El Centre d’Art Tecla Sala exposa fins al 27 de juliol “Our garden needs its flowers”, que reuneix a més de 50 artistes i dissenyadors de l’Hospitalet. La mostra “proposa una lectura de l’actual context artístic del Districte Cultural a través de les arts visuals, la música i el disseny”. L’exposició està comissariada per Albert Mercadé i David Armengol i és una de les millors maneres d’entendre què està passant a Catalunya i enlluernar-se amb el talent nostrat.
Sota la premissa del verger els comissaris han escollit a 50 artistes, entre ells: Ludovica Carbotta, Joan Claret, Jordi Colomer, Lara Fluxà, Carles Gabarró, Duncan Gibbs, Marc Herrero, Laura Llaneli, Antoni Muntadas, i Mònica Planes. També han escollit una desena de dissenyadors: Èlia Bagó, BoO Barcelona, Oriol Cabarrocas, Júlia Crehueras, Cristian Herrera, Max Milà i Laura Sebastianes, Josep Novell, Polígono 69, Sara Torres.
S’ha de destacar que totes les obres estan disposades amb suports de fusta fets exprofesso sense cap clau clavat a la paret, gràcies al disseny curatorial de l’estudi DOES Work. El fons i la forma s’ajusten per desenvolupar una magnífica visió del districte cultural de l’Hospitalet.
Què ens interessa d’aquesta exposició? Que en parlar de la fortuna creativa de l’Hospitalet, explica la situació dels artistes i creatius de Catalunya. Com ho fa? Amb una simple i complexa metàfora: el jardí.
L’exposició, fora de justificar plenament el sobrenom de l’Hospitalet com a districte creatiu, explica la vitalitat dels artistes catalans durant els últims sis anys. Detalla la riquesa que tenim com a ciutadans, explora els nous llenguatges que s’han fet servir i mostra solucions innovadores als problemes que s’han plantejat. Com ha estat notori als últims anys, la diferència de preu entre Barcelona i l’Hospitalet, a més del fet que progressivament s’hagin anat abandonant les fàbriques, ha portat als artistes a creuar la Riera Blanca. De la mateixa manera, aquest auge de ments creatives ha anat acompanyat per la característica deixadesa de l’administració. Sí que l’ajuntament de l’Hospitalet ha posat en marxa una campanya o l’altra, el centre que acull aquesta exposició ha anat fent exposicions i la Fundació Arranz Bravo hi ha ajudat molt. Però en termes generals, el que s’ha aconseguit és simplement treure els creadors de diferents barris de Barcelona i portar-los allà.
L’exposició es planteja com un jardí, el qual s’ha de regar, cuidar, purgar, deixar créixer i tallar, seleccionar, acariciar i deixar en pau. El visitant veu en les obres que contempla la vitalitat de diverses generacions que interactuen entre elles. Però només això. També es veu la deixadesa d’una administració que només vol que anem a veure els artistes, que només presumeix de tenir-los concentrats allà. Que només vol que visquin junts i no interactuïn amb ningú. La qüestió, doncs, hauria de ser convertir aquest jardí en patrimoni de tots i obrir-lo de veritat a les empreses i a la ciutadania per tal d’implicar als creadors en la construcció de l’espai i de la conversa pública.
Per quin motiu hem dit que aquesta exposició és una metàfora del món de l’art a Catalunya? Doncs perquè, com és costum, tot el país hi viu d’esquenes. Com més qualitat artística Catalunya exporta al món, menys volum de negoci hi ha a Catalunya al voltant de l’art. Menys plans reals hi ha per part de l’administració, i la cultura és notícia quan un galerista n’estafa a un altre. Però la ciutadania catalana no gaudeix dels “ambaixadors”, que són els artistes, quan viatgen o quan creen. O de les seves idees. O de la seva capacitat d’imaginació. Simplement existeixen amb tota la bona voluntat del món en un jardí que només es pot visitar.
Després de visitar l’exposició amb l’Albert Mercadé aquest març, no podia deixar de pensar en tot el talent desaprofitat que tenim, en tots els diners que s’han invertit en la seva formació i en com tot plegat està desaprofitat. L’art com un jardí té la capacitat de fer-nos sentir millor, de fer-nos la vida més fàcil. El problema és si volem que tot aquest talent que ja tenim es posi a treballar per construir alguna cosa, o simplement el volem tenir allà per anar-lo a visitar de tant en tant, o per ser visitat per turistes. Si escollim la primera opció, gaudirem d’un país realment millor capaç d’entomar els reptes que li venen a sobre. Si escollim la segona, els artistes marxaran, i tindran una pròspera carrera allà on vagi. Aquí només seran flors de cireres a fotografiar.