Potser és la ressaca de la pandèmia. Potser és l’acostament al primer quart d’aquest segle. Ben segur, són els indicadors que ens sotgen al nostre voltant, atiats per les xarxes socials i presents en les converses quotidianes. Tanmateix, i parafrasejant el gran enyorat historiador Tony Judt, sembla com si el món no se’n sortís. En les darreres setmanes ens hem escandalitzat amb els grups de violadors menors d’edat que actuen amb impunitat, entre la impotència de les institucions. Hem confirmat les sospites de la caiguda de nivells educatius, mentre que escoles i instituts semblen atrapats per una mena de forat negre de caos i desconcert. Assistim a exercicis d’hedonisme tribal sota la forma de raves que contrasten amb una epidèmia de pobresa, desnonaments i sensellarisme, davant la qual es respon amb una freda indiferència. Es percep un ambient pessimista, d’inseguretat, d’incertesa sobre el futur, de relativisme esterilitzant, de desestructuració familiar, de dubtes sobre la supervivència nacional. Fins i tot l’anunci d’Estrella Damm sembla una metàfora de la miamització i reguetonització d’una societat catalana que adora els rics i viu en la simulació permanent, de pretensió de modernitat i acatament acrític del feudalisme postmodern.

És fàcil atribuir aquesta mena de malestar calidoscòpic a factors aïllats: el porno, les pantalles, la disfuncionalitat de les famílies, la immigració, la permissivitat social. Tanmateix, aquestes causes simples semblen més aviat conseqüències –o, segons com es miri, bocs expiatoris– d’aquest gran moviment tectònic, que per fer servir un adjectiu que ha tornat a la moda com els pantalons “pota d’elefant” podríem considerar com a “holístic”. En qualsevol cas, aquestes explicacions fàcils formen part de l’arsenal del populisme que, com el canari de la mina, més que causa, funcionen com a anuncis que ens assenyalen el camí del pedregar. Que la ultradreta piqui a la porta representa un bon baròmetre de la tempesta que s’acosta. I, precisament, les dificultats per fer front a fenòmens complexos no conviden precisament a l’optimisme, perquè la situació que vivim té certes característiques de catàstrofe natural sobre la qual resulta difícil incidir. O si més no, mentre no hi hagi un debat en profunditat i sense prejudicis sobre com podem refer el camí errat, i quina mena de futur volem. I cap futur és viable sense equilibrar la preservació del millor de la tradició amb els més reflexionat de la innovació.

Per trobar l’origen en els mals contemporanis, cal recórrer precisament als pensadors clàssics. I, potser, el millor terme de què disposem per descriure la situació actual és el d’anomia, paraula provinent del grec ἀνομία que significa literalment “sense normes”.  Va ser el sociòleg francès Émile Durkheim qui, a finals del segle XIX millor el va definir des d’una perspectiva social. Per a Durkheim, pensant també en la crisi fin-de-siècle que va viure la intel·lectualitat europea del moment, com a una conducta col·lectiva caracteritzada per la pèrdua de valors i referents morals, religiosos, cívics, i en conseqüència, una sensació creixent d’alienació. Aquesta sensació comporta certa sensació d’angoixa, inseguretat, insatisfacció, i com va assenyalar en un polèmic llibre, el suïcidi que es pot aplicar per a casos individuals, encara que, metafòricament, com a la tendència a infringir-se mal, a l’autolesió cívica, a certa voluntat nihilista d’autodestrucció. En qualsevol cas, l’home alienat i sense coordenades de comportament moral sobre el qual guiar la seva acció, quan infecta a grups cada vegada més extensos, acaba per la descomposició de l’ordre social, i ni les normes, ja siguin consensuades, ja siguin imposades, són capaces de regular la convivència. Precisament la pèrdua de la capacitat de regulació dels impulsos individuals per part de les institucions, implica una sensació d’insatisfacció permanent, una certa sensació d’abúlia i depressió constant. L’anomia, segons el pensador francès, se solen produir precisament en èpoques de transformacions econòmiques i mutacions socials profundes, quan les antigues estructures que cohesionaven –la família, el barri, el poble, la nació, la classe social, la professió…– es van difuminant sense tenir-ne clars els recanvis, i també quan es produeix un contrast entre la moral oficial i la praxi quotidiana. Sembla que cinc dècades de globalització i el capgirament dels valors socials -especialment col·lectius- i la tendència d’un individualisme un punt narcisista, ha acabat per generar una rasa profunda i difícilment salvable, si més no a occident.

Per a aquells qui disposem de certa perspectiva històrica i hem llegit autors com Kundera, podrem recordar aquella sensació de descomposició del món comunista dels darrers anys de la guerra freda. El contrast entre discursos oficials i un empobriment (material, encara que també moral i espiritual) generalitzat, si bé va fer caure el mur de Berlín, també va deixar inermes les seves societats, algunes de les quals, no s’han recuperat del tot. I símptomes similars eren presents com els que avui vivim a occident. Ja sé que sovint els opinadors tenim tendència a abusar del concepte decadència, i que només la perspectiva històrica suficient ens habilita a col·locar-la com a explicació. Tanmateix és obvi que els símptomes com els descrits al primer paràgraf, i les transformacions socials presents, font de malestar individual i col·lectiu, constitueixen ingredients prou consistents per mostrar preocupació. Perquè dinàmiques negatives d’aquestes característiques resulten molt difícils de revertir.

Què fer? És difícil la resposta. Com a historiador, recomanaria tenir en compte el passat per evitar repetir els errors de les generacions que els precediren en moments de transformació. Mirar endavant sense deixar de mirar enrere.  Saber buscar un equilibri entre tradició i innovació. No acceptar gat per llebre. Aparcar l’individualisme estèril i reconstruir aquelles agrupacions que sempre han estat útils: la família, el barri, el poble, la nació, la classe social, la professió… Potser també recórrer a la humilitat que implica no creure’ns més llestos que els nostres avantpassats. Pactar socialment unes normes i fer-les respectar. Acceptar la naturalesa humana sense caure en la temptació de l’enginyeria social. Buscar la cohesió des de la igualtat i deslliurar-nos d’aquest narcisisme que va venir en el pack del neoliberalisme que se’ns va imposar ja fa mig segle. S’accepten altres idees…