Fa gairebé 9 anys vaig escriure al diari Ara un article titulat “Fallida moral global”. És un article que volia explicar que en el conflicte entre àrabs i jueus a Palestina no es pot pretendre d’envilir els israelians fent servir figures i arguments propis de l’antisemitisme. Això destrueix la validesa de tot el debat i intoxica la problemàtica. L’article va ser escrit, malgrat tot el que hi explicava, en una època d’optimisme—tant personal com col·lectiu de la nació. Explicava dinàmiques nocives i lesives que calia erradicar, però que no eren predominants. Vist en la perspectiva del temps, les tendències dolentes que descrivia aquell estiu de 2014, avui s’han convertit en la nostra nova normalitat. La toxicitat d’antany, el que era immoral aleshores, avui és acceptat i, encara pitjor, celebrat.

Aquell estiu de 2014, amb la frescor de tots els començaments novells al Nou Món, mai m’hauria pogut imaginar del que hauria de viure i veure al llarg dels anys següents. Per a mi, només existia una fortíssima voluntat de poder, que res podia deturar. Creia fermament que es podia parlar amb tothom, que les relacions interpersonals podien ser plenes i reeixides més enllà de les diferències i els bàndols on cadascú es trobés. Creia fermament que la veritat, la bellesa i la justícia són el bé suprem que hem de cultivar en tot. Creia fermament en la transparència, integritat i rectitud de les nostres accions, a fi de no fer mal ni de fer acréixer la mentida. Creia fermament en el mèrit i la supremacia del talent, per tal de donar a cadascú el que li correspon en la seva justa mesura. Creia fermament en el respecte absolut de la persona, de les seves creences i de la seva vida privada, i que jo no n’havia de fer res de les opcions personals de cadascú.

Ara ja no crec en res de tot això.

No vull dir que hagi deixat de banda els meus principis: em continuen guiant en tot el que emprenc. Aquest passat mes de maig va fer 10 anys que vaig contreure un jurament que m’obliga a observar i fer prevaldre aquests principis—i amb joia ho continuo fent. El que he deixat de creure és que aquests principis puguin tenir una mínima presència en la vida pública de qualsevol societat, sigui Catalunya, siguin els Estats Units. Tot és obscuritat i les tenebres s’ensenyoreixen del món i els esperits de les persones. Pot sonar massa pessimista, però aquest és el sentiment global arreu. Això no vol dir que no quedin espais de llum; existeixen sota la rosa. Allà m’hi trobareu sempre.

L’obscur món actual és fèrtil perquè els abjectes tinguin fortuna. L’abjecte és qui marca els estàndards en tot. És admirat i imitat. Es relaciona amb els altres i el món a partir de l’engany, l’interès personal i el guany propi. En tant que excel·lent mediocre, ha estat alumne avançat de l’escola del cinisme i disfressa el seu odi amb expressions moralistes buides i extremes. Les masses amorfes i descerebrals que admiren l’abjecte són la seva quintacolumna per anihilar els seus enemics—reals o ficticis. L’abjecte d’avui es desviu per la guerra cultural i per fer diners en l’opacitat i el tràfic d’influències. Fa seu el “tot s’hi val” i empra desmesuradament la mentida, les difamacions; no té cap mena de límits. D’ací surt la “cancel culture”. Atès que no existeix cap veritat i l’interès personal és rei, tot és líquid, i fa i desfà aliances constantment. Són enemics de la seguretat i l’ordre perquè ells tenen èxit enmig del caos i la confusió—sempre que a ells no els esquitxi. En definitiva, l’abjecte és un individu guiat per l’interès, la sainte haine, i les baixes passions. L’odi i l’agitació de l’odi són la seva bandera.

És cert que tot el que descric ha existit sempre. En el pèndol de la història i la vida, hem passat de bons temps a temps difícils. Estic convençut que el decenni de 1930, més enllà de la passió per als ideals de cada bàndol, es va viure així. I va ser un preludi de la calamitat destructiva que va venir. En el nostre món global i globalista, els temps difícils s’expressen de manera molt més ambivalent i la destrucció es manifesta de forma limitada. Això vol dir que potser ens haurem d’acostumar a viure en una barreja antitètica de crisi i prosperitat, de moralitat i immoralitat. O tal volta tot plegat és el preludi d’una transformació molt més sinistra. El que és cert és que la més petita actitud devers tot el que ens envolta té un impacte, positiu o negatiu. Ens hem resignat a acceptar el predomini de la tenebra del “cancel culture” i l’entronització de l’abjecte i les seves mentides? Ara que es parla molt—massa—de les categories ja buides de feixisme i antifeixisme, em sembla molt més letal i perillós l’abjecte que és present a tots els bàndols. Al final del dia, és ell qui guanya, no pas un suposat feixisme o antifeixisme.

Hem d’acabar amb l’abjecte, amb aquesta mena de Darrer Home nietzscheà. La transvaluació dels valors de Nietzsche no era exactament això; altrament no hauria acabat produint l’escarbat de l’abjecte. La nostra missió avui és la de retornar la veritat i la justícia a la centralitat social. La resta vindrà de seguit. En el fons, és la nostra voluntat de poder la que crea els bons temps; quan aquesta voluntat de poder és absent, la baixesa de l’abjecte crea un món com el que tenim avui.