Les flors que ens porten

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Sant Hipòlit em recorda cada any que els nostres avis han mort. El meu pare em va dir una vegada que el 13 d’agost era festa grossa a Breda fa molts anys. Quan el poble era ple de forns d’olles i cassoles, i les cases, de terrissers. L’Ajuntament organitza des de fa un temps, per aquesta diada nostra, una vesprada musical. Han entès que la mort clínica de la diada és la màxima aspiració del consistori i que el salvavides de la festa no els pertany. Els avis es moren i les seves festes també. Són artificials i neixen coixes les que no organitzen els protagonistes. No hem sabut preservar-les. Ens van ensenyar la lliçó, però érem tendres. El món no ens permet fer marxa enrere, ni desbloquejar cap emoció inútil i sagrada. Portes enfora, al carrer, anem sadolls d’indignació i, de tant en tant, admirem bocabadats, com si fóssim lluny de casa, les ruïnes de la nostra tradició. Portes endins, no podríem anar més desorientats. Menyspreem l’amor que ens han donat sense dir-ho, i si ho diem és, altre cop, al carrer, quan les coses realment importants i fortes pertoca dir-les a casa, on de veritat ens poden contestar.

Els avis es moren i entendre què vol dir això a Catalunya no és senzill. La família ha estat per Catalunya la institució més important. Els avis han preservat els costums de quan vivien tres generacions i una sola llar de foc cremava. Les han portades als nous temps, quan cada fill ha volat i avis, pares i fills no vivien ja sota el mateix sostre. Els avis han estat garants de la tradició quan la societat ha deixat de prioritzar-la. Ells han protegit els costums i els noms de les coses. Noms d’arbres, de vents i d’ocells que ignorem. Tot allò que ha permès la retòrica buida del Procés i el que ens permetrà sobreviure-li. Els avis no han estat mai les tietes. Pels avis estimar era donar-se i explicar-nos. Un profund i inconscient sentiment de transcendir. La sang els hi exigia. Estimar era exigir. No hi ha hagut institució que es donés i ens hagi explicat més que la família.

La mort dels avis és una desfeta. Catalunya es torna borrosa. Els fonaments nuclears no exigeixen gratitud. El progrés distorsiona l’amor que era generositat. Catalunya es queda sense avis i les famílies es van desmembrant, reduint, i el país queda indefens. Tenim cants de sirena sense mar per navegar. Tenim focs artificials i ningú sap reconèixer una pedra foguera. El dessota, qui portava el compàs va morint. Portes endins no tenim Catalunya. Tot ho donem i ho juguem portes enfora: un crit al no-res. Les masses han preferit anar matant la vida familiar. Les xinxes del progrés i de la societat han ofegat el silenci que queda quan han mort els nostres avis. I a Catalunya és pitjor. Perquè estem arrasats, sense política, ni periodisme, i som culpables d’haver oblidat l’escenografia que ens ha permès expressar-nos, de com de bé si està amb els avis a la fresca, als bancs del passeig, a la casa pairal, al pis de grans finestrals, a les taules llargues de cosins, a les festes populars on l’àvia portava la cassola de rostit. Som orfes i l’enemic no és la mort. És l’atac soterrat contra tot allò que van donar-nos els nostres avis, aquells que realment ens volien bé. El pregoner de les llibertats les repeteix sempre massa a la vora. Hem menyspreat la generositat de qui ens estimava i ens hem entregat a la mascarada d’un món tot nou. Catalunya, en tot això, i té més a perdre que cap altre país.

Res queda i l’esforç serà titànic. Catalunya és el que queda de la festa de Sant Hipòlit. Les flors del cementiri pels nostres avis són el que queda de nosaltres. Fugim endavant, però quin amor carreguem? Qui ens ha ensenyat aquesta por que és bandera? Què celebrem?