Més de 200 milions de nenes i dones han estat víctimes de la mutilació genital femenina arreu del món, segons dades d’UNICEF. Són 30 els països que  actualment la practiquen, però més de la meitat de nens que l’han patit són  d’Indonèsia, Egipte i Etiòpia, la majoria quan tenien menys de quinze anys. Si la  tendència continua, tenint en compte el creixement de la població, el nombre de  nenes i dones sotmeses a aquesta pràctica incrementarà significativament  durant els pròxims anys. A Tanzània i Kènia, Amref Salut Àfrica treballa per acabar amb la Mutilació Genital Femenina. A Barcelona, l’Hospital Clínic, per  millorar la salut sexual de les dones mutilades.

Amref Salut Àfrica, és una ONG que lluita per acabar amb la Mutilació Genital Femenina amb el seu projecte: El ritual de pas alternatiu. Des de fa més de deu anys col·laboren amb les comunitats Masai, de Kènia i Samburu, de Tanzània, sempre, mitjançant, persones locals. La Raquel Martín, tècnica de comunicació d’Amref, afirma que “un tema que és tan difícil i delicat com la salut sexual en general, i en concret, la mutilació, necessita que els responsables dels projectes siguin persones que pertanyin a les comunitats els que sensibilitzin als seus veïns sobre els perills d’aquesta pràctica. Si una persona estrangera intentés canviar una tradició tan íntima, tant tabú… seria impossible”.

“Si una persona estrangera intentés canviar una tradició tan íntima, tant tabú… seria impossible”, Raquel Martín, tècnica de comunicació d’Amref.

És una pràctica que sol fer-se en celebracions petites on només hi ha dones i una cutter, ancianes que mutilen a les nenes i que, des d’Amref, intenten reeducar i reubicar cap a llevadores i obstètriques, perquè, comenta la Raquel, “tenen tants coneixements dels genitals femenins, són sàvies de la ginecologia i l’obstetrícia, llavors perquè no perdin la seva feina, els oferim una altra. És bàsicament un procés per reinventar la comunitat”.

Però, que es faci dins la comunitat i sigui il·legal mutilar als hospitals, no és comú a tot arreu. Per la Raquel, aquest és el problema més greu en relació amb la Mutilació Genital Femenina, a Egipte, està medicalitzada. “És molt més perillós perquè si vas al metge, confies en ell perquè és un professional, penses que el que et diu és el que has de fer, que una dona gran faci el tall en una comunitat aïllada durant una celebració és més fàcil sensibilitzar a tota la comunitat, però si el metge t’ho recomana, li creus, té aquesta legitimitat”.

“Si el metge t’ho recomana, li creus, té aquesta legitimitat”

A les comunitats Masai i Samburu, es mutila les nenes al voltant dels deu i els tretze anys, quan el cos comença a canviar. No està relacionat amb la menstruació, “hi ha nenes que amb nou anys ja estan desenvolupades, que no parlo del desenvolupament típic dels malucs o del creixement dels pits, sinó que té més relació amb que, per exemple, sembli més alta que la resta” segons la comunicadora d’Amref. A aquestes zones de Kènia i Tanzània, el tipus de mutilació és el menys agressiu dels quatre, és el tipus 1, en què tallen el clítoris total o parcialment i, de vegades, el prepuci. De Mutilació Genital Femenina, en trobem tres tipus més, de menys a més agressiu, al tipus 2, és talla total o parcialment el clítoris i els llavis menors, incloent-hi o no l’escissió dels llavis majors. L’estrenyiment de l’obertura de la vagina i la recol·locació dels llavis menors i majors amb escissió del clítoris o sense és el tipus 3. L’últim, el tipus 4, tracta diverses pràctiques com la punció, la incisió o el raspat vaginal.

Dins aquestes comunitats el paler de la dona s’associa amb una cosa bruta impura, llavors s’ha de tallar. “No és més que una forma de control de l’home vers la dona, hi ha una llegenda a una de les regions on treballem on diuen que a un poble fa molts anys tots els homes d’una aldea van anar a la guerra i quan van tornar van trobar-se que totes les dones estaven embarassades d’altres homes i clar, això no ho podien permetre i les havien de controlar, és una mena de cinturó de castedat”, explica Martín.

