La intensitat d’una mirada, una polsera, un viatge, uns poemes. La mort d’una amiga, un retrobament inesperat i el mar. Aquest és l’escenari de Blau, d’Assum Guardiola (Comanegra, 2021), una trama que gira a l’entorn de dos temes: el dol i l’amistat.
La Laura, la Ruth i l’Abril havien estat bones amigues a la universitat. Es complementaven i feien bon equip, però la realitat d’aquestes joves de vint-i-tants anys es va esquerdar amb la mort prematura de l’Abril. Fa deu anys, des de la seva marxa, que les altres dues no es veuen, fins que un bon dia coincideixen i els records i l’enyorança s’instal·len a les seves vides de nou. Des d’aquesta trobada, el cap i el cor de les dues amigues naveguen per un mar d’incerteses i dubtes. Es topen, de sobte, amb el pes d’un dol mal gestionat i silenciat i amb la coïssor d’unes ferides curades a mig fer.
El debut d’Assum Guardiola, finalista del Premi Just M. Casero 2019, ens porta a bord d’una barca sense rumb fix que es balanceja entre desil·lusions, inseguretats i vulnerabilitats amb petits esquitxos d’amor. Ho fa a través de tres línies temporals diferents que s’intercalen d’una manera tan perfecta que és impossible perdre’s. Totes les peces encaixen: el present, encarnat per la veu de la Laura i que té com a rerefons la veu de la Ruth; un viatge a Eivissa —sempre relatat en segona persona— que suposa un abans i un després en la relació de les tres amigues, i l’aura que emmarca l’Abril i la seva mort. Gràcies a aquest tercer punt de vista coneixerem un personatge que, malgrat haver traspassat fa una dècada, és més vívid que mai.
L’estil narratiu de Guardiola és molt visual i està ple d’elements simbòlics que ens recorden o ens descobreixen el motiu de cada gest i decisió presa. És fàcil trobar-se en cada paisatge i situació descrita. M’hi reconec, entre les pàgines de Blau, no tant per la història en si, sinó pel context i l’escenari. Com elles, he pelegrinat per carrers i espais de Girona i la Costa Brava que em sé «de memòria». Retornar als anys d’universitat sempre és bonic, i fer-ho a través d’un llibre que passa a casa encara més. L’autora, a més, té capacitat per generar intriga: cada final de capítol t’omple de ganes de llegir-ne un altre.
Pel que fa a la relació entre les tres noies, en algun moment he percebut una certa toxicitat —sense ser exagerada— que m’ha transportat a altres novel·les contemporànies que tracten sobre l’amistat. Estic pensant en la Sara i la Lejla, d’Atrapa la llebre, de Lana Bastašić (Periscopi, 2020), presoneres, també, d’un passat dur; o en Encargo, de Berta Marsé (Anagrama, 2020), aquesta sí, una novel·la fosca sobre l’enveja i el ressentiment en una amistat que neix del compromís. Però en el cas de la Laura, la Ruth i l’Abril, sempre hi ha un raconet per a la candidesa i el romanticisme, potser a vegades una mica excessius per a lectors amants de l’acció i que no estan per orgues. La seva no és una història tèrbola, és la història del pes d’un dol mal curat, de la incomunicació entre tres amigues que s’estimen i no saben com demostrar-s’ho. Potser és per això, per aquesta necessitat de comunicar i d’espolsar-se els fantasmes de sobre, que Blau es llegeix, també, com una oda a l’art d’escriure; a la paraula pensada per ser llegida. Es nota que l’autora estima la lectura i l’escriptura, que s’hi sent còmoda, fent rajar les emocions i els pensaments en fulls en blanc. Les referències a l’escriure són una constant a la novel·la perquè, i cito textualment, la voluntat ferma de fer lliscar el bolígraf «al ritme dels pensaments i cada paraula que escrius aclareix una mica més el mirall on et vols reflectir». Escrivim per entendre’ns i per donar sentit a tot allò que se’ns escapa, diu una de les protagonistes. I la Laura i la Ruth, finalment, decideixen emprendre el camí cap a la reconciliació, no només entre elles —totes tres—, sinó també amb si mateixes i una responsabilitat moral que les ha acompanyat durant massa anys.
Llegir Blau, doncs, no és només un viatge fet de passat i present per construir un demà lliure de rancúnies i dolors. És un cant a la possibilitat de redescobrir la pròpia identitat quan una creu que està perduda. I un aprenentatge sobre com l’escriptura, moltes vegades, també ens salva la vida i els records.