Una vegada, quan era petit, li vaig demanar a la meva àvia que em cosís una estelada roja de roba en una dessuadora morada que tenia. La meva àvia em va preguntar si ho sabia la meva mare. No entenc si és que va confondre l’estelada roja amb forma de Catalunya amb algun símbol del grup terrorista Terra Lliure o, simplement, creia que continuaven sense ser bons temps per a la política. No recordo com va anar la cosa, si vaig parlar amb la meva mare o ja se’n va ocupar la meva àvia de dir-li; sí que sé, però, que no vaig tenir dessuadora amb estelada. Em vaig haver de conformar amb la roba plena de senyeres, estelades i ikurriñes que li podia prendre al meu germà, set anys més gran. Jo era petit i recordo acompanyar-lo amb els seus amics fins la porta de l’Acampada Jove a Sant Celoni. També, les cançons d’Obrint Pas, Brams i d’altres grups que escoltàvem al cotxe dels meus pares. Tota la política que coneixia, si és que tot plegat ho era, em semblava que podia cabre en les mànigues de la seva harrington i en un partit de la selecció catalana d’hoquei al Palau Blaugrana. Una nació, una selecció! Els més grans confiaven en la cella arquejada de ZP i parlaven de l’Estatut. El Polònia llavors ens feia riure i per Cap d’Any miràvem els seus especials (al pati de l’escola vam cantar molt les cançons del programa del 31 de desembre del 2006). Esquerra era Josep Lluís Carod-Rovira, aquí i a la Xina Popular, perquè a pobles com el meu encara no s’havien presentat d’ençà de la segona República, i només se sabia d’un avi que els votava. Lluís Llach es retirava en un concert a Verges explicant que quan governaven els seus, és a dir, les esquerres, també s’acabava amagant sota la taula. Els meus revolucionaris devien ser el Che i Víctor Jara, perquè bé m’havia après cançons que en parlaven. Finalment, m’havia fet a la idea que Aznar i els seus eren uns monstres que si tornaven al poder, ens durien a noves guerres.

Va arribar el 2012 i no vaig anar a la famosa Diada iniciàtica. El 2013 i el 2014, sí, ara bé, sense la harrington, ni Piperrak, compartint bus amb gent de tota mena. L’independentisme era cosa de molts i també havia de ser-ho meva, perquè jo sí que volia portar una estelada a la roba feia anys. Els marges havien deixat de ser l’únic reducte de la causa i podies escoltar Sau tranquil·lament i sentir-te com a Sierra Maestra. Catalunya i el Barça eren una festa. La meva àvia, que no m’havia volgut cosir l’adhesiu a la dessuadora feia gairebé deu anys, es mirava aquelles Diades del procés per televisió, hi buscava els seus coneguts i, sobretot, veia ondejar com esperançada enormes estelades de tota mena. Aleshores va venir el Referèndum i, per acabar, una cosa força seriosa que va ser el tres d’octubre.

Han passat els anys. De les Diades multitudinàries, de les portades de diaris estrangers amb estelades i del Referèndum del primer d’octubre, els líders del procés no han sabut què fer-ne. Semblava que estàvem a punt de passar-nos el joc, però ens van matar i ara heu de tornar a començar. Com si fóssim als anys noranta, quatre persones han estat acusades de voler boicotejar La Vuelta. Tot tornarà a fer pujada i l’única esperança d’avançar més de pressa, no del tot improbable, és que us ajudi l’estat espanyol. Si jo li demanés avui a la meva àvia que em cossis una estelada roja a alguna dessuadora que tinc, ben segur que em diria que sí. Li semblarien valents els presumptes boicotejadors de La Vuelta, com a mi m’ho semblaven no sé ja qui. El problema d’avui per l’independentisme ja no són les àvies que no volen cosir estelades. El problema som els nets que ja no les volem portar a la dessuadora.