Entro dins el recinte de la Fundació Foto Colectania de Barcelona. L’entrada, acollidora, mostra una petita biblioteca plena d’uns llibres que qualsevol qui entra pot fullejar. La pandèmia limita el seu aforament, però l’encant és el mateix. Abans d’entrar no imaginava el que trobaria dins de la sala, un recull d’imatges que et deixen sense respiració.
L’exposició “Mary Ellen Mark. Vides de dones” comença amb una paret on es mostra una petita biografia de la fotògrafa. Mary Ellen Mark va treballar com a fotògrafa des del 1964 fins a la seva mort, el 2015. En els seus treballs, Ellen Mark explorava la realitat de persones immerses en situacions complexes i difícils. La gran majoria d’elles van acabar sent dones.
La col·lecció, un recull d’imatges comissariat per Anne Morin amb la col·laboració de la Fundació Banc Sabadell, compta amb gairebé un centenar de fotografies datades entre el 1977 i el 2011. La selecció la va fer la mateixa Mary Ellen Mark el 2003 a partir d’un arxiu que contenia aproximadament un milió de negatius. Actualment, aquesta exposició és un homenatge que Morin fa a la fotògrafa.
Imatges icòniques que han marcat la carrera de Mark
El nom de Mark pot no ser gaire conegut, però els seus treballs van ser publicats a diaris i revistes importants, com Vanity Fair, Rolling Stone o The New York Times, convertint-se en un referent del fotoperiodisme i la fotografia documental del segle XX. Un dels seus treballs més destacats, inclòs a l’exposició, és “Amanda i la seva cosina Amy”. Observo la imatge amb atenció i m’impacta el contrast entre la nena en primer pla i la jove que es veu al fons. Amanda, de 9 anys, creua els braços i mira a càmera amb una actitud altiva mentre fuma el que probablement sigui el seu cinquè cigarret del dia. Un cos infantil dins d’una piscina inflable plena d’aigua que s’oposa amb una actitud adulta, una actitud que no li pertoca per edat. Aquest pla contrasta amb l’Amy, la seva cosina, submergida dins l’aigua de la piscina amb una mirada que expressa tota la innocència que l’Amanda sembla haver perdut.
Erin Blackwell, la petita Tiny, va ser una altra de les seves obsessions fotografiades. Mark la va conèixer quan només tenia 13 anys i vivia en uns suburbis de Seattle, on venia el seu cos a la prostitució i les drogues. La fotògrafa la va seguir durant tres dècades per mostrar el procés que va seguir la jove, passant de la pobresa i les drogues a tenir deu fills de diferents pares fins a emmalaltir de càncer. A través d’un conjunt de cinc imatges, Ellen Mark va aconseguir fotografiar una figura invisibilitzada: la realitat de moltes dones darrere el famós somni americà.
La fotògrafa es caracteritza per expressar humanisme a través de les imatges, per aconseguir que percebem el món interior de les dones que retratava. Un món moltes vegades impactant i dolorós que només es pot enfrontar mirant-lo als ulls. I això és el que aconsegueix amb la il·lustració “Addicta a l’heroïna a la cambra de bany”, del 1969. Ellen Mark es va quedar durant setmanes amb les persones drogoaddictes fins que finalment aconseguia viure el que fotografiava, una mimetització plena amb l’entorn. Veure la imatge provoca incomoditat, d’alguna manera et sents dins d’un escenari que preferiries no viure. El propòsit final de la fotògrafa.
Un recorregut impactant i complet
Tot i que el recorregut comença amb imatges disteses i divertides, mostrant la vida de dones ballant o fent exercicis aquàtics, molt aviat canvia el seu tarannà per començar a mostrar-nos una realitat molt més dura. Dones joves que venen el seu cos, ingressades en psiquiàtrics o famílies senceres vivint en cotxes sense rumb.
La mostra es complementa amb altres elements. Primer de tot es fa una exposició de diversos articles escrits i il·lustrats per la mateixa Ellen Mark, com per exemple l’article “Twins”, publicat a la revista The New Yorker. Aquest mateix article dona lloc a un conjunt d’imatges exposat a la mostra, en què es veuen un total de deu parelles de bessons. El conjunt es complementa amb un vídeo en què es poden veure i escoltar les reflexions que fan aquestes mateixes parelles fotografiades. D’alguna manera s’aconsegueix posar veu i moviment a les imatges de Mark.
A més, l’homenatge compta amb una sala de projecció en què es veu a la mateixa Ellen Mark explicant el procés de creació d’algunes de les seves il·lustracions, així com el seu significat. Dins la sala, fosca i silenciosa, es crea un ambient íntim que, acompanyat de la veu calmada de la fotògrafa, aconsegueix transmetre aquesta vocació innata que va acompanyar a Mark durant tota la seva carrera professional.
En conjunt, un recorregut acompanyat per imatges impactants i delirants. Imatges que ens ajuden a reflexionar sobre la invisibilització que ha experimentat el paper que han jugant les dones al llarg de la història, en concret el segle XX. Però, en el fons, imatges que serveixen d’excusa per explicar el recorregut professional i vital d’una fotògrafa com Mary Ellen Mark, qui va decidir passar desapercebuda per ensenyar-nos la realitat que ella veia amb els seus ulls. Una realitat que tothom hauria de conèixer.