Maria Contreras Coll, la fotoperiodista de les preguntes i les respostes

De petita a la fotògrafa documental el món la fascinava tant com la confonia, explica pausadament mentre es transporta a la nena de 13 anys que agafava de l’armari la càmera digital grisa que els seus pares utilitzaven per fer fotos d’aniversaris. Aquella càmera va ser per la fotògrafa la porta a una nova realitat, una d’aquelles que no es veuen si no t’hi pares. Quan era petita era una “astronauta”, diu mentre se li escapa un somriure i la mirada li marxa de la taula del bar, una astronauta que es meravellava amb el món, però que no entenia a les persones que l’habitaven.

La Maria Contreras m’ha citat a la Terracccita del CCCB on ara que arribo just acaba una reunió amb dues alumnes del postgrau de fotoperiodisme que tutoritza. El soroll del skates envolta el passadís de la terrasseta, però són invisibles per culpa d’uns matolls que envolten les taules d’estil californià on la fotògrafa, que ara surt de l’interior del bar, preferirà seure. Mentre camina es treu l’únic complement que destacava del seu outfit, la FFP2 de color rosa cridaner que sembla una ocupa a sobre la seva cara blanca i suau recollida per uns llargs cabells rossos ondulats. Em pregunta si em fa res parlar sense mascareta i s’interessa per saber el perquè de l’entrevista, em diu amb la veu pausada i un somriure tímid que la lletra dels mails la fiqui més gran i que per ella fem l’entrevista en català.

Riu quan em respon que ser fotògrafa documental és la seva vida com si li hagués fet una pregunta tonta, però aclareix, més seria, que és difícil explicar-ho. Ella s’autoproclama un canal per traspassar realitats que no estan rebent l’atenció que mereixen perquè no són visibles, d’això va adonar-se’n quan va començar Belles Arts, la imatge no era només documental, la imatge va començar a ser per Contreras una eina de transformació. El seu primer treball, diu, va ser mentre estudiava arts durant una època “molt punkie, quan rebutjava totalment el món on vivia i només” -fa un llarg silenci que sembla que la transporta a aquells anys- “anava al metro i pensava que tot era una massa uniforme”. Va decidir preguntar a persones si eren felices i retratar-les, diu que va ser el primer cop que va ficar l’ànima fent fotografies i també la primera vegada que va intentar respondre les preguntes que es feia mitjançant una càmera.

La seva veu és dolça i pausada i sembla aliena al soroll dels skaters del CCCB que ens fan de banda sonora. Porta un abric beix, del mateix color de la seva pell, que obre i tanca segons com li pega el sol asseguda a la Terracccita. A sota s’amaga un jersei blau clar, que de la mà de detalls de color or que pengen de les seves orelles, del seu coll i descansen en els seus dits abracen aquesta elegància i suavitat que envolta a Contreras mentre parla del seu primer viatge com a fotoperiodista.

L’any 2016 la Rana Bousaad, una dona de Siria refugiada, va despertar preguntes dins la fotògrafa i, com sempre, aquest va ser l’inici d’un fotoreportatge, aquesta vegada a Melilla. “Respondre aquestes preguntes són maneres meves de no tornar-me boja en aquest món en què vivim, és trobar un sentit” explica pausadament com si es transportés al que sentia quan va decidir marxar. No va ser complicat ni s’ho va rumiar molt, marxar naixia “d’un punt molt intern, havia de fer allò, era una cosa que l’ànima em demanava literalment” diu encara més pausada i ho compara amb les bogeries que fem per enamorament i com seguim el que ens demana el cos quan ens hi trobem capficades. Ella sent amor per trobar respostes i res no pot destrossar els seus impulsos de respondre i de respondre’s quan es pregunta, per exemple, per què els nens reien d’ella a sisè de primària quan van assabentar-se que tenia la menstruació o per què al Nepal s’aïlla les dones en cabanyes durant la setmana en què menstruen. 

