Càncer de mama: dues vides i una malaltia

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El primer dia que vaig començar a llegir el llibre de la Paka Díaz i la Mabel Lozano vaig plorar. Eren les 8 del vespre d’un dimecres de setembre. Jo sortia de la feina i tenia moltes ganes d’arribar al metro per començar a passar pàgines durant les pròximes deu parades. Estava tan capficada en els seus relats personals que ni tan sols vaig adonar-me que ja feia estona que havíem passat per l’Hospitalet de Llobregat, casa meva. Si us sóc sincera, no em va importar. Vaig agafar el metro de tornada per continuar llegint. 

“El factor més evident per desenvolupar un càncer de mama és, simplement, ser dona”. Així ho relaten les autores, posant el focus, també, en altres aspectes com l’alimentació o el sedentarisme. La detecció precoç, gràcies a l’autoexploració, pot salvar vides. El problema és que a les visites mèdiques o a l’escola ningú ens educa en aquest aspecte. Malgrat la quantitat de dones que moren de càncer de mama anualment aquesta segueix sent una preocupació de segona categoria. I ara jo us pregunto, què passaria si la medicina, i els professionals de l’àmbit, tinguessin en compte la perspectiva de gènere?

“Es tracta d’un relat al natural sobre el càncer de mama. No oculta el patiment, però tampoc oblida que l’energia feminista pot marcar la diferència”.

‘Te invito a un mojito’ és un relat al natural sobre el càncer de mama. Al natural perquè no oculta el patiment, però tampoc oblida que l’energia feminista pot marcar la diferència. Segons expliquen les autores, “calen grans dosis de resiliència per superar un càncer”. No es tracta de treure-li importància, més aviat tot el contrari, fer front a la malaltia amb molta preocupació i una mica de sentit de l’humor. La manera de narrar les seves històries de vida va ser el que em va fer plorar. Dues realitats explicades amb senzillesa, però sense caure en la banalitat; amb un somriure, però sense un fals optimisme; amb maduresa, però sense sentir-se obligades a ser valentes.

Portada del llibre, Te invito a un mojito. Font: Imatge cedida per les entrevistades.
Portada del llibre, Te invito a un mojito. Font: Imatge cedida per les entrevistades.

Des del meu punt de vista, el llibre es divideix en dues parts. La primera és la més emotiva perquè les autores expliquen, amb detall, la seva experiència com a dones amb càncer de mama. Ambdues relaten, amb delicadesa i profunditat, la importància d’estar envoltada de persones que t’estimen: família, parella o desconeguts que la malaltia et posa en el camí. La segona part, en canvi, esdevé una guia pràctica per a dones que estiguin en la mateixa situació. Fent especial menció al càncer de mama metastàtic, és a dir, aquell on el tumor es desplaça a altres parts del cos.  

Sabieu que el càncer metastàtic causa més de 6.000 morts a l’any? I que el càncer de mama és la primera causa de mort entre dones de 25 a 55 anys?

Aquest llibre no només és un relat d’experiències personals i, clarament, subjectives, sinó que també és una guia objectiva amb informació contrastada i útil. Com, per exemple, informació científica sobre el càncer metastàtic, receptes medicinals o consells per a superar la radioteràpia de la millor manera possible. Aprofito per destacar un projecte del qual les autores formaren part: ‘Ni vencedoras. Ni vencidas’. Un relat audiovisual dirigit per dones amb càncer metastàtic que critica el vocabulari bèl·lic (molt propi de la masculinitat) i recorda que elles no estan lluitant cap guerra, per tant, no volen ser heroïnes. “El millor que es pot fer si un pacient amb càncer metastàtic se sent trist és abraçar-li i plorar al seu costat”, s’explica en el llibre.

És la primera vegada que escric sobre el càncer de mama. Mai abans ho havia fet perquè no he viscut cap situació de l’estil al meu voltant i no estic suficientment informada sobre el tema. Però, llegint a la Paka i a la Mabel he recordat que és la meva responsabilitat, com a dona, com a periodista, i com a feminista, donar veu a silencis mediàtics. No pot ser que només recordem l’existència d’una malaltia tan horrible com aquesta quan arriba el 19 d’octubre, Dia Mundial de la Lluita contra el Càncer de Mama. Per cert, sabíeu que el 13 d’octubre és el Dia Mundial del Càncer Metastàtic? Doncs jo tampoc.

- Publicitat -

A partir de demà, dia 24, ja teniu un mojito esperant-vos a les llibreries. Gaudiu-lo.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca