Hem començat el 2021 amb un permís de paternitat que sembla una mitja victòria: setze setmanes intransferibles pel progenitor que no sigui la persona gestant. Però, què hi ha darrere d’això?
Fa temps que la gestant té un permís de setze setmanes. Setze setmanes que són quatre mesos. No sé si heu estat amb un nadó de quatre mesos fa poc, però amb aquesta edat només ploren i dormen. A més a més, si la mare no es pot agafar una excedència, no pot fer la lactància materna exclusiva els primers sis mesos, tal com recomana l’OMS. Sentiment de mala mare? Potser.
La plataforma PETRA Maternidades Feministas ha estat molt activa a les xarxes per denunciar les injustícies que suposa aquest permís i oferir propostes per millorar-lo. D’entrada, ja avancen que no estan en contra del permís de paternitat de setze setmanes.
Demanen l’ampliació dels permisos per naixement (com a mínim sis mesos) i la transferibilitat, és a dir, que siguin universals i que cada família els pugui organitzar com millor convingui, ja que hi ha famílies que tenen negocis o situacions complexes. D’altra banda, vetllen per una protecció per les famílies monoparentals que continuen tenint, només, setze setmanes.
Tot i que ara l’altra part de la parella tindrà setze setmanes de permís, només seran obligatòries les sis primeres, que serviran per tenir cura de la mare durant el postpart. D’altra banda, denuncien que, en equiparar els permisos, no es té en compte el procés de recuperació del part, postpart, puerperi ni la lactància materna. Així doncs, potser no es tracta d’equiparar els permisos dels pares als de les mares, sinó de tenir en compte les necessitats que té cada part de la parella.
No es tracta d’equiparar els permisos dels pares als de les mares, sinó de tenir en compte les necessitats que té cada part de la parella.
L’arrel del problema, però, sembla ser que aquests permisos no han comptat amb opinions d’expertes i que estan basats en criteris neoliberals i patriarcals. Ara per ara, els pares espanyols disposen dels permisos més llargs del món i estan molt mal proporcionats en relació amb el que tenen les mares. La solució, és clar, implica ampliar els permisos materns, però com escriu Patricia Merino a Píkara Magazine, “defensar 9 o 12 mesos de permís per a cada persona de la parella a Espanya és pura demagògia. Fantasia política per callar l’opinió pública”.
Tot i això, sempre han estat les dones qui s’han dedicat a la cura dels fills. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el 28,13% de les persones entre 18 a 64 anys amb algun fill van abandonar la feina en algun moment i el 45,4% van agafar excedències de més de sis mesos. Un 87% eren dones. Així doncs, quan es tracta de tenir cura són elles qui prenen la “iniciativa” mentre els pares continuen treballant. Tot i això, és clar, qui es pot permetre agafar una excedència per tenir cura de les criatures. Perquè no tothom pot. Merino fa una reflexió a Píkara Magazine que consisteix en si aquestes dones han interromput la seva vida laboral perquè són víctimes del patriarcat o, per contra, van escollir lliurement “ser rebels als mandats del sistema laboral capitalista durant el període de la primera criança”. Aquest, probablement, sigui un altre debat.
“Sempre han estat les dones qui s’han dedicat a la cura dels fills”
Tot i que des de les institucions defensaven que aquestes setze setmanes serviran per posar a fi a la discriminació laboral de les dones, tenint en compte les dades esmentades anteriorment no sembla que s’hagi d’aconseguir.
Sigui com sigui, potser no es tracta d’equiparar els permisos dels pares als de les mares, sinó de tenir en compte les necessitats per les quals passa cada part de la parella i apostar perquè es puguin organitzar com millor considerin i, per un cop, no voler ser els pioners en igualtat, sinó en informar-se de les necessitats reals de les persones i deixar de prendre mesures de manera patriarcal.