Ets una histèrica. Tens la regla o què? Ai, que exagerada. No n’hi ha per tant. No et posis així. Sempre estàs plorant. Dramàtica.
Tota la vida m’han dit que sóc una exagerada; que no tolero el dolor, que faig drames de no res, que detalls massa petits m’afecten de manera massa desmesurada, que no tinc control de les meves emocions, que sóc massa obsessiva o massa poc constant, tinc la pell fina, sóc delicada, tiquismiquis, pesada.
En general qualsevol cosa que em passa és fruit d’un caprici i d’un comportament reprovable que fa que no calgui que ningú em prengui de forma seriosa. Ni tan sols jo mateixa a mi mateixa. La intuïció passa a ser paranoia quan en lloc de ser una persona racional i serena ets una exagerada. I les opinions passen a ser idees radicals, com tota la resta de coses que faig o dic. Els ideals són volades mentals perquè sóc una somiatruites. Els plans de futur, al·lucinades. Em molesta el so de la tele o m’angoixa una música estimulant? Massa sensible. Em fa plorar un detall d’un anunci? Tinc ganes de cridar l’atenció.
Doncs sí, sóc massa sensible i això és bo. I massa sensible no vol dir exagerada, capritxosa, il·lusa, dramàtica. Vol dir intuïtiva i connectada, sàvia, conscient i real. Tinc necessitats emocionals i físiques que potser no té tothom, però no per això se m’ha de tenir més en compte ni considerar-me fràgil. Sóc PAS i això vol dir que sóc altament sensible.
Aquest concepte el va anomenar per primera vegada la psicòloga Elaine N. Aron als anys 90 per designar una Highly Sensitive Person (Persona Altament Sensible), una persona que sent de forma augmentada o diferent de la norma. En general es parla de persones a qui les estimulacions de l’exterior els generen saturació: els sons forts, llums, excés de focus d’atenció… són (som) persones amb una alta capacitat intuïtiva, però també persones que de vegades semblen més vulnerables per la dificultat que poden tenir per adaptar-se a determinats entorns. En general també són conscients de canvis molt subtils al seu voltant, d’olors o textures (tot el que tingui a veure amb els sentits), sensibles al dolor, amb una alta necessitat d’aïllament després de processos estressants (com un dia llarg a la feina, un excés de tasques…); és fàcil que s’emocionin i que es commoguin o que s’alterin i s’angoixin davant determinats estímuls. En resum, persones molt sensibles. Persones que, a la resta, els semblen exagerades, dramàtiques i histèriques.
Quan descobreixes que el discurs que t’havies cregut sobre tu mateixa i les teves emocions desbordades no és del tot cert, i que en realitat no ets exagerada sinó que sents de forma diferent i tens necessitats diferents, la ràbia i la calma arriben a parts iguals. Ràbia de sentir que has dedicat molts anys a adaptar-te: a no plorar per un detall, a no discutir quan la música està massa forta, a no sentir-te sola quan ningú entén perquè et sents sobreexcitada. I calma de veure que no ets l’única, que no ets un ésser estrany i que les teves incomoditats són incomoditats reals. En definitiva, calma en sentir que no estàs boja. Perquè boja és com t’han fet sentir.
La sort és quan aquesta informació arriba quan ja has trobat les eines, quan ja tens mecanismes de defensa i comunicació suficients per a ser una persona sana mentalment i estable (més o menys) emocionalment. La desgràcia és quan veus la feina que queda per fer, sobretot, si ets una dona: he tingut (tinc) homes altament sensibles a prop. I el tractament que he rebut jo per part de l’entorn és extremadament diferent. Ser Altament Sensible no justifica cap comportament, però és molt més fàcil passar per alt un comportament exagerat per part d’un home que per part d’una dona.
Si un home està alterat, considerem que està enfeinat, nerviós per un motiu raonable, i, per tant, la recerca de la solució està a fer-li les coses més fàcils. Si una dona està alterada, té la regla, problemes hormonals o drames amorosos i això de buscar una solució facilitadora no fa falta. Aquesta és la norma habitual amb qualsevol home i qualsevol dona, altament sensible o no.
Aquesta norma que ens fa ser exagerades a nosaltres i raonables a ells és la mateixa que provoca que el risc de patir depressió que tenim les dones tripliqui el risc que tenen els homes (Font: Federació de Salut Mental de Catalunya). Perquè se’ns valora molt menys. Perquè la primera vegada (ni la segona, ni la tercera) que diem “no estic bé” no se’ns escolta tant com se’ls escolta a ells.
Ser Altament Sensible i ser dona és estar, moltes vegades, en confrontació amb el món: lidiant constantment entre allò que sentim i allò que hauríem d’expressar que sentim per no ser acusades d’histèriques dramàtiques. Ser Altament Sensible i ser home no sé el que és, perquè no ho sóc, i segur que comporta moltes alteracions de la masculinitat, però estic segura que no suposa viure amb el discurs de la bogeria. A ells els creuen, a nosaltres no.