La Itàlia de Berlusconi a la pantalla

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

He titulat així l’article perquè són tres conceptes relacionats i els pots reorganitzar al teu gust dins de la mateixa frase. Amb l’encàrrec de Mirall València de proporcionar als lectors continguts culturals per tal de pal·liar la quarantena, he passat els tres primers dies de confinament mirant una desfilada infinita de xiques joves i boniques, i de totes les cares de la corrupció moral que pot tenir una societat. Açò és, m’he endinsat en el retrat audiovisual que el italians han fet de l’etapa Berlusconi.

Ho he fet principalment a través de la sèrie de Sky Itàlia 1992, creada y protagonitzada per Stefano Accorsi, escrita per Alessandro Fabbri, Stefano Sardo i Ludovica Rampoldi (Gomorra), i dirigida per Giuseppe Gagliardi. Es tracta realment d’una trilogia de tres temporades (1992, 1993 i 1994) que narra el sorgiment del període conegut popularment com II República italiana, del que Silvio Berlusconi ha sigut el gran protagonista.

Així, 1992  ens posa en context. Aquest és l’any en què la vida política d’Itàlia es veu severament sacsejada. Els escàndols de corrupció acorralen als partits que porten governant el país des de 1946 al voltant de la força hegemònica de la Democràcia Cristiana. Aquesta aliança, que tenia com a principal objectiu impedir als comunistes tocar poder, perd sentit en caure la URSS i en veure com el cas Tangentopoli fa desaparèixer els partits tradicionals italians (nota de l’editor: per ampliar la caiguda de la I República d’Itàlia recomanem veure Il Divo, del director italià Paolo Sorrentino).

“Tenemos que salvar la República bananera” / Sky.

Amb la caiguda del partit de centredreta més longeu d’Europa occidental, les elits busquen nous lideratges. Leonardo Notte —un Don Draper italià interpretat magistralment per Stefano Accorsi— prendrà el pols de la nova Itàlia que porta temps forjant-se. Qui millor que un publicista, que sap que per vendre productes s’ha d’apel·lar directament al buit que tots tenim dins del cor, per a identificar els anhels d’una població mediatitzada per la fórmula de televisió lleugera que el magnat dels mitjans Silvio Berlusconi ha creat. I els italians tenen un buit gran al cor. Estan enfadats. Tiren monedes als seus polítics.

La primera temporada d’aquesta sèrie-trilogia ens presenta llavors aquest estat de descomposició moral i política que assola la península itàlica. D’aquest caldo de cultiu sorgeixen els protagonistes: l’hàbil i cínic Notte, el fiscal Antonio Di Prieto convertit en ídol de la ciutadania per perseguir els corruptes, la vedette televisiva Verónica Castelo i l’entranyable taujà Pietro Bosco.  Aquest últim és un ex-militar un tant brutot i sense èxit a la vida que un dia es converteix en heroi de la premsa per salvar a dos conciutadans d’un robatori. Fama efímera la seua, que el portarà a la política. És captat per la Liga Norte, que creix com a partit antisistema denunciant el lladrocini de Roma, i el vorem desenvolupar una imprevista habilitat per al joc polític al llarg dels capítols. Bosco es convertirà en un home d’èxit que rep l’atenció de dones que abans l’ignoraven, com ara Verónica Castelo, una xica jove que ascendeix per un star system televisiu italià farcit de perfils com el de Harvey Weinstein.

La trama judicial serà també molt protagonista. Tot i ser segurament la part més densa i difícil de seguir, és un bon retrat per a fer-nos una idea de com funciona la instrucció d’un, per posar un exemple, cas Gürtel a la italiana. Empresaris interrogats fins que descriuen la xarxa corrupta que implica els polítics a canvi de beneficis penitenciaris. I molts suïcidis també. 1992 queda completa amb una subtrama tipus thriller policial d’aquestes que enganxen i que relaciona la corrupció d’empreses sanitàries amb la distribució de sang infectada amb VIH.