És transversal a totes les nenes la ignorància. “Ningú els explica què és, ningú els explica quines conseqüències té. Les dones de la seva família no tenen per què saber les conseqüències, però sí que saben què és, perquè ho han patit i no els expliquen fins després de fer el tall. És difícil tenir por d’una cosa que no coneixes i que mai t’han explicat” diu la Raquel. Sí que és veritat que moltes vegades tenen por, saben d’altres nenes més grans que ho han patit i coneixen com n’és de dolorós i la sang que es perd. La periodista, ha viscut casos de nenes que han fugit de nit en cerca d’una cutter que la mutilés perquè els seus pares estaven en contra. L’altra cara de la moneda són les nenes que s’han escapat amb dotze anys i no han tornat a veure la seva família mai més per evitar-la.

Les conseqüències de la mutilació són fatals per la salut de les nenes, segons Martín, hi ha vegades que se’ls infecta la ferida i no poden caminar durant mesos, la qual cosa els hi genera certs traumes, com el fet de no saber què està passant. “Hem tingut casos de nenes que van a escoles internes on hi ha nenes d’altres comunitats i, quan es dutxen, s’adonen que les altres nenes no tenen el que tenen elles”. L’estrès posttraumàtic, la depressió i l’ansietat són greus conseqüències de la pràctica agreujades pel tabú que l’envolta que no permet a les nenes parlar-ho amb ningú.

La mutilació genital femenina, a part de les conseqüències físiques i emocionals, té greus conseqüències educatives. “A les comunitats Masai i Samburu, quan les nenes pateixen la Mutilació Genital Femenina han d’abandonar l’escola perquè a ús de la seva comunitat es poden casar” diu la Raquel. Si una nena no està mutilada, per a la seva comunitat continuarà sent una nena, “encara que tingui trenta anys”.

Si una nena no està mutilada, per a la seva comunitat continuarà sent una nena, “encara que tingui trenta anys”.

Fins març de 2020, les dades de mutilacions en ambdues comunitats estaven disminuint gràcies a Amref, que tot i que des de l’organització saben que és una pràctica que necessita el pas de diverses generacions per erradicar-se, eren dades esperançadores. Va arribar la Covid-19 i moltes nenes van deixar d’anar a l’escola, allà és comú que estudiïn a escoles internes, però van tancar i van haver de tornar a casa amb els pares. Això, diu resignada la periodista, ha augmentat el nombre de mutilacions per casar a les nenes, encara hi ha molts matrimonis precoços, planejats, i la mutilació és necessària per casar-les, la pràctica les fa aptes. La dona, diu, “és un bé que pot intercanviar-se per diners, vaques, cabres o conreus”.

“La dona és un bé que pot intercanviar-se per diners, vaques, cabres o conreus”

Actualment a Kènia estan començant a fer operacions de reconstrucció de clítoris estimulades des del govern, unes operacions que la sanitat pública catalana va impulsar l’any 2006. Aquest any va engegar un circuit per ajudar, a partir de la detecció i el tractament, a algunes de les 18.000 dones que es calcula viuen a Catalunya i van patir quan eren petites la Mutilació Genital Femenina.

L’Hospital Clínic de Barcelona és l’únic que fa reconstruccions de clítoris gratuïtes a Catalunya, va ser nomenat unitat de referència de la sanitat pública catalana pel tractament quirúrgic d’aquestes dones, un tractament transversal, en el qual segons Francisco Carmona, ginecòleg del Clínic de Barcelona, “es tenen en compte els diferents problemes físics i psicològics, afectius, socials i quirúrgics que poden tenir. A la nostra unitat, que és una unitat fonamentalment quirúrgica comptem amb sexòlegs, psicòlegs i psiquiatres”.

L’Hospital Clínic de Barcelona és l’únic que fa reconstruccions de clítoris
gratuïtes a Catalunya.

