Penseu en la típica escena trobadoresca de l’edat mitjana que tots, més o menys, tenim al cap. Imagineu-vos, per exemple, un trobador que recita un poema d’amor en una cort senyorial. Al seu costat, un ministril l’acompanya amb la flauta travessera. El trobador recita el patiment per un amor cortès: vol estar amb la persona estimada. Ho visualitzeu? Doncs ara traslladeu aquesta escena a l’actualitat. Canvieu la figura del trobador per la d’una poeta precària i substituïu el ministril i la seva flauta travessera per música electrònica. El lloc no és una cort senyorial, sinó la cua de l’atur. El patiment, el mateix: un amor no correspost que en aquest cas és el de la societat en general i el del món literari en particular. Doncs vindria a ser això, més o menys, el que conforma l’essència del projecte Poetry Spam, la revista valenciana que ara ens porta el seu segon volum en electrovers. 

Un vassallatge postmodern

En Joan Deusa i en Juma Barratxina són un parell de joves poetes que van constatar l’existència d’un perfil de poeta precari i invisible davant els ulls mig clucs del circuit literari de la publicació, els premis i companyia. Aquest poeta, tan ignorat com comú, escriu com i quan pot en una situació econòmica adversa i amb unes eines rudimentàries que no van més enllà de la il·lusió, algunes hores lliures i molta passió. Fruit d’aquesta constatació va sorgir la idea de crear la Poetry Spam: una publicació ‘antipoètica’ nascuda per ‘donar veu als poetxs precarixs’ invisibilitzats, als poetes dels marges; un artefacte precari de denúncia a les corts senyorials de la cultura i la poesia en l’àmbit dels Països Catalans. La revista  s’erigeix com a crítica a la poesia de l’espectacle, on cridar fort és postmodern i mola més que allò que es diu que ja no caldria ni dir-ho. Però també evidencia un lament; un lament per una altra poesia arraconada i presa de la capital i el capital, on el dret d’admissió passa moltes vegades per tenir padrí i ganes de ser una estratègia de màrqueting amb potes. Així doncs, amb aquesta intenció de ‘pertorbar la centralitat’, la revista es va materialitzar amb la presentació del primer número a l’espai l’Horiginal ara fa uns mesos. Allà, els seus creadors ens van descobrir una pàgina de Tumblr amb una selecció dels més de 170 poemes que s’hi van presentar, a més de poemes visuals i articles. Publicar poemes en una plataforma de microblogging que ja no forma part del panorama dominant a Internet ens demostra clarament la intencionalitat de la revista no tan sols pel que fa a l’artista i l’obra, sinó també al seu format: l’ostracisme, també en versió en línia.

La flauta travessera electrònica

Ara, del format visual passen a l’auditiu amb la presentació del seu segon número en electrovers. El tercer ens arribarà en format audiovisual, com a convergència del primer i el segon. I aquí s’acaba, perquè recordeu que els seus creadors i col·laboradors són precaris, com bé diu en Joan a la seva particular presentació de la revista en el primer número: ‘estic escrivint en hores de feina, és a dir, escric línies a l’ordinador on faig caixa /real/ mentre els clients expiren amb motiu d’una pluja constant. Avui falten diners a la caixa, meresc perdre la feina’. 

L’edició d’aquest segon número es nodreix de la col·laboració entre poetes i DJ, que han sumat esforços i inventiva per crear peces úniques com Cants de traspàs, amb lletra i veu de Laia Maldonado i música d’en Miki Florensa. Una mostra que ja es pot escoltar i que és prova d’aquesta sinergia entre creadors on les bases electròniques i sintètiques promiscuen amb els versos per forjar una obra de textures i contrastos única. 

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=lHnZW4MXSJY]

Cants de traspàs
 
I com era, la Silvie?
 
Diu que la trobava sovint arraulida a la gespa invocant l’hivern,
Que era ella qui obre flors en la fosca.
 
Deia sentir el remor tètric de les glaceres.
 
Anava sempre descalça.
 
No dormia mai, la Silvie.
Era mesquina i vil.
 
Diu que fa cinc lustres poetitzava
l’experiència dempeus
sobre la tassa del vàter.
Que visqué aquí.
Que duia nit
dins els ulls gat,
rere seu sempre sonava So long Marianne
i algú plorava si no hi era.
 
Avui l’he dit i l’he mort.

Val a dir que barrejar poesia i música electrònica no és del tot trencador, ja que grups com Janksy fa anys que ens dibuixen aquesta alternativa per jugar amb el vers a casa nostra. Amb tot, sí que és una aposta clara cap a l’exploració de camins que van més enllà de la flauta travessera que encara sona en molts recitals d’avui en dia. Sembla que el propòsit —com en el de la primera revista— no és popularitzar els marges de què parlàvem i convergir-los en un nou centre, sinó fer-los visibles com a via alternativa i apedregada on repensar la poesia i mostrar possibilitats més enllà dels cànons i de la poesia de l’experiència.

El disc, confeccionat durant el confinament, es publicarà a la nit de Sant Joan a Spotify i inclourà 19 temes més, tots seleccionats per un jurat format per 5 poetes. Diuen els creadors de la Poetry Spam que la presentació del segon número de la revista serà en format rave ‘atòmica’ digital organitzada per les xarxes. La distribució serà gratuïta.

En definitiva, no sé si aquest projecte acabarà en els llibres dels futurs estudiants de literatura —assumint que hi haurà futurs estudiants de literatura, que ja és assumir molt—, tal com ho han fet els trobadors amb el seu amor cortès. Segurament no, però almenys, encara que sigui -per sort!- en un entorn marginal, allunyat dels grans poetes i/o grans egos, mig perdut en plataformes oblidades i patint una infravaloració injusta; serà un bàner d’spam a la nostra pantalla literària que no es podrà ignorar. La demostració que l’amor cap a la poesia i el talent dels poetes antipoètics és tan real com el dels nostres companys de l’edat mitjana i és a un clic dels nostres nassos.