No, no ha ressuscitat físicament. Jesús Gil torna a les pantalles dels espectadors d’HBO (i dels qui no tenen HBO) de la mà del director de Sabadell Enric Bach. El format? Una minisèrie documental de 4 capítols, amb una durada aproximada d’una hora cadascun. Torna, tanmateix, l’Espanya masclista, tancada al món i rància dels anys 90. I molts es preguntaran per què torna eixa Espanya de la mà d’Enric Bach. Doncs torna per no tornar a cometre les errades del passat; per donar consciència a la societat dels resultats de la barreja entre populisme —del roïn—, neoliberalisme, bombolla immobiliària i el control de les ferramentes polítiques més potents que existeixen: els mitjans de comunicació i un equip de futbol com l’Atlético de Madrid. Les conseqüències? Per tots nosaltres conegudes: bancs rescatats amb els nostres diners, crisis increïbles, destrucció del medi natural i una complexa dependència econòmica cap al turisme i l’especulació.
Com al Barry Lyndon d’Stanley Kubrick, el director narra l’apoteòsic auge de l’empresari sorià Jesús Gil des de baix —una família humil de 6 membres d’El Burgo de Osma—, com va fer front a moltes adversitats acompanyat de la seua gegant ambició —i va aconseguir escapar de la presó en nombroses ocasions, de la mà del mateix Francisco Franco o d’agents del joc democràtic, indistintament— fins que la seua vida —tant la gestió de l’Atlético de Madrid com la de l’Ajuntament de la ciutat de Marbella— va desaparèixer després de la seua inhabilitació, convertint un home que projectava una imatge sòlida i indestructible en el Jesús Gil vençut dels últims anys, que va acabar concedint entrevistes per parlar de les paraules que haurien d’estar esculpides a la seua tomba.
Van ser anys on tot estava permés. Anys on primer es feien les coses i després es buscava —com confessen nombrosos advocats propers a Jesús Gil al documental— la forma de fer legals les accions que s’havien dut a terme. I Jesús Gil es va convertir en el primer gran populista europeu. El seu carisma és una de les qüestions per entendre com va aconseguir el beneplàcit de l’afició atlètica, del Poble de Marbella i uns quants pobles més de l’entorn —així com de nombroses administracions— per convertir els seus anhels en realitats. Exactament com li ocorre a Paolo Sorrentino amb Il cavaliere Berlusconi, el director sucumbeix davant la fascinació que provoca una figura que, fins la seua caiguda, mai perdia. Ben conscient de la importància de les aparicions televisives, sense cap tipus de complex, sempre lligat al futbol i en permanent contacte amb el Poble, el personatge de Jesús Gil serveix com a referència i rumb d’un període històric, i com a exemple de figura neoliberal sense cap tipus d’escrùpol a l’hora d’escollir els mitjans per aconseguir allò que es proposava.
Anys després d’aquella orgia d’especulació, en un context on les forces populistes reaccionàries avancen de manera ferma, docusèries com aquest ens permeten mirar al darrere i poder llegir amb certa perspectiva el moment històric que vivim. Sense comprendre la nostra història recient i quines són les pulsions i les emocions que mouen la gent a respectar, donar suport i glorificar certes figures, mai no serem capaços d’entendre les eternes derrotes del progressisme i poder consturir alternatives sòlides. Si bé les formes són diferents, els objectius d’enriquiment personal, especulació immobiliària i capitalisme salvatge que podem apreciar a programes com el de VOX o el de Bolsonaro no són més que la fase 2.0 del populisme megalòman de Berlusconi o Jesús Gil; ara, a més de la sobirania i les butxaques de les famílies, també volen segrestar eels drets civils i les llibertats individuals.
