El mes d’abril és un dels mesos festius per excel·lència. Després de la sobrietat de la Quaresma, la Pasqua duu grans celebracions de carrer: Sant Jordi, Sant Vicent Ferrer, la Feria de Sevilla… A molts indrets aquest esperit festiu arriba encara amb més força. Després de la Setmana Santa comença la temporada alta de Moros i Cristians. Hui, que la ciutat d’Alcoi hauria de fer olor a pólvora i haurien de ressonar els trabucs és moment de parlar-ne. Parlem dels Moros i Cristians, una Festa poc entesa —per poc explicada— i amb poca visibilitat tot i el seu potencial estètic i antropològic.

Síntesi i història d’una festa

Encara que semble una obvietat, cal definir què son els Moros i Cristians. Cal entendre que la Festa apareix per la confluència de diferents elements diferents. El primer d’aquests elements en aparèixer son els simulacres de batalla que ja existien a l’Edat Mitjana. Aquestos simulacres, que s’organitzaven eventualment per visites reials o altres grans esdeveniments eren una mena de representacions històriques de batalles reals o fictícies. També de l’Edat Mitjana daten les Danses Morisques o Danses de Moros i Cristians, que consistien en grans dansades populars on una part dels ballarins es vestien de moros i l’altra es vestia de cristians. Aquestes danses encara hui es mantenen, per exemple, a la Patum de Berga. Més tard van aparèixer les Comèdies de Moros i Cristians, obres teatrals que es representaven en temps del Barroc a les places i que tenien com a rerefons l’època de la Reconquesta.

L’últim d’estos elements en fer la seua aparició és la soldadesca, formada per les milícies locals que disparaven els trabucs en honor al patró a les festes patronals ja a finals del segle XVI. La fusió d’aquests elements en diferents mesures va resultar en l’aparició de diverses modalitats morocristianes a Andalusia, Castella, Aragó… I al País Valencià. A partir del segle XVIII comença a desenvolupar-se a la Vall del Serpis la Festa de Moros i Cristians que hui coneixem. Les festes d’aquesta modalitat, que es celebren amb una periodicitat anual, estan compostes per tres elements: l’element religiós —els actes dedicats al patró—, l’element històric-teatral —els simulacres de batalla i les ambaixades— i l’element militar —les diverses desfilades—. A aquestos tres elements cal afegir-hi un important associacionisme protagonitzat per les agrupacions festeres desenvolupades a partir del segle XIX expressament per prendre part a la Festa.

¿Com s’organitzen els Moros i Cristians?

Cal aclarir que cada localitat té una manera diferent d’organitzar les seues Festes, amb diferències que van des del programa d’actes fins l’estètica de les desfilades o la música emprada. Tot i això, s’hi troben diversos trets comuns, com l’associacionisme abans mencionat. Els dos bàndols s’organitzen en diferents agrupacions conegudes com a comparses, filaes o companyies. Aquestes agrupacions tenen una indumentària oficial que no canvia d’un any a altre i disposen d’una seu on els festers fan vida durant els dies de Festa. Les comparses poden ser monolítiques, estar subdividides en distintes esquadres amb vestits diferents o tindre un model mixt.

Encara que puga sonar antidemocràtic, no tots els festers son iguals. Almenys no ho son en el tractament honorífic, ja que cada any un reduït nombre de festers representen algun dels càrrecs: capità, alferes o ambaixador (aquest últim és en moltes ocasions representat per actors professionals). En les Valls del Vinalopó, on les comparses son poques i de gran tamany, totes les comparses tenen els seus càrrecs. A la Muntanya, on solen ser moltes filaes amb pocs membres, cada any és una filà l’encarregada de representar i acompanyar les autoritats festeres. El seguici especial que s’organitza els anys de càrrec s’anomena boato i està format per ballets, grups de figurants, actuacions musicals extraordinàries i carrosses, a més de les pròpies capitanies i alferesies, que estrenen vestits d’altíssima qualitat.

