El meu primer contacte amb Agota Kristof va ser fa poc més d’un any. Em vaig endinsar en Claus i Lucas (Amsterdam, 2019) amb un ritme frenètic. Semblava un cavall desbocat, sense rumb fix però amb la certesa que allò que estava llegint era massa fort per aparcar-ho gaire estona. Vaig acompanyar durant uns dies els bessons protagonistes de la novel·la en un viatge psicològicament dur i desbordant. Quan vaig haver-lo acabat, la meva ànima esbufegava i vaig estar un parell de dies sense poder obrir cap altre més llibre. Tenia claríssim que, malgrat el trasbals que m’havia generat, a partir de llavors aniria llegint tota la bibliografia de l’autora, i mesos després m’hi he retrobat amb Ayer(Libros del Asteroide, 2021, editat també en català per Amsterdam fa pocs mesos). I ja tinc L’analfabeta a punt de caramel.

Aquesta vegada, però, el protagonista és un adult, en Sándor Lester, un home misteriós i ferit emocionalment que viu el present com de passada, com si deambulés sense cap objectiu, insatisfet del seu dia a dia i sempre a recer de l’escriptura (“Escribo allá donde voy”, comenta a l’inici, i és ben cert, perquè no abandonarem en cap moment aquest refugi). En Sándor amaga un ahir força tèrbol que de mica en mica serà revelat. El leitmotiv del llibre és la història d’una obsessió que arrossega des de ben jovenet: està enamorat de la Line, amb qui comparteix una vida passada i es retroba ben bé de casualitat quan ja és adult i treballa en una fàbrica de rellotges. Aquest enamorament obsessiu m’ha recordat Novel·la, de Pol Beckmann (Quaderns Crema, 2018), una obra en què realitat i ficció es mesclen fins al punt de no tenir gaire clar per on navegues. La sensació de desconcert i confusió també l’he tingut llegint Ayer, cosa que m’ha portat a rellegir alguns fragments per acabar-me de creure el que estava llegint, per assimilar-ho i digerir-ho com cal. Perquè costa de digerir, aquesta escriptora, no ens enganyem.

Les dues experiències lectores amb Kristof m’han ensenyat que per a ella la infantesa és un pal de paller i, tenint en compte que els seus llibres contenen molts apunts autobiogràfics, és lògic pensar que no va tenir una vida fàcil. Això es nota en els temes que tracta, ja que sempre hi ha un rerefons obscur i replè de patiment. La mentida és una altra qüestió habitual en les seves obres. En general, els sentiments cohibits i continguts i els secrets són trets destacats de Kristof i a Ayer tot això tampoc no s’ho estalvia. I, concretament, en aquesta novel·la —faig l’aportació perquè em sembla interessant— també hi ha una crítica subtil al sistema de treball: “A veces me pregunto si vivo para trabajar o si es el trabajo el que me hace vivir”, deixa anar el protagonista, cansat i fastiguejat per la feina i el seu entorn. És evident que en tot plegat hi ha una càrrega emocional molt forta, un dolor que es torna dolent i antipàtic, i això no deixa indiferent a ningú.

Agota Kristof és una escriptora directa i audaç, les seves descripcions són clares i concises, justes per transportar-te en el seu món. No té pèls a la llengua i explica les coses tal com són amb la particularitat que aconsegueix fer-les poètiques. Fa una mena de lirisme que trasbalsa i sacseja, però és una muntanya russa plaent, d’aquestes que et deixen clavada a la cadira per la qualitat narrativa i literària que desprenen. Després de Claus i Lucas, el meu cor va agrair-li infinitament el fet d’haver-me obert les portes a aquesta manera de concebre la literatura des de la veritat més fonda i sense embuts. I ara que he posat punt final a Ayer, reafirmo l’agraïment.