La segona temporada, titulada 1993, es centra en la campanya de Berlusconi per arribar al poder. Però els Berlusconis, ni els Abascals ni els Trumps, no apareixen d’un dia per l’altre, necessiten un ferment previ. I d’això ens parla el documental d’Erik Gandini Videocracy, de com Il Cavaliere va crear un imperi audiovisual on la televisió actua com a ascensor social. Milers de joves italians veuen la pantalla com un espill en el que reflectir les seues ànsies de fama. La Veronica Castelo de 1992 n’és l’exemple perfecte, passant de ballar front a una càmera a dirigir un ministeri (trajectòria real d’una ministra d’Igualtat de Berlusconi). Es crea una societat cínica que busca l’ascens fàcil, rebutja l’esforç i enalteix la bellesa, el carpe diem i el dolce far niente. I en aquest còctel es mou perfectament el protagonista de 1993, un Leonardo Notte que combina el plaer amb l’estratagema política per seguir ascendint mentre el seu passat fosc no deixa d’intentar afonar-ho tot.

Es parla molt de principis i cinisme a 1993, de canvis d’ideologia, de joves comunistes que deixen de creure en la capacitat del poble. I es que el poble, la gent, com assenyala un dels personatges amb més rectitud moral de la sèrie, un dels ajudants del fiscal Di Prieto, és la mateixa que primer llença monedes als politics i després manté durant anys al poder a un Berlusconi que ha passat per 61 processos judicials, que ha utilitzat la política per fer lleis a mesura dels seus interessos i que quan ha sigut finalment sentenciat, ha evadit la presó per ser massa vell.

Silvio Berlusconi en 1992 / Télam.

El borreguisme dels italians també el critica el director Paolo Sorrentino en la seua aportació a aquest tema: la polèmica pel·lícula Silvio i els altres, de la qual trobareu aquesta fantàstica ressenya escrita pel nostre company Ferran Calvet. Com a fan rendit a l’esteticisme sorrentinista només puc defensar el retrat que fa de Il Cavaliere, un venedor de somnis hipercarismàtic i molt intel·ligent, que no sap més coses que els demés però que sí que les percep molt més ràpid. Potser no hi ha un altra manera d’apropar-se a aquest personatge inficcionable si no és des de la rendició front el seu poder de seducció (tot i que Sorrentino també li assesta dos diàlegs a la línia de flotació del autodenominat self-made man). Doncs bé, aquest empresari reeixit i seductor serà el que canvie, amb permís de Jesús Gil, la política moderna.

És cert que el seu lideratge xoca amb la tradició política d’un país que va redactar la seua constitució amb l’obsessió d’evitar els cesarismes, apostant per un parlamentarisme fragmentat i moltes vegades caòtic. No obstant això, la inestabilitat governamental a Itàlia sempre ha sigut alta, amb legislatures que duraven una mitjana de 10 mesos fins al 1993. A la nova etapa coneguda com a II República, es canvia la llei electoral i es busca re-alinear els electors en dos grans blocs (esquerra i dreta) dins dels quals seguirà havent-hi un complex joc de coalicions entre diversos partits. La duració mitjana de les legislatures s’ha duplicat des de llavors, però el parlamentarisme dels nostres veïns (cas d’estudi per al nou pluripartidisme que vivim a casa) segueix sent font de debats i de reformes que busquen estabilitat.

Fotograma de la sèrie 1993 / Web oficial de la sèrie.

Tornant ja a 1993, Il Cavaliere i Leonardo Notte dissenyen una campanya on la imatge és el centre, on no importa tant el què es diu com el com es diu. Una campanya on, en definitiva, es ven il·lusió a un electorat mancat d’aquesta i un miracle econòmic dirigit per l’home de negocis amb més èxit del país. Notte sap que treballa per al cavall guanyador i ambdós s’entenen perquè són homes no regits per la moral, homes que fan el que volen quan volen. I és aquesta falta de lligams la que els dona un carisma irresistible. És la que els fa guanyar, i no l’entén una esquerra perduda en l’anàlisi complex de la realitat i amb una por històrica al lideratge tant intern com extern. Notte també introdueix un altra estratègia clau per entendre la política de la dreta hui en dia: cal anar sempre a l’atac, no es pot estar mai a la defensiva. Aquesta consigna barrejada amb un fort cinisme converteix el publicista en home de màxima confiança de Berlusconi, l’encarregat d’aconseguir avantatges, d’amenaçar, de subornar o de teixir aliances.

