noi i la Garsa,  Hayao Miyazaki (8/10)
Club zero, Jessica Hausner (8/10)
Wake up, RKSS (7/10)
Luka, Jessica Woodworth (5/10)
30 monedas, Álex de la Iglesia: (6/10)
Brooklyn 45, Ted Geoghegan: (6/10)
Where the devils roam, (7/10)
There’s something in the barn, (7/10)