Ella sent amor per trobar respostes i res no pot destrossar els seus impulsos de respondre i de respondre’s quan es pregunta, per exemple, per què els nens reien d’ella a sisè de primària quan van assabentar-se que tenia la menstruació.

- Publicitat -

Aquí, a Barcelona, Contreras sempre ha estat molt preocupada per la menstruació, un tema amb què ha batallat molt a conseqüència dels dolors que pateix i la resposta incansable del ginecòleg que la solució són els analgèsics. Allà, al Nepal, Contreras va assabentar-se que no només patien el silenci, el dolor i l’estranyesa que ella sentia, sinó que, a més, havien d’estar físicament aïllades quan menstruen. En arribar, però, va veure que la història no anava sobre l’estigma i sí sobre com a Katamandú les joves han reinventat l’antiga pràctica amb celebracions com “El Dia de la Higiene Menstrual”.  El més dur, però, explica sense pauses i contundent, no és endinsar-se en una cabanya i retratar les dones aïllades, és més dura la tornada i “veure editors homes als quals no interessaven aquests temes perquè pensaven que eren temes de dones que havien d’estar relegats a revistes femenines perquè això ‘ja passa i ja se sap’. Això sí que és molt dur” ara la fotoperiodista em mira als ulls, i parla amb la poca duresa que la seva veu li permet.   

“Veure editors homes als quals no interessaven aquests temes perquè pensaven que eren temes de dones que havien d’estar relegats a revistes femenines perquè això ‘ja passa i ja se sap’. Això sí que és molt dur”.

 

Ser fotoperiodista, diu, no és fàcil i quan li pregunto el perquè no s’ho pensa, per a ella “És qüestionar aquesta roda i intentar sortir d’ella” la roda en qüestió són les 8 h de feina, les 4 h d’oci amb amigues, tenir un pis i un cotxe propis, “ens ensenyen a ser robots” i riu. “Requereix coratge, energia, moltes ganes i molta il·lusió, però no és fàcil” sembla que m’anima i a la vegada m’alerta que “vivim en una bombolla” que esclata quan topes amb realitats com la de les refugiades a Melilla, la menstruació, les nenes deesses al Nepal o “al mateix Raval, on t’adones que has tingut la sort de viure en un entorn on n’hi ha molt d’amor dins d’una família estructura”. Ser fotoperiodista, diu, és també lluitar contra el patriarcat. 

“Hem vist el 50% de la realitat fins ara, des que va sorgir la fotografia les càmeres han estat en mans d’homes, per tant només hem accedit al 50% de la vida humana. Hem vist els homes a la guerra, han anat a l’acció, on hi havia el dolor, el drama i aquesta és una manera molt masculina d’entendre el món, no? El Ying o Yang o com es digui” i mentre ho diu amb una veu més alçada gesticula com si estigués donant tímids cops de puny a un fantasma. “Mundialment el 85% de persones que es dediquen al fotoperiodisme són homes, les dones només representen un 15%, l’accés a aquesta professió no està normalitzat, potser a les ciutats més, però a un poble dius això i et diuen nena calla tu per infermera”. Aquest 15% és un problema i les dones, per la fotògrafa, hem estat sempre representades en posicions vulnerables, per això creu que som les encarregades d’ensenyar el món d’una altra manera, de fotografiar-nos més enllà del dol perquè “hem construït la nostra identitat a través dels ulls masculins” i això, per Contreras, que ho rumia davant meu com si no ho hagués rumiat ja prou al llarg de la seva carrera, “és molt fort”.

Ser fotoperiodista, diu, no és fàcil i quan li pregunto el perquè no s’ho pensa, per a ella “És qüestionar aquesta roda i intentar sortir d’ella” la roda en qüestió són les 8 h de feina, les 4 h d’oci amb amigues, tenir un pis i un cotxe propis, “ens ensenyen a ser robots” i riu. “Requereix coratge, energia, moltes ganes i molta il·lusió, però no és fàcil” sembla que m’anima i a la vegada m’alerta que “vivim en una bombolla” que esclata quan topes amb realitats com la de les refugiades a Melilla, la menstruació, les nenes deesses al Nepal o “al mateix Raval, on t’adones que has tingut la sort de viure en un entorn on n’hi ha molt d’amor dins d’una família estructura”. Ser fotoperiodista, diu, és també lluitar contra el patriarcat. 