Pel doctor Carmona, desgraciadament han tractat molt poques dones, des que van començar l’any 2006 només han operat a 36 dones, moltes menys de les que els hi agradaria. Els motius són diversos, algunes no saben que existeix una operació de reconstrucció del clítoris, però “moltes vegades influeix que per a elles estar mutilada és normal, per tant no busquen ajuda per un problema que per a elles no existeix”, des del Clínic també es treballa per educar en què no és una pràctica que s’hauria de normalitzar i que no s’ha de garantir la seva continuïtat. Un altre aspecte que influeix és la por a les conseqüències, no físiques sinó socials. “Si decideixes canviar tot allò que t’han ensenyat a la teva família estàs posant en dubte els valors que has après des de petita, t’estàs enfrontant a la teva cultura, a tot un sistema en què et diuen que això és el que s’espera de tu”. L’idioma és una altra barrera, i també els diners: “fer un viatge des d’Olot o Blanes és difícil, hi ha que no saben agafar el tren perquè són els homes el que gestionen els diners”. Per aquests motius de les 65 dones derivades des dels CUAP, només han estat operades 36.

“Si decideixes canviar tot allò que t’han ensenyat a la teva família estàs posant en dubte els valors que has après des de petita”, doctor Carmona.

“Ens agrada cultivar l’excel·lència i excel·lència significa facilitar al màxim a les dones que puguin accedir a aquest tipus de serveis”, diu el Francisco, per això intenten que sigui cirurgia ambulatòria, així les dones no han de quedar-se ingressades i poden tornar a casa seva. Tot i això, per a moltes és complicat perquè són les que s’encarreguen de la cura dels seus fills.

Abans de ser operada, la Mutilació Genital Femenina comporta problemes físics importants, el Francisco Carmona, afirma que tot depèn del tipus de mutilació, a les més severes, en què es cossen els llavis i només deixen un espai per fer pis fins que es casen, “les infeccions d’orina, les retencions de menstruació, les adherències vaginals, són comunes. Moltes vegades les mutilacions tan agressives que obliguen després del matrimoni a obrir la vagina perquè puguin mantenir relacions sexuals, durant el part poden presentar esquinçaments severs, fístules entre la vagina i la bufeta, i també hemorràgies molt greus, una de les principals causes de mortalitat materna al continent africà”.

La majoria de reconstruccions que han fet al Clínic han estat, per sort, de mutilacions de tipus 1 i 2, i algun tipus 3. La causa d’això és la procedència de les dones que arriben a Catalunya, normalment són de l’oest africà, de països com Gàmbia o el Golf de Guinea.

Per fer una reconstrucció, explica el ginecòleg, més que una operació complicada és una operació meticulosa, triguen entre trenta i quaranta-cinc minuts i, per practicar-les, es necessita una trajectòria mèdica de qualitat. “L’objectiu és retornar la normalitat que aquella dona tindria si no hagués patit l’agressió. Tot depèn de l’estat en què estigui, podem reconstruir els llavis menors, intentar externalitzar la part del clítoris que es troba amagada i també es tracta de reconstruir anatòmicament la normalitat visual de la vulva”. Amb l’operació no només es busca l’estètica de l’òrgan, sinó que es busca “que la dona recuperi al màxim la funcionalitat en el sentit més ampli de la paraula, ens interessa que pugui tenir relacions sexuals plaents incloent-hi la penetració, la masturbació i arribar a l’orgasme”. Al Clínic, afirma, estan feliços i felices amb aquestes operacions i orgullosos i orgulloses dels seus resultats, les dones que són operades, també.

La pandèmia ha estat un greu entrebanc també per a aquestes operacions, com a conseqüència, aquest any 2020 no han operat cap dona. Però com bé acabava l’entrevista amb el doctor Carmona, no és un problema de quatre dones, és un problema de tota la societat, per això, diu, tots i totes som responsables de donar a conèixer serveis com aquest. Ara sabem que trucant a la secretaria de ginecologia de l’Hospital Clínic de Barcelona t’informen sobre l’operació i faciliten a les dones ser operades, fins i tot, “buscant ajudes pel bitllet de tren i pel que faci falta”.

La pandèmia ha estat un greu entrebanc també per a aquestes operacions, com a conseqüència, aquest any 2020 no han operat cap dona.

Tan important és aconseguir que les dones que han patit la Mutilació Genital Femenina assoleixin el plaer a les seves relacions sexuals i puguin tenir una salut sexual i reproductiva plena, com acabar amb el problema i les violències vers les dones des de l’origen, tal com fa anys que fa Amref Salut Àfrica, que espera continuar sumant nenes a la xifra de 17.000 dones que han aconseguit actualment arribar a l’edat adulta sense ser mutilades a Kènia i Tanzània.