No puc evitar començar a escriure notes que són pensaments en veu alta després d’haver intentat comprendre integralment la teoria posthumanista de Rosi Braidotti.
Les principals objeccions que li podria presentar tindrien a veure amb la seva antiguitat i la seva impracticabilitat. Amb Rosi Braidotti em passa com amb els principals teòrics de l’anarquisme: hi estic bàsicament d’acord però no veuria la manera de contribuir amb ells en una millora concreta de la nostra estructura política, prou malmesa.
Em sembla injust acusar obsessivament els socialisme i el pensament humanista de les opressions que el món pateix actualment. El socialisme i els humanismes eren i són fonts d’errors, però tenen l’avantatge innegable de presentar-se com a programes de reforma autoreferencials, vull dir revisables, perfectibles. No s’han presentat mai com a nacionalismes invasius i si això s’ha produït ha estat precisament des de postures antihumanistes. El tecnofeudalisme actual és socialment estàtic i no menys injust, les inquietuds de Braidotti sovint em semblen massa elitistes (s’adrecen a persones que no les comprendrien) i han estat ja institucionalitzades. Els rizomes deleuzians, el pensar nòmada, no ens han fet avançar com a potenciadors d’ordre compassiu, han generat massa depressió i sensació d’exhauriment i urgència. Hem escenificat alliberaments que no estic segur que hagin estat del tot reals o verificables, vull dir en la carn concreta dels marginats. No sabem què en han aportat 60 anys d’antihumanisme. No sé fins quin punt l’actual revolució feminista beu més del socialisme humanista de Beauvior que de la teoria cyborg, no sé fins quin punt haver fet seure tota l’esquerra occidental a la banqueta dels acusats no ha ajudat a la dreta neoliberal a quedar-se amb tot el pastís de la vida humana i de la vida no humana.
El dispositiu “humà” (té raó Braidotti) va servir per a assenyalar abusivament què no era humà o qui no era exactament o totalment humà. Tanmateix, què passa amb el dispositiu “persona”? Com a historiador, em preocupa el mateix que preocupava Vicens Vives: com podem organitzar-nos? No haurem portat la crítica de la raó massa lluny, fins l’activació pública de la irresponsabilitat lúdica permanent? Una utopia ètica convincent no ens apropa una versió de la democràcia mitjanament satisfactòria, ens l’allunya, perquè contribueix a l’avaria dels mitjans de reflexió a l’abast de qualsevol ciutadà. Una teoria monàdica, incomunicable, deixa el camí lliure als depredadors, i impedeix que un sistema educatiu intel·ligible, clàssic, permeti a les generacions futures accedir a la dissolució de l’ego i l’amor potencial de Zoe. Com li expliquem a un esclau o al cognitariat precari que s’ha de veure com una molècula posthumana d’una xarxa d’evolució universal matèrica? Si no sabem llegir, no podrem llegir Braidotti. Sense una universitat provisionalment universal, caurem cada cop més en la irrellevància mental. No podem deixar els reformistes radicals en mans d’experts que faran trampes: l’objectiu a la vegada laic i místic de Rosi Braidotti pot seguir obrint més portes a liquidacions pragmatistes, utilitaristes i economicistes, sobretot en l’àmbit universitari.
El seu pensament em convenç perquè veu de fonts que són les que més m’han inspirat (les d’Spinoza), però Braidotti oblida (com oblida massa l’economia) un principi fonamental en Spinoza: la necessitat d’arribar a “idees clares” que són veritats de la raó, interconnectables, és a dir, el compromís amb els ecosistemes que generen pensament. Podem ubicar-nos en el més enllà de les depredacions, el monisme vitalista és una opció que s’aixeca clara en el nostre horitzó, però no es pot quedar en un salt personal. Hem de dibuixar un mapa intel·ligible de convivència, com han fet els spinozistes de totes les èpoques, i és aquest punt el que no em queda clar quan tanco un llibre de Rosi Braidotti. Aquesta podria ser la meva conclusió final: com transmetem aquests sabers, moderant el seu efecte liquidador, com fem política d’una ètica que encara no ha sabut proporcionar llibertat. Moltes altres pensadores destacades han tornat als principis de la Il·lustració i no són “nostàlgiques”: penso, bàsicament, en Marina Garcés i Diderot, i en Adela Cortina i Kant. No es tracta d’“humanistes essencialistes”, deixem d’assenyalar i de semblar sempre postpostistes, hi ha massa problemes concrets que una filosofia massa cosmista, massa positiva i fàustica, no contempla. No és suficient escoltar el rumor de l’univers, cal rescatar alguns fantasmes culturals subversius i integrar-los a l’escola per a generar les heterodòxies sense les quals una democràcia es desmorona. Seguir lapidant les democràcies i la seva imperfecta raó dialògica és contraproduent. L’esquerra fa massa dècades que assenyala i genera amenaces, anatemes i culpes, caldria trobar la manera d’implicar com més persones millor en dinàmiques interpretatives no excloents, capaces d’aportar millores concretes.
No sé per què he escrit aquest article, buscant objeccions a una filosofia amb què estic d’acord, potser estic tractant de problematitzar-me a mi mateix o de llençar un feix de preguntes ingènues a l’aire. És possible que li hagi resultat útil llegir-lo a algú. Perquè la filosofia de Rosi Braidotti ens ajuda, com la de Zizek o Berardi, a saber on som, però penso que deixa massa incògnites a l’hora d’intentar imaginar on podem caminar, si és que això continua sent possible avui.