L’estètica i la música, parts fonamentals dels Moros i Cristians

Els dies de Festa, entre tres i cinc, estan farcits d’actes des de primera hora del matí fins a la matinada. Cada un dels actes disposa d’una estètica pròpia que fa que la Festa tinga moments per a tota mena d’espectadors. L’Entrada de Bandes és un autèntic homenatge a les societats musicals que prenen part a la Festa. Les Dianes, a primera hora del matí, tenen un caràcter alegre a Villena o a Sax, però son elegants i emotives a Cocentaina o Alcoi. Les Processons, normalment el dia del patró, son actes de gran recolliment i intimitat. Amb els Alardos, les Guerrilles i les Ambaixades callen les bandes per a que parlen els trabucs, que omplin els carrers amb els seus esclats i la seua pólvora.

Aquestos actes, juntament amb ofrenes, retretes i altres passacarrers, son els que componen el programa d’actes de qualsevol població festera. A Alcoi i Cocentaina, però, és conserva un antic esquema “de trilogia” del segle XVIII: el primer dia els actes militars —Entrades de Moros i Cristians—, el segon dia actes religiosos —ofrena, missa i processó— i el tercer dia el “Dia dels Trons” —amb Alardos i ambaixades—. Les Entrades son l’acte on es llueixen les capitanies, els boatos i les esquadres especials. En algunes, com la de Villena, participen vora 15.000 persones i més de 110 bandes de música. A tots els actes festers s’interpreten peces musicals escrites per als Moros i Cristians, sent la més antiga conservada el pasdoble El Moro Guerrero del contestà Manuel Ferrando, datada a la dècada de 1860. El major arxiu de música festera que existeix, pertanyent a la Junta de Festes de Cocentaina, compta amb més de 600 obres, totes d’autors contestans.

Una Festa que dura tot l’any

Els Moros i Cristians han experimentat expansions des del nucli originari de la Vall del Serpis. La primera d’elles, fins mitjans del segle XIX, tingué com a escenari principal la Vall del Vinalopó. Durant la segona meitat del segle XIX l’eix d’expansió va ser la Vall d’Albaida. Després d’unes dècades de consolidació, entre el 1940 i 1980 van fundar-se noves festes sobretot a les Marines, al Baix Segura i a la Regió de Múrcia. Durant les últimes dècades ha sigut l’Horta de València el principal escenari de fundació de noves celebracions morocristianes. En total s’han pogut identificar per a aquest reportatge 122 celebracions completes, 81 festes “incompletes” —on no s’hi troben els tres elements fonamentals— i 55 celebracions de modalitats diferents a la valenciana. En total 236 festes que ocupen tot l’any no sols al País Valencià, sinó també a Múrcia, Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa, Catalunya i les Illes Balears.

Totes aquestes celebracions tenen característiques pròpies i mereixen ser visitades, però per motius històrics o de participació hi ha algunes festes que cal recomanar especialment. Bocairent i Sax, al mes de febrer, viuen unes festes que recorden a l’estètica del segle XIX. Abril es el mes d’Alcoi, Banyeres, Onil i Sant Vicent del Raspeig. En maig destaquen Almansa, Biar, Caravaca, Muro i Petrer i a juny la ciutat d’Elda. Amb l’estiu comença l’època amb més celebracions, entre què destaquem al juliol La Vila, Oliva, Oriola, Sant Blai (Alacant) i Torrent i a l’agost Elx, Xixona, Cocentaina i Ontinyent. En setembre és el torn de Santa Pola, l’Olleria, Villena, Beneixama, Cabdet, Castalla, Ibi i Mutxamel. En octubre Albaida, Callosa d’en Sarrià i Crevillent i, per a tancar la temporada, en desembre es celebren les festes de La Font de la Figuera i Montfort del Sit.

Aquest article de ritme ràpid, fins i tot una miqueta dens, no ha pogut ser d’altra manera. Malgrat la seua gran expansió i la seua llarga història, la festa de Moros i Cristians no ha estat del tot entesa per als sectors del poble valencià per als que no és pròpia. Altres tradicions valencianes, com les Falles, han estat difoses i promocionades pertot arreu del País Valencià, de forma que son amplament conegudes i enteses per tots. No ha passat igual amb els Moros i Cristians. La Festa cal viure-la al carrer Sant Nicolau d’Alcoi, a l’Avinguda de Daniel Gil d’Ontinyent, al Passeig de Cocentaina o a la Corredera de Villena. Però, per reconèixer la rellevància i l’impacte social i econòmic que tenen cal que els mitjans com aquest hi parlen. Per què no passa com amb les Falles? És una pregunta que cal respondre i que serà contestada prompte.