El desembre és mes de regals. Digues-li amic invisible, digues-li fer cagar el Tió la nit de Nadal. Tothom en rep i tothom en fa, si em permeteu utilitzar a la lleugera la paraula “tothom”. Més humils o més extravagants, més encertats o més sobrers, més forçats o més desitjats, els obsequis i els detalls prenen un paper protagonista en aquesta època de l’any. I, aprofitant l’avinentesa, m’agradaria compartir-ne un amb vosaltres.

No és meu i, de fet, ni tan sols tinc massa clar on ha nascut. Això també forma part de la seva gràcia. S’escampa gràcies a la cadena de transmissió més antiga del món, el boca-orella. És la regla de les tres pes. A mi m’ho va explicar una amiga que l’havia descobert pel seu pare, qui l’havia conegut prèviament a través d’un amic argentí. I així un llarg etcètera.

Placer, plata, prestigio. És una norma relativament senzilla. Són tres criteris que serveixen per avaluar una hipotètica oferta de feina. Es tracta de respondre’s, honestament, si gaudiries fent-la, si creus que et pagarien un sou just i si consideres que és una feina ben reconeguda. No és una ciència exacta, però pot ser útil. Per acceptar la proposta, cal que es compleixi almenys dos requisits -o en tingui un de disparadíssim. I si només en cobreix un amb poca intensitat o cap, el millor és refusar-la. Naturalment, si els aconsegueix tots tres, és una oferta excepcional.

És cert, però, que sovint la realitat no és tan bonica. No tothom-tothom rep regals, ni la majoria pot escollir entre diverses ofertes de feina o permetre’s el luxe de rebutjar-ne. Un munt d’iniciatives i imatges diàries ens ho recorden. Però si sou privilegiats i podeu aturar-vos uns segons a pensar si aquell lloc de feina o aquell projecte val la pena que l’accepteu, aquí teniu la regla de les tres pes. Aquest és el meu regal, auster i acompanyat del desig sincer que el pugueu -que el puguem- utilitzar durant molts anys. Serà senyal que les coses ens van prou bé.