Sovint, entre el que esperem d’un llibre i el que hi acabem trobant hi ha un abisme. Tenia molt clar què esperava de la nova novel·la de Bruno Oro, Si et cases, no em convidis (Univers, 2021): riure. No cal ser un visionari per deduir que si una persona ens ho fa passar d’allò més bé a través de la pantalla i el teatre també agafarà el mateix rumb en el camp de l’escriptura. Ara bé, la sorpresa ve quan a més de tot això hi acabes descobrint moltes altres coses, quan l’expectativa se’n va cap a unes dimensions tant o més siderals de les que t’havies imaginat.
Al protagonista de Si et cases, no em convidis, Mowgli, li diuen, li han encarregat una feina de molta responsabilitat, i ben incòmoda per a ell: el discurs de casament de la seva millor amiga, la Mar, de qui sempre ha estat enamorat. Té dues cartes per llegir i encara no sap quina escollir. A partir d’aquest fet l’autor crea una intriga que durarà quasi tot el llibre: volem saber què hi diu, a la carta —o a les cartes. Volem ser testimonis d’un fet que des del principi ja intuïm que marcarà un abans i un després de la vida dels personatges. Junts, diu en Mowgli, fan una «estranya combinació» que mai ha acabat de traspassar les fronteres de l’amistat. Hora rere hora acompanyarem els amics i la família dels nuvis en un casament que s’acaba convertint en un despropòsit. I al mateix temps anirem viatjant al passat per descobrir amb més detall què s’amaga darrere l’amistat indestructible de la núvia i el seu amic. De manera que els records agafen un pes pesant a la trama, són fonamentals per copsar el perquè d’aquest present festiu que sembla que trontolla. Malgrat aquests salts temporals, la història no es fa gens difícil de seguir, al contrari, sabem on naveguem en tot moment i, de fet, aquestes anades i vingudes s’agraeixen després de les escenes delirants i que et deixen fora de joc.
En algunes ocasions, la burla de la vida d’aparences m’ha transportat a Sin noticias de Gurb, de Mendoza. Bruno Oro critica amb sorna les vides acomodades, el saber estar fet cendres, els costums poc pràctics i disfressats d’una falsa galanteria. L’absurditat és un dels plats forts de la novel·la. I les xarxes socials especialment són l’ull de l’huracà: hi trobarem Insta Lovers i moltes ganes d’immortalitzar instants viscuts només per la fotografia de rigor. Constantment ens toparem amb escenes desconcertants i personatges estranys que s’allunyen dels codis morals establerts. A vegades no sabrem si toca riure, plorar, escandalitzar-nos o ens sentirem una mica babaus per no haver acabat d’entendre què hem llegit. Una mica psicodèlic, tot plegat. I humor negre, és clar. No hi podia faltar.
D’altra banda, hi ha una constant molt significativa en Bruno Oro: elements simbòlics que es van repetint. Una ostra. Un vestit vermell. Una cobra. Música. Sí, la cultura musical de l’autor és evident. Aquesta novel·la és ben bé una banda sonora. Quantes referències musicals. Quants músics coneguts: Bruce Springsteen, Tom Jones, Kiwanuka… tots ells sonen darrere de cada pàgina. Fins i tot el protagonista s’hi dedica, a la música.
I arribem als dos últims capítols: una atmosfera totalment nova, amb una càrrega emocional molt intensa, allunyada de l’escenari estrambòtic que ens ha acompanyat fins aleshores. És el moment de fer parlar els silencis i el cor. El desenllaç m’ha semblat literàriament bo. I diferent dels capítols predecessors. Enteneu-me, no és que els altres no ho siguin, de bons, però el final crec que ens ajuda —i molt— a donar sentit a tota la resta. Hi trobem la delicadesa i tendresa que esperem de qualsevol novel·la romàntica. És cert que al llarg de tot el llibre i de manera força equilibrada Bruno Oro ja ens havia donat algunes dosis de sucre, però al final pràcticament ens ensucra de cop. És una dolçor bonica, gens embafadora. De fet, és la dolçor que esperàvem. La que necessitàvem i impacientment havíem desitjat des de la primera pàgina. Venim d’un casament grotesc, surrealista, i de sobte «una onada ens sacseja i ens despulla les intencions», ens agafa de la mà fins al clímax.
Sens dubte, la sàtira li queda bé a Oro, però el romanticisme, també.