Quan comença la tercera temporada, 1994, trobem a Il Cavaliere ja com a Primer Ministre i al seu assessor número 1 dirigint-ho tot des d’una discreta segona línia, inclús amb un aspecte canviat, més pàl·lid i demacrat, propi de qui només es mou a l’ombra. L’última temporada de la trilogia és totalment diferent a molts nivells, com si fos el vertader producte que es volia presentar per al qual han calgut dues temporades prèvies. S’obvien les trames tipus thriller i l’amor queda en segon pla fins que arriba un últim capítol —potser excessivament dramàtic— on es creuen definitivament les vides dels tres personatges principals.

1994 es centra principalment en la política, en eixe art que implica d’equilibris parlamentaris, de negociació i, de vegades, de traïció dels propis principis. Se’ns conta la curta vida del primer govern de Berlusconi, que va caure als 8 mesos quan la Liga Norte li retirà el suport, i tot allò es narra amb una estructura narrativa diferent, renunciant al relat coral que ens ha acompanyat fins ací i centrant cada capítol en un personatge o un aspecte concret de la història. Així, vorem a un Prieto Bosco ja convertit en polític professional, arribant al Govern i havent d’aprovar una llei contra els magistrats que persegueixen la corrupció al país. Una contradicció que a Bosco li afecta de forma personal i dramàtica, i que suposarà en última instància una incoherència discursiva per a una Liga Norte que ara protegeix uns corruptes que abans criticava.

El capítol dedicat a la vedette televisiva que ha escalat fins al Congrés dels diputats Veronica Castelo planteja una sèrie de problemàtiques des del punt de vista feminista. Veiem una nova política italiana amb moltes cares noves, moltes d’elles dones joves que es frustren al adonar-se’n que estan en política amb el mateix paper que una planteta decorativa; ningú les respectava. Això serà un colp per a una Veronica que buscava assolir la respectabilitat, deixar de ser una puta, una troia que fa ús del seu cos per tal de progressar. Els seus atributs sexuals continuaran sent requerits per aconseguir el suport de diputats d’altres partits, però ella utilitzarà aquest avantatge per tal d’aconseguir lleis que milloren la vida de les dones italianes. Una situació certament paradoxal, de la que aquesta sèrie complexa n’és farcida.

Perquè la política és paradoxal i contradictòria, és negociació i coalició d’interessos temporals, és confrontar els teus principis amb la realitat contínuament: és la puta vida, tete. I 1994 ens fa un retrat d’aixó a través de personatges que contenen totes aquestes contradiccions, i ho fa amb una narració fluida i una fotografia cuidada. Una sèrie recomanable a nivell serièfil i com a manual per entendre moltes coses que passen hui en dia.

- Publicitat -

Breus

El Fase Cultura a Lleida tanca el cap de setmana amb més èxit d’assistència

La Paeria ha organitzat aquest estiu una seixantena d'activitats culturals, gratuïtes amb reserva prèvia, en el marc del 'Fase Cultura'. Aquest cap de setmana...

Aquestes són les mesures amb les quals es fara la verema DO Empordà

La Denominació d'Origen (DO) Empordà afronta la seva verema més "especial" per la situació sanitària generada per la covid-19. Els cellers de la comarca...

Ecologistes de Catalunya dona un toc d’atenció al Govern

Ecologistes de Catalunya denuncia "passivitat" del Govern davant els "nivells d'alerta" per ozó a la Plana de Vic. Fan aquesta denúncia "després de la...

Acció Exterior atén més de 3.000 catalans atrapats a l’estranger durant la pandèmia

El Departament d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència ha atès 3.009 catalans atrapats a l'estranger durant la pandèmia de covid-19. El comitè d'emergències posat...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca