Les xarxes feien befa la setmana passada d’unes declaracions del president Pere Aragonès al parlament, anunciant que Catalunya és a les portes dels vuit milions d’habitants i que és i serà diversa, dinàmica, emprenedora, avançada, justa, verda, feminista, pròspera i plenament lliure. Vaig decidir anar a la font original, és a dir, al discurs tal com va ser pronunciat, pensant que no fos cas que el tuit que transcrivia les paraules del Molt Honorable hagués distorsionat la realitat, com passa algunes vegades. Em vaig trobar, en el mateix discurs del president Aragonès, expressions com ara la Catalunya cívica, la nació d’elecció, la nació projecte o la capacitat d’empeltar noves mirades, que acompanyaven els conceptes ja transcrits més amunt. En conjunt, un reguitzell de paraules, conceptes i expressions que, així d’entrada, agafades una a una, volen dir molt poc i podrien ser pronunciades per qualsevol dirigent de tants altres llocs del món. Al president de la Generalitat jo li demano que es dirigeixi als catalans. En tot cas, hi ha dues opcions: que els nostres governants no sàpiguen com afrontar la realitat, siguin incapaços de trobar solucions amb noms i cognoms i, fins i tot, d’identificar els problemes de la Catalunya del 2023; o bé, que hagin arribat a la conclusió que són aquests discursos la font dels seus vots, el que vol sentir la gent, i que els pronuncien amb la consciència d’immiscir-se en el llenguatge imperant, bo i que els és més útil.

És evident que ens hem tornat passius davant d’aquest tipus de discurs, perquè molt pocs catalans s’oposaran a un projecte de país que cerqui allò tan bell de la prosperitat, la justícia o avançar. Tot plegat té a veure amb el despotisme democràtic que patim, que pretén igualar-nos sota el signe moral d’haver de pertànyer a una justa majoria, que ens roba la consciència i ens degrada. Els polítics ens entaulen en un diàleg ideològic que escora les minories i la llibertat, i ens lliga de mans i peus quan es tracta de jutjar una realitat, com ara el cistell de la compra, impossible d’etiquetar de pròspera, emprenedora o feminista. Els governants cada cop menys han de lluitar per cap relat, perquè no hi ha oposició. Aleshores, s’apoltronen en la repetició de conceptes buits, de la tendència moral imperant i progressista, que ens coacciona i ens assenyala quan intentem mantenir una autonomia moral davant l’Estat.

Aquest discurs de Pere Aragonès de l’altre dia és el mentrestant que tenim fins que arribi la independència. És un mentrestant que ens pot semblar pobre i molt buit, però que és  el que tenim i, sobretot, el que ens estreny com una camisa de força i no ens deixa albirar un futur diferent, potser millor, això sí, més lliure. Alguns en varen fer befa a través de les xarxes, però quants van sortir seriosament a discutir-lo? No comptem amb cap partit polític capaç de saltar al terreny de joc democràtic i accessible a la ciutadania, que s’hi oposi. L’única batalla moral que és capaç de disputar la dreta catalana és amb l’Estat. Li manca projecte cultural i l’empenta per discutir-se a si mateixa i aquest llenguatge trist. La dreta catalana s’ha amollat a la correcció política i no prova de respectar-se a si mateixa, a la seva tradició, ni als seus votants. Han assumit l’abstracció ideològica de l’esquerra. Per això, perquè la dreta catalana no existeix, el mentrestant de Catalunya s’albira descoratjador, com a molts altres llocs del món. El nostre país no està sol en aquest despotisme democràtic que pretén igualar-nos; que dicta els nostres problemes i solucions; que no exerceix sobre nosaltres cap violència, però tampoc permet que neixin o revisquin noves idees; que no prohibeix, però mortifica. Es discuteix poc a Catalunya: la independència diuen que serà emprenedora i dinàmica, o no serà.