Quan era una nena, em pensava que només es podia fer l’amor de nit. També estava totalment convençuda que els caixers automàtics et regalaven els diners. Creia que mentre jo era a l’escola no hi havia ningú al carrer; tothom devia estar a la feina o estudiant i al carrer no hi quedava ningú. Em pensava que quan et feies gran els teus pares desapareixien. Recordo que no creia que sempre tindria una família, sinó que un cop jo guanyés diners ja no ens veuríem més.

Tot això eren pensaments que no em produïen cap emoció concreta. No em preocupava gaire que només es pogués fer l’amor de nit. Tot i que no sé ni com ni per què sempre vaig saber què era això de “fer l’amor”.

Recordo un dia que no vaig anar a escola. La meva mare em deuria portar a cal metge. Vaig poder comprovar que al carrer hi havia gent a totes hores. Això em va desestabilitzar una mica. No vaig entendre què feia jo a l’escola si al carrer hi havia tantíssima vida.

Desprès, un dia li vaig demanar al meu pare que em tragués mil euros del caixer automàtic. Em va preguntar per a què els volia i no li vaig saber contestar. El meu pare es va alarmar una mica. Em va engegar tot un discurs dient-me que els diners costen molt de guanyar. No vaig dir res. Crec que vaig entendre que tot allò no anava com jo m’havia pensat.

Un dia, quan ja era més gran, els hi vaig dir als meus pares que no volia fer el màster. Era un màster d’aquells que t’asseguren la feina. Em van dir que no m’amoïnés, que provés de fer el que realment desitjava. Aquell dia vaig saber del cert que sempre tindré una família. Ja us he dit que no sé per què em pensava que quan els fills fem divuit anys i comencem a guanyar diners els pares desapareixien.

Mica en mica, vaig anar aprenent altres coses. Un dia, quan tenia sis anys, no parava de queixar-me perquè la sopa estava massa calenta. Volia menjar-me-la ja! La meva mare em va clavar un crit. Rondinava perquè la sopa no es refredava, però no treia la cullera del plat. Es veu que la cullera metàl·lica impedeix que es refredi la sopa al plat. Jo això no ho sabia. Simplement volia menjar la sopa ja.

Totes aquestes coses recordo haver-les après relativament ràpid. Una vegada vam anar de visita a la casa nova d’uns amics dels meus pares. Aquella parella havia pintat les parets amb una pintura brillant i n’estaven molt satisfets. La senyora li deia a la meva mare: “mira com brilla la pintura! Ens encanta!” La meva mare li va contestar: “ostres, sí! Que bonica!” Recordo que aquell comentari em va sorprendre molt perquè havia sentit dir a la meva mare que les coses brillants no li agradaven gens perquè li semblaven horteras.

Quan ens vam ficar al cotxe, li vaig preguntar per la pintura: “De debò t’agradava, mami?” Em va dir que no, però que a vegades s’han de dir petites mentides.

Aquesta mena de coses em confonien una mica, però alhora em permetien anar entrant en el món dels adults. Amb l’escola vam anar a fer natació tot un trimestre. A sisè de primària un nen es va posar a riure’s de mi perquè tenia pèls a les cames. Jo ni hi pensava, en els meus pèls. I si hi hagués pensat, hagués cregut que totes les nenes en teníem. Quan vaig tornar a casa, l’hi vaig explicar a la meva mare, que ho va solucionar de seguida depilant-me. A partir d’aquell dia i fins gairebé els vint anys vaig anar un cop al mes a depilar-me amb cera.

Recordo amb especial estima el dia que vaig descobrir que podies fer l’amor a qualsevol hora del dia. Crec que va ser un alleugeriment. Devia tenir uns setze anys i tot allò de fer-se gran em semblava que tenia pocs al·licients. Poc després vaig saber que això de fer l’amor també és un mal de cap. Perquè l’amor resulta que no es fa amb qualsevol.

I entre naps i cols ja n’hi van unes quantes, d’ensopegades amb la realitat. Ara potser ja podria treure mil euros del caixer automàtic, però no ho faig. No ho faig perquè resulta que els diners costen molt de guanyar i entre impostos, factures i quotes a vegades et preguntes fins a quin punt valen la pena tants esforços.

Quan menjo sopa, n’agafo sempre amb la cullera per les vores del plat i bufo amb compte. A més, he desenvolupat una obsessió per les culleres de ceràmica. Alguna cosa em deuria quedar d’aquells crits de la meva mare.

Ara sé que al carrer sempre hi ha vida. Aquest descobriment em va fer fer forces campanes a la universitat. I amb la vida que faig actualment m’adono que no només es pot estar a la feina de nou a cinc. Si un dia acabo de treballar a les tres, també m’està bé. El cert, però, és que, com que no vaig fer aquell màster, el de la feina assegurada, sóc autònoma i, en general, treballo sense horaris, és a dir, tot lo sant dia.

Fer-se gran és bonic, diguin el que diguin. A vegades, tinc la sensació que el meu cervell ha augmentat de mida. Recordo converses de fa uns anys i ric amb tendresa. La prestatgeria de llibres llegits és cada vegada més llarga. I ja he provat tants pentinats diferents que començo a saber quin m’afavoreix més. Algunes cantonades de Barcelona formen part d’històries íntimes, històries que recordaré jo i espero que alguna persona més.

M’agradaria dir-li a la Vilma de fa vint anys que no patís i que pel camí de la vida se’n descobreixen moltes, de coses! La majoria són boniques i les que d’entrada no ho semblen s’hi acaben convertint. No sé què hagués passat si davant de la senyora de la pintura brillant jo hagués dit: “però, mami, aquesta pintura és molt hortera!”. La meva intuïció em devia fer romandre callada. Segurament la mateixa intuïció que ara em fa dir-te: el més bonic de fer-se gran no és guanyar diners ni poder tenir l’horari que vulguis ni tan sols fer l’amor. Tampoc ho són les mentides piadoses ni menjar la sopa com et doni la gana. El més bonic de fer-se gran és trobar-se cada vegada més a gust amb un mateix i, si cal, amb aquesta companya que tots tenim i anem coneixent, aquesta amiga que té tanta mala premsa, però que ens pot permetre estimar-nos i sense la qual passaríem per la vida de puntetes i sense aprendre gaire res: la soledat.