“Hem vist el 50% de la realitat fins ara, des que va sorgir la fotografia les càmeres han estat en mans d’homes, per tant només hem accedit al 50% de la vida humana. Hem vist els homes a la guerra, han anat a l’acció, on hi havia el dolor, el drama i aquesta és una manera molt masculina d’entendre el món, no? El Ying o Yang o com es digui” i mentre ho diu amb una veu més alçada gesticula com si estigués donant tímids cops de puny a un fantasma. “Mundialment el 85% de persones que es dediquen al fotoperiodisme són homes, les dones només representen un 15%, l’accés a aquesta professió no està normalitzat, potser a les ciutats més, però a un poble dius això i et diuen nena calla tu per infermera”. Aquest 15% és un problema i les dones, per la fotògrafa, hem estat sempre representades en posicions vulnerables, per això creu que som les encarregades d’ensenyar el món d’una altra manera, de fotografiar-nos més enllà del dol perquè “hem construït la nostra identitat a través dels ulls masculins” i això, per Contreras, que ho rumia davant meu com si no ho hagués rumiat ja prou al llarg de la seva carrera, “és molt fort”.

“Hem vist el 50% de la realitat fins ara, des que va sorgir la fotografia les càmeres han estat en mans d’homes, per tant només hem accedit al 50% de la vida humana”.

Cita un llibre, “El Síndrome de la Impostora”, quan li pregunto si mai va sentir pot en fer aquests viatges, ell diu que abans no era insegura, era innocent. Entre molts silencis continua i diu que la inseguretat ha vingut amb el temps, “és obvi que et sentis impostora en un món en què bàsicament t’has percebut a través de la mirada masculina i per satisfer al sexe masculí. És com… en serio?” i és queixa de la carència de referents femenins que ella ha viscut i que totes vivim. “És normal que ens sentim insegures, però hem de persistir i hem d’explicar històries des de la nostra mirada que potser no concorda amb el món exterior, però hem de trobar la força en allò” explica la fotògrafa i conclou aconsellant-me que deixi d’escoltant el de fora.

La fotògrafa somriu efímerament moltes vegades mentre parla i sembla que pensa molt el que diu, no perquè no ho vulgui dir, sinó perquè li és difícil expressar amb paraules el que sent. M’explica que no treballa en res per publicar-ho, tot neix de forma genuïna i per fer una “contribució al món humilment” amb el que té. Es queixa, però també les entén, a totes aquelles persones que viuen més còmodes sense saber i afirma amb el cap mentre somriu quan li dic que aquest ofici no és com el de les psicòlogues, que el que t’expliquen no t’ha de calar. Per a Contreras que li calin és fonamental “em fa romandre en els temes d’una forma resistent, intensa, punyent i constant”.

Una fina cadena daurada penja del blanc coll de la fotògrafa i al final rodona, fina i amb un suau relleu la verge de Montserrat. No vol dir-me quina pregunta va fer-se fa uns anys per encetar aquest projecte, però ara treballa amb un tema relacionat amb les religions. Li pregunto assenyalant a la verge del seu coll si ella és religiosa i respon que espiritual.

La fotògrafa es disculpa diverses vegades per no explicar-me quin és el tema que més l’ha marcat, perquè encara no ha sortit. Somriu i ara em pregunta ella que quins temes m’interessen a mi. La Maria Contreras es quedarà a la Terracccita amb l’aigua que ha demanat, els skaters de fons i les preguntes per les quals haurà de trobar respostes que sempre li tomben pel cap. 

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca