Diario de Sevilla, 9 de febrer de 2022. El titular diu: ‘Educación cuestiona la “calidad” de un docente tras ser agredido por un alumno en Burguillos’. Ja hi tornem a ser, com amb la professora apunyalada a Vidreres el curs passat. El docent resulta avorrit i s’entesta a intentar ensenyar: és culpable que l’agredeixin, mereix l’agressió, perquè és mal docent.

On vaig a comprar el pa hi ha un botiguer avorrit: demà l’apunyalaré. L’operari que em va canviar la rentadora és un inepte, demà li clavaré un cop de puny. Un docent no té dret a res, només es mereix el menyspreu públic i la sospita que és un inepte. Al nostre país, es justifica massa vegades que una agressió la podria haver motivat el sol fet d’intentar ensenyar alguna cosa.

Al nostre país es considera massa sovint que convidar a pensar és un acte de violència elitista.

El nostre país, que aprova anticurrículums i substitueix l’ètica pel no res, ha perdut definitivament el nord.

La violència dins l’aula no existeix: la neguen autoritats i famílies i alguns equips directius desorientats, es veu que surt a compte des d’un punt de vista populista insinuar que el professorat és l’enemic elitista de la felicitat el nostre jovent. Els profesaures s’entesten a fer aprendre de memòria la llista de “los Reyes Godos”, fan classe “com al segle XIX, i bla bla bla, bla bla bla… La mateixa matraca de sempre. La matraca que intenta justificar allò que resulta injustificable: que s’intenti impulsar la digitalització traient hores de tecnologia; que la inclusió impedeixi llegir clàssics o estudiar pensament; que s’intentin potenciar les vocacions científiques, especialment entre les alumnes, quan en realitat el que s’impulsa és l’alineació digital, l’extremisme transhumà i s’obren les portes de totes les explotacions tecnocapitalistes, les mateixes que avui ja s’han apoderat de l’escola.

Ho negaran. Negaran el que resulta evident: que existeix un nivell intolerable de violència en alguns centres entre alumnes i contra el professorat; que les notes servien com a indicador d’un aprenentatge efectiu i mínimament objectivable, no en un sentit punitiu o humiliant. Ningú no es planteja que hi hagi docents que no posen cap nota que no puguin justificar, ni explicar, ni dotar d’un sentit pedagògic, que hi hagi docents que es neguin a avaluar i qualificar emocions i a aplaudir tota mena de fraus antipedagògics.

Hi ha una convocatòria de la Fundació Bofill, per al 27 d’abril, que diu, literalment: “Uneix-te als municipis que hackegen l’educació!”. No té un component d’enemic ideològic aquesta crida? Per què cal “hackejar” l’educació? No caldria acompanyar-la, fer-la evolucionar? Què en treiem de revoltar-la? És el clàssic reclam vistós totalment maniqueu i típicament neoliberal: redemptor, acusador, inquisitiu, negacionista dels problemes reals de l’educació. Es pot ser més populista?

L’únic sentit que té aquest negacionisme actual és el correlat ideològic que suposa envers la necessitat d’imposar unes reformes que ja no enganyen ningú, i que en altres països han demostrat la seva ineficàcia. Ineficàcia si opinem que a l’escola s’hi ha d’anar a aprendre coses. Si arribem a la conclusió que als centres docents públics hi anem a estimular una felicitat narcissista i una normalitat antiètica, no ens pot quedar el menor dubte: les reformes actuals, com a experiment d’enginyeria social destinat a enfonsar les classes baixes, és un èxit sense precedents.

Són, precisament, els negacionistes els principals defensors de les supressions actuals. Si esborrem els problemes que cap docent pot obviar, perquè ha d’ensenyar en condicions reals i no utòpiques, els problemes s’entossudeixen a continuar existint, de la mateixa manera que continuen existint els professorats humanistes entossudits a continuar ensenyant, pel bé del futur del país i de la joventut, a pesar de lleis i decrets cada vegada més cecs, grotescos, autoritaris i classistes.

L’argument més habitual de l’innovasaure negacionista és: “No a tot arreu passa això que expliques”. Com si aquesta fugida d’estudi signifiqués alguna cosa: els problemes hi són, i els hem de resoldre entre tots en comptes de censurar-los i evitar per tots els mitjans que arribin a la societat civil.

Per exemple, el nombre creixent d’alumnat a qui es qualifica amb un AE quan no sap pràcticament llegir ni escriure. Per exemple, el nombre escandalós de professionals de l’educació que pateixen una situació d’ansietat o depressió. Per exemple, el manteniment d’un decret de plantilles que converteix uns equips que haurien de construir projectes comuns en autèntics camps de batalla totalment inestables i injustos.

Que no tot siguin problemes no vol dir que no existeixin problemes. Es nota que els innovasaures odien el professorat i li atribueixen certa capacitat de resistència contra el canvi. Un sindicat, una plataforma a favor dels continguts de filosofia o de matemàtiques, són el principal enemic d’un innovasaure. L’innovasaure necessita que la realitat respongui a la seva teoria, és a dir, que la seva teoria sigui la realitat. Tanmateix, la realitat és tossuda. No la podem “hackejar” tan fàcilment.

L’innovasaure porta des del període Cretaci esperant que les seves teories de 1970 tinguin alguna mena d’aplicabilitat real en l’aprenentatge efectiu del nostre alumnat.

I si en comptes d’organitzar una altra jornada sobre innovació, organitzem una jornada realista sobre problemes reals a peu d’aula? Per què no ens atrevim a preguntar-nos per què no funcionen els nostres canvis frenètics, els nostres viratges constants? Problemes de violència, problemes de nihilisme antipedagògic, problemes també de resistència al canvi? I si en comptes d’organitzar una altra brillant jornada sobre innovació pedagògica, exactament idèntica a les cinc-centes jornades sobre innovació ja celebrades, totes amb missatges iguals i entusiasmes clònics, amb aparadors lluminosos i inspiradors, no ens asseiem a escoltar-nos i a programar l’autèntica educació igualitària i acadèmica que necessitem?

I si abandonem l’espectacle immadur i comencem a pensar com a tècnics i científics, amb un mínim de seriositat i calma?

No podem continuar ancorats en una guerra civil en què les administracions i els innovasaures  insisteixin en imposar amb un calçador visions utòpiques i en què la veu dels docents no existeixi i s’hagi de fer escoltar a crits, trencant el tauler de joc o abandonant-se a la rabieta cíclica. Cal abandonar les reformes maquilladores i encarar la complexitat del problema, amb una anàlisi raonable i lleial de tot el que han aconseguit i no han aconseguit les reformes anteriors.

No podem continuar sacsejant-ho tot a cegues, a vegades tres i quatre cops per setmana.

Cal aturar la maquinària del titular i la utopia i engegar d’una vegada la de la democràcia comunicativa, tal i com l’entenen Habermas i els progressistes civilitzats i evolutius que ens neguem a ser. A cops de decret i a cops de menyspreu no arribarem gaire lluny. De fet, no ens mourem del caos mediocre que es viu als centres actualment, on tothom fa la seva perquè ningú no pot saber exactament què cal fer. No disposem de cap reformisme sensat: continuem projectant les nostres visions radicals sobre un camp que està patint un bombardeig constant d’intrusisme i d’interessos comercials. Al màrketing nihilista i saquejador li hauríem de saber oposar una política sensata, seriosa i igualitària. Però sembla que ens interessi més continuar ancorats en el negacionisme de qualsevol problema estructural.