Ens discutim. Discutim amb la parella, amb la família, discutim a la feina i al parc de socialització de gossos. No sé si és la nostra naturalesa o la nostra tossuderia, però discutim a tot arreu.

I, estimades, com ja us imaginàveu, no és el mateix discutir des d’una posició femenina que des d’una masculina.

Marshall Rosenberg va escriure la bíblia de les relacions humanes: la Comunicació No Violenta*, una forma de veure els vincles que posa al centre la compassió i l’amor amb l’objectiu d’establir relacions sanes i poc conflictives.

Un dels pilars de la comunicació no violenta és identificar i expressar els nostres sentiments, pas previ a l’acceptació i responsabilització d’allò que sentim. És a dir, per poder-me comunicar amb l’altra, necessito entendre què em passa, saber-ho expressar amb claredat i fer-me’n responsable sense culpar al meu entorn. La clau està en tenir el vocabulari i eines suficients per a poder-nos comunicar no només de forma assertiva sinó sensible: hem de saber comunicar no només cap enfora sinó també cap endins. Un cop entenguem què passa dins, podrem expressar-ho a l’exterior.

El nostre problema més freqüent és que abans d’identificar els nostres sentiments (i les necessitats que els originen) carreguem contra el nostre entorn culpant a la resta de la nostra pròpia frustració o insatisfacció; creem una explosió perquè hem estat reprimint sensacions que no hem tolerat i hem fet una bola enorme de silenci i patiment incomprès abans de deixar anar, com un volcà, tot allò que havíem anat retenint de forma desmesurada i caòtica.

I què té a veure això amb el feminisme? Doncs bé, té a veure amb el fet que les grans reprimides som nosaltres.

Des de hace siglos, la imagen de la mujer amorosa se asocia con el sacrificio y la negación de las propias necesidades en beneficio de los demás. Puesto que la socializción de las mujeres les lleva a considerar el cuidado de los demás como su obligación primordial, es frecuente que aprendan a olvidar sus propias necesidades.*

Estem educades per a reprimir, endinsar i infravalorar els nostres sentiments. I si els expressem, és possible que se’ns titlli d’exagerades, així que aprenem a conviure amb els malestars fent silenci i amb bona cara. I segurament aquesta sigui la diferència entre discutir des d’una posició femenina o una masculina: que el que ens atrevim a dir no és el mateix.

Aquesta repressió és perillosa perquè sempre acaba explotant cap endins o cap enfora generant conflictes dels quals, en general, acabem sent les víctimes més afectades. Com podem capgirar aquesta situació? El primordial seria que a totes les escoles fos obligatori treballar educació emocional, així tothom aprendria a conviure amb la definició dels seus sentiments i necessitats i ens comprendríem més fàcilment.

Assumint que això no ha de passar en un futur pròxim, tinguem en compte unes bases: observar, acceptar sentiments, identificar necessitats i fer les peticions necessàries. Només d’aquesta manera destaparem la repressió de les nostres emocions i, en expressar-les, reduirem els conflictes i els malentesos, sempre que el nostre entorn tingui l’escolta activa ben entrenada.

*Rosenberg, Marshall (2019) Comunicación NoViolenta, un lenguaje de vida. Barcelona: Ed Acanto