L’estiu bruteja

Segur que recordeu quan éreu nens i tornàveu a classe al setembre. Sempre hi havia aquell company o companya que havia fet una estirada. L’estiu significava canvis físics, noves aventures, nous amics. Tornàvem a classe més alts, més morenos i més vius. Estic convençuda que l’estiu segueix representant això per la canalla. A punt de començar el curs, tindran ganes de veure els companys i d’explicar-se les aventures de les vacances.

És cert que l’estiu ha anat canviant el seu significat per mi, però segueix sent una època transformadora i enriquidora. Ara, quan arriba el mes de setembre no estic més alta. Quan un es fa gran el verb “créixer” pren un altre significat. Ja no puc parlar de canvis físics, però sí de canvis interiors. Possiblement són el tipus de canvis que es veuen als ulls, però que només et pot notar aquella persona que et coneix molt bé i de fa molt de temps.

No m’agradaria que semblés que estic romanitzant l’estació estival. Siguem sincers, l’estiu fa pudor. L’estiu fa que hi hagi gent per tot arreu. Estem enganxifosos, ens piquen els mosquits, no podem dormir i suem fins a escaldar-nos.

Dit això, voldria explicar-vos com he crescut aquest estiu. Aquest nou curs tampoc torno a classe, ja no sóc estudiant. Aquest nou curs tampoc veuré com han crescut els meus companys. Ja fa temps que tots vam deixar de créixer. Però em permetré el luxe d’explicar-vos quins canvis veuríeu en els meus ulls si em coneguéssiu prou i des de fa molt de temps.

Una vegada vaig llegir una teoria que deia que totes les persones estem connectades. Entre un mateix i un complet desconegut triat a l’atzar hi ha una cadena de cinc persones. És a dir, que jo conec algú, que coneix algú altre, que coneix encara algú altre, que coneix una altra persona, que finalment coneix algú que coneix aquest desconegut triat a l’atzar. Curiós, no trobes? Aquest estiu no podria dir-vos que hagi pogut comprovar aquesta teoria, però sí he corroborat que hi ha una connexió invisible entre tots nosaltres.

- Publicitat -

Cadascuna de les persones que ens creuem a la nostra vida hi és per algun motiu. No us parlo de la senyora que se’ns cola a la cua de la fleca (tot i què potser se’ns hi ha creuat, a la vida, perquè aprenguem a ser més compassius i més pacients). No us parlo tampoc del pare dels vostres fills, de la vostra mare o del vostre germà. Quan estudiava química a batxillerat, vaig aprendre que no calia que els elements estiguessin gaire temps en contacte per produir grans reaccions químiques. Penso que amb les relacions amb la gent passa el mateix. A vegades només cal una nit, un cap de setmana o tres minuts perquè una persona desperti en nosaltres un munt de reaccions químiques. A priori no semblarà pas una persona transcendental, però és possible que el seu exemple o la seva conversa ens acompanyin per sempre més. Mai més tornarem a ser els mateixos: ens hauran transformat.

Això és el que m’ha passat a mi aquest estiu. En diverses ocasions he pogut sentir com canviava tota la química del meu cos. M’he commogut i emocionat escoltant gent que m’explicava una part de la seva vida.

Recordo amb una especial estima un vespre que vaig estar enraonant amb quatre persones grans de vuitanta anys. Canalla, vaja! Eren dos matrimonis que potser fa seixanta anys que són junts! Els meus avis han anat passant a millor vida, com és natural, i poder xerrar amb aquestes dues parelles a soles va ser un regal. M’explicaven anècdotes de joventut, compartien històries de vida.

Va ser estrany que jo acabés a soles a taula amb aquests dos matrimonis consogres entre ells. Em podria haver disculpat, però francament em venia de gust estar-me allà amb ells.

Sentir-los parlar del pas del temps em va fer reflexionar. M’obre a viure la vida i em fa ser conscient que la vida se’ns escola entre els dits. Em recorda que és important ser feliç, treballar en coses que et transformin. Oferir-te als altres i somriure molt. No val la pena perdre el temps amb bajanades. Ara, cada vegada que estigui enfadada pensaré en aquella conversa, en aquelles dues parelles que conviuen des de fa més de seixanta anys, en la seva vitalitat i en el seu consell: “gaudeix ara que ets jove. Cuida’t bé, que fer-se gran malament és una merda”.

Però les reaccions químiques no s’acaben aquí. Aquest estiu he conegut en Marc, un nen de sis anys amb una bondat digne d’un àngel. Normalment, la canalla d’aquesta edat està aprenent a gestionar les seves emocions i a compartir. Fent de cangur, m’havia trobat amb dificultats perquè dos germans compartissin el paquet de galetes del berenar. Això és un exemple qualsevol, però ve a tomb per il·lustrar la generositat extraordinària d’en Marc. Recordo que acabava d’obrir una bossa de patates. Feia una hora que ens coneixíem. Va agafar una patata de la bossa i me la va donar: “¡Ten, para ti!” Li vaig agafar amb un somriure (m’encanten les patates) i li vaig dir: “¡Muchas gracias, Marc!” I vam seguir endrapant junts.

Un dels secrets de l’abundància és la generositat. Com més compartim, com més donem, com més oferim més rics ens tornem. Prou que ho sabia en Marc. Estic convençuda que esdevindrà una persona adulta fantàstica. Vaig poder conèixer també sa mare i son germà gran. Tots tres són un gran agent extern per generar una enorme reacció química allà on vagin. Encara sento com el seu amor i la seva generositat va fer vibrar totes les meves cèl·lules.

Ara, cada vegada que tingui pensaments relacionats amb la mancança, pensaré en tots tres. En la seva força i amor. En la seva facilitat per oferir. Pensaré en el que m’han ensenyat durant el poquet temps que vam poder compartir aquest estiu.

Els meus estius ja no signifiquen tres mesos jugant a la platja. Però per en Marc i el seu germà, encara sí. Cada moment vital s’ha de viure amb calma, s’ha de gaudir. Els estius d’en Marc entre la piscina i la platja. Els estius dels consogres octogenaris recordant quan navegaven i visitaven la costa catalana. I entre aquests dos punts hi passa una cosa, una cosa senzilla que anomenem la vida.

L’estiu fa pudor. L’estiu provoca que hi hagi gent per tot arreu. Estem enganxifosos, ens piquen els mosquits, no podem dormir i suem fins a escaldar-nos. L’estiu bruteja. Tot i així, ens visita cada any per ensenyar-nos el que passa fora de casa. Per connectar, per admirar-nos i estimar-nos. L’estiu té la mania de comparèixer de juny a setembre, any rere any. I ens visita per recordar-nos com els humans ens necessitem els uns als altres.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca