Amor romàntic

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’any passat, coincidint amb la diada de Sant Valentí, Arran va engegar una campanya contra allò que convencionalment s’entén com “Amor romàntic”. Concretament, hi havia un cartell on hi apareixia un senyal de prohibició amb un Cupido a dins, amb un lema inequívoc: “Atenció: l’amor romàntic és masclista i mata”. Sobre la premissa inicial, podríem discutir; sobre la segona, els adolescents Romeu i Julieta podrien estar d’acord. En qualsevol cas, la cultura popular, les lletres de les cançons, les expressions culturals han fet una àmplia literatura que assenyala que aquesta dimensió afectiva ha causat tant de plaer com dolor, i per tant és obvi que la manera de relacionar-se íntimament entre dos individus forma part de l’existència humana compartida durant generacions.

La investigació periodística engegada per la revista La Directa, en què ha identificat un infiltrat policial entre els moviments socials fent servir el sexe com a fórmula per obtenir informació, també ha generat grans polèmiques. De fet, el col·lectiu Irídia ha informat de la seva intenció de presentar una denúncia contra el policia per, entre altres delictes, abús sexual. Qualsevol que tingui mínims coneixements de dret sap perfectament que aquesta acció judicial no té gran recorregut, i qui disposem de mínims coneixements històrics constatem que l’ús del sexe per espiar és una de les activitats més antigues del món. Durant la guerra freda, el KGB (i probablement la CIA, el MI6 i altres agències d’intel·ligència) entrenaven agents amb aquesta finalitat. Més enllà de la perversió ètica d’aquesta activitat, és obvi que l’amor i el sexe són elements de vulnerabilitat a partir del qual manipular els sentiments i les lleialtats de l’individu. I no cal anar tampoc massa lluny. El joc de la seducció és farcit de mentides i manipulacions. I l’”amor romàntic” no té a veure necessàriament amb això.

És obvi que amor i sexe són experiències plaents i alhora doloroses. I, políticament, no són neutres. En la meva recerca doctoral sobre el discurs filosòfic de l’anarquisme, una de les principals preocupacions dels anarquistes del segon terç del segle XIX i del primer del segle XX, consistia a mirar de capgirar les injustícies estructurals de la societat mitjançant el canvi de mentalitat de l’individu. L’amor, el matrimoni, la família, eren percebudes com a institucions que pretenien reproduir a escala individual l’opressió de classes i les diferències socials. Entre les estratègies de combat contra la societat capitalista hi va haver tot un corrent que buscava desregular les relacions afectivo-sexuals: allò que en deien “amor lliure”. El concepte era polisèmic, i anava des de el poliamor,  (teoritzat pels individualistes francesos Émile Armand i Han Ryner) fins a la monogàmia estable sense la validació administrativa del matrimoni. En el primer cas, allò solia concretar-se en les comunes on una comunitat compartia espai i es practicava el sexe sense compromís, fins a la “camaraderia amorosa” que més o menys es concretava en practicar el sexe sense compromís ni convivència. La majoria d’aquestes iniciatives, cal explicitar-ho, van fracassar. El segon cas era el més freqüent, i de fet, la majoria d’anarquistes van seguir aquest model, amb algunes relacions perllongades en el temps fins al punt que, des d’una perspectiva cristiana, podrien considerar-se unions exemplars. Bona part d’aquests discursos i pràctiques van passar a generalitzar-se a partir de la dècada de 1960, quan les transformacions socials, la urbanització, l’aparició de mètodes anticonceptius fiables i la pèrdua de pes de l’església, van propiciar una llibertat sexual encara vigent a occident. I tanmateix, vist en perspectiva, sembla que la insatisfacció es comparteix tant entre qui va optar entre els convencionalismes com entre els adeptes a la liberalització dels costums.

Tanmateix, l’expressió d’amor romàntic, tal com la podríem identificar avui, s’instal·la a Europa amb l’arribada de l’edat contemporània. Efectivament, el moviment cultural del  Romanticisme conté elements de reacció enfront la Il·lustració i el racionalisme. Enfront a les rigideses morals i socials de l’època moderna, els homes i dones d’occident descobreixen l’individualisme com a actitud per emancipar-se d’un món feudal en què els comportaments i l’existència són determinats pel naixement. I l’amor romàntic, és a dir, dues persones que s’uneixen a partir d’una voluntat pròpia, i que per això han de superar els obstacles que els imposa una societat fonamentada en els matrimonis concertats, la compra-venda d’esposes, la poligàmia o els matrimonis forçats, es va obrint pas en la mitologia, la literatura, i finalment, també, en la pràctica. Els enamoraments sobtats, en què els sentiments s’imposen als camins marcats, representen un conflicte contra una societat que contempla amb horror dues persones que decideixen viure la seva relació en contra de la col·lectivitat. En el fons, l’amor romàntic representava una batalla més, (i de les més rellevants) en la guerra de l’individu contra la societat. I, en aquesta lluita heroica, els herois romàntics solen acabar fatal. Només cal pensar en Emma Bobary o Anna Karerinna, quan la rebel·lió que implica deixar-se arrossegar pels impulsos més primaris del sexe i la passió impliquen pena de mort i humiliació. 

Amb la revolució sexual de la segona meitat del segle XX, això és, la normalització de la voluntat individual damunt els convencionalismes, s’han produït fenòmens nous. Certament, el matrimoni com a institució és, a occident, més que en crisi, en decadència. Bèlgica lidera el nombre de matrimonis que acaben en divorci, amb un 70%; Espanya, Hongria, Portugal o la República Txeca, superen el 60%; Rússia, Estats Units o França representen més de la meitat. Regne Unit, Canadà, Alemanya o els països nòrdics són més del 40%. Fora d’occident, la poligàmia, els matrimonis concertats o forçosos, o bé es mantenen, o bé, en alguns casos són en expansió. En tot cas, l’alliberament dels costums sexuals comporten noves fórmules de relació que podríem classificar com a amor (i sexe) desregulat, en una tendència que corre paral·lela a un neoliberalisme en què la “desregulació” com a concepte sembla anar molt més enllà de l’economia. O, si m’ho permeten, de la mateixa manera que hem entrat en l’era de la precarietat laboral, també ens hem endinsat en una època de precarietat afectiva.

Perquè, a més, també estem entrant en una peculiar paradoxa. Mai com ara les qüestions relatives al sexe havien estat tan esteses ni havien estat tan públiques. De fet, en la cultura popular, assistim a un temps d’hipersexualització, i no només em refereixo a les lletres de reggeaton, que podríem considerar una expressió cultural que es fonamenta en la banalització de les relacions interpersonals. Fa tot l’efecte que amor i sexe han esdevingut un producte de consum que pressiona la ciutadania per tenir el màxim d’experiències, i que força els individus a competir globalment en el mercat afectiu. El culte al cos i l’ús del sexe com a fórmula de promoció social, de guanyar prestigi i respecte entre els competidors genera una pressió cada vegada més gran entre individus cada vegada més desprotegits. De fet, els psicòlegs José Erasti i Marino Pérez, autors del polèmic Nadie nace en un cuerpo equivocado interpreten aquesta tendència creixent de molts adolescents a canviar de sexe com a la resposta a la creixent hipersexualització i la pressió per respondre a uns estereotips de gènere –més aviat caricatures– que poden arribar a ser insuportables. I precisament, aquesta hipersexualització en l’àmbit públic també comporta la paradoxa que es registra una caiguda pel que fa a la quantitat de relacions sexuals. 

Zigmunt Bauman precisament parlava d’amor líquid per descriure aquesta tendència a confinar el terreny de l’amor i el sexe a un mercat d’acord amb les regles del joc del capitalisme neoliberal. Un capitalisme que reforça les desigualtats, també pel que fa a les possibilitats d’accedir a l’amor i el sexe. Perquè la desregulació també comporta una era de repartiment i acumulació desigual. En altres termes, que cada vegada menys individus tenen més èxit en detriment d’una majoria que veuen minvades les seves possibilitats de trobar parella, ja sigui episòdica o estable. Un exemple podrien ser les aplicacions de cites, on els registres estadístics indiquen que les dones rebutgen de l’ordre del 85% de candidats, que ja no competeixen per aconseguir sexe amb les dones del barri, sinó en una competitivitat global on les oportunitats s’esvaeixen, i uns pocs són els afortunats que les acaparen. I és així com apareixen fenòmens com el moviment incel, homes rebutjats que comencen a organitzar-se per expressar odi, ressentiment i misogínia en contra de les dones, i que podria acabar esdevenint un problema greu de caràcter polític, potser propiciant una involució en matèria de llibertat sexual i individual.

I, ara seré polèmic i no em guanyaré precisament les simpaties d’Arran, potser toca parlar de Jordan Peterson, un psicòlelg canadenc conservador, que explicaria bona part dels problemes creixents de violència i desestructuració social a occident, perquè lliga aquest fenomen a la deconstrucció de la família nuclear i estable que comporta aquesta mena de nihilisme sexual instal·lat creixentment. Peterson considera que precisament la desregulació de l’amor i el sexe comporta desigualtats sexuals que, com passa amb l’eixamplament de les desigualtats econòmiques, és causa de tensió, i finalment, de violència. Peterson estableix una connexió entre societats on les famílies són disfuncionals, inestables, precàries o inexistents, i la violència. Les societats on les famílies convencionals (nuclears) funcionen, tendeixen a l’estabilitat, la pau social, i l’ordre, més o menys conservador. Per contra, societats com les centreamericanes, de sexe desregulat (sovint des d’un masclisme i violència de gènere normalitzada) generen desordre i caos. I precisament, són les dones les que concentren, en qualitat de víctimes, aquesta violència.

En qualsevol cas, és normal que hi hagi moltes persones ressentides per les seves males experiències en el camp de l’amor i el sexe. Tanmateix, “deconstruir la masculinitat”, a banda de ser un projecte ingenu i inviable, no sembla el millor instrument per reduir ni el masclisme, ni la violència contra les dones. I més, tenint en compte que els policies infiltrats en moviments socials o polítics, més aviat presenten característiques de mascles alfa d’una masculinitat un punt rància, característiques que semblen potenciar les seves oportunitats d’aparellament. La banalització política de certa esquerra que aborda una qüestió tan transcendent com l’amor i el sexe d’una manera superficial i carregada de prejudicis, l’únic que fa és fer palesa una mediocritat intel·lectual irresponsable.

- Publicitat -