A vegades escollim conscientment i estúpidament un període de la història d’un país o territori i el deixem caure sobre la nostra concepció del país en qüestió quan el visitem. Observem la gent i el país buscant-hi allò que ens sembla que han de tenir per això que en diem història. Ens figurem que tot ho podrem descriure nosaltres quan tornem, als nostres coneguts, com ho fan els llibres d’aquesta disciplina. M’ha succeït recentment amb Grècia i l’època antiga. La seva influència en la història universal és tanta que em prometia que en el seu territori d’origen havia de ser total. Si molt en el fons ja sabia que errava pensant això, mirava de convèncer-me que alguna cosa havia de trobar que s’assemblés al famós segle V abans de crist, ni que fos en les barbes espesses dels atenesos. Fins i tot, anava més enllà i pensava que si la Grècia clàssica ocupa centenars de pàgines en llibres d’art, política, arquitectura, i tantes d’altres disciplines, en tots els països del món, a Atenes havia d’ocupar carrers, la cuina, la manera de fer de la gent, el seu caràcter… fins i tot, el seu físic i forma de vestir: com no han d’anar despullats i tenir rínxols i ser forts tots els grecs? Per contra, m’he trobat que els grecs fan tots cara de mariners, però de mariners bregats en xarxes i alcohol, de taverna i tempesta. A Atenes hi ha molts gats i molts bigotis. També bastants grafitis, soroll, colors i moltes capelles i esglésies ortodoxes. I la visió que realment impressiona des de l’Acròpolis no és la d’un Partenó que sembla un formiguer de postureig, sinó el formiguer de vides i drames que envolta els peus de l’Acròpolis fins l’horitzó i que és Atenes i la seva àrea metropolitana, on proven de viure sis milions de persones.

Observant un poc i abolint discernir qüestions que requereixen un treball de camp intens de molts anys, un s’adona que a Grècia té molta més importància la Guerra d’Independència que van afrontar contra l’imperi otomà entre 1821 i 1830, que no pas la Guerra del Peloponès.

Són dues qüestions que volant cap a Santorini trasllado a Catalunya: quin moment de la història assimilaria a Catalunya si fos un extraterrestre o voldria assimilar-hi positivament jo mateix com a català, des del meu humil amor patri; i amb quin moment fundacional compta Catalunya.

Sobre la primera qüestió puc parlar només personalment, però no m’estranyaria que ho fes alhora per molts. Jaume Primer el Conqueridor, la Corona Catalanoaragonesa i els Almogàvers. Res més. Sento que només la llengua ens protegeix. En la mesura que no som capaços d’explicar-nos, és més fàcil que el present prengui dimensions de Gran Judici sobre nosaltres. Si no és en la nostra història, en què podem tenir esperança? Com tenir fe en el futur si no ens hem demostrat mai res o no ens ho hem explicat prou bé? Som un país de descreguts, de màrtirs que van fracassar i on Roger de Flor té certa pàtina de maldat que nosaltres mateixos li hem donat. La resta d’història per la majoria dels catalans són remences i ja ve Prat de la Riba. El buit de coneixement històric és fatal, perquè fiem en el present tota esperança. Avui el present només serveix per tornar al mas i fondre’s en la vida privada. No hi ha un hàlit de fe, per molt antiquíssim que fos, que faci entendre tothom la importància relativa del present. La indignació i la resignació crema les naus; una mica d’història les guardaria totes.

Sobre el moment fundacional, Catalunya no té cap victòria. Si la tingués, l’hauríem explicada. Grècia té el seu moment com a nació: Guerra de la Independència contra l’imperi otomà. Espanya té el seu: Guerra d’Independència contra Napoleó. Per contra, Catalunya és una nació perduda en els llimbs de les nacions tedioses, febles. Nació perduda en l’èpica del temps. La història recent d’un país sempre és més popular i eficaç que no pas la d’algun Pèricles. L’èpica popular i moderna és la que triomfa. L’enemic que es pot assenyalar i la victòria uneixen més que un art comú que hagi triomfat, una arquitectura comuna aparentment pionera o una política comuna honesta i internacional. Catalunya necessita una història ben explicada, per entendre a quina part d’ella ens voldríem assemblar. I quina pensem que preserva millor la nostra essència. També entendre que sense victòries palpables i populars, el coratge i la valentia seran un vers. A Grècia la victòria és un bigoti tan grec, tan grec, tan grec, com la mussaca.