Fragilitat perillosa

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

A Suècia, 2 de cada 3 joves són considerats no aptes per al servei militar. Concretament, no ho són el 73% de les noies i el 55% dels nois. Una situació similar succeeix a Dinamarca, on només un 56% són considerats aptes. Més enllà de problemes físics (al·lèrgies, obesitat, insuficiències cardíaques…) el gruix dels problemes tenen a veure amb problemes de caràcter psicològic (antecedents de depressió, ansietat, trastorns de dèficit d’atenció…). Si parlem dels Estats Units, la situació és encara pitjor, on, segons el propi Pentàgon, en un informe de 2015 només el 23% dels joves entre 18 i 24 anys complirien els requisits físics i psicològics per ser a l’exèrcit, on es recullen, a banda de problemes físics (l’obesitat es pot considerar una plaga) i mentals, un important grau d’addiccions a determinades drogues.

No voldria ser maliterpretat. Servidor de vostès, que va fer tot el possible (i ho va aconseguir) evitar el servei militar, no expressa cap simpatia per l’exèrcit. Ans al contrari, en el nostre cas, l’exèrcit espanyol és el principal enemic dels catalans i dels propis espanyols (i a la història de la infàmia militarista em remeto). Ara bé, com a historiador, les estadístiques que subministra les institucions armades poden arribar a ser rellevants per calibrar i detectar fenòmens socials rellevants. La dramàtica caiguda dels nivells de vida i de salut que va comportar la Revolució Industrial de la primera meitat del segle XIX, a Anglaterra, quedava registrada precisament en la abrupta disminució de l’alçada dels reclutes, i l’elevat percentatge dels considerats no aptes, també per problemes físics i mentals, a les zones més industrialitzades del Nord d’Anglaterra. Que la privatització de la terra (les famoses “desamortitzacions” de mitjans del segle XIX a Espanya va resultar un desastre social també va quedar registrat en els exàmens mèdics dels militars que veien com les famílies proletaritzades d’algunes àrees havien vist disminuir la salut i les habilitats psicològiques necessàries per fer front a situacions extremes. De fet, i això ho explica en un llibre recent d’Emmanuel Todd, La Défaite d’Occiedent, encara no traduït, les estadístiques evidencien una caiguda dels nivells de salut entre els nord-americans (especialment entre els blancs de mitjana edat), uns preocupants índexs d’obesitat i de drogoaddicció, una rebaixa dels nivells de vida i un important retrocés pel que fa als quoeficients d’intel·ligència.

Tanmateix, si bé els Estats Units tenen una lògica pròpia, fonamentada en desigualtats creixents i descontrolades, un pèssim i ineficient sistema de salut privada o uns hàbits alimentaris lamentables, el cas nòrdic ens hauria d’alertar sobre qüestions de fons que afecten a un occident cada vegada més reduït en pes demogràfic i més irrellevant en termes econòmics i geopolítics. Que en uns països on el servei militar tingui una bona imatge (perquè, efectivament, són forces de defensa i no pas un grup feixistoide com en el cas espanyol) hi hagi aquests problemes, evidencien unes transformacions de fons, pel que fa a hàbits, expectatives i ideologia de les noves generacions. Algú podria celebrar una creixent resistència a l’enquadrament en un règim disciplinari i artificial com són els exèrcits. I, certament, la cultura de la pau és preferible al bel·licisme. Tanmateix, no parlem d’armes, sinó de com creixen unes noves generacions, de quines poden ser les causes d’aquest canvi de paradigma, i el que resulta més important, quina traducció té això tant a nivell intern de cada societat, com a nivell global i geopolític.

Les discussions de fa uns mesos sobre l’impacte de les pantalles en la salut mental dels joves (al meu entendre, una mica exagerades) ha posat de relleu que quelcom està passant entre els nois i noies nascudes des de l’inici del segle. Que s’hagi multiplicat la intervenció dels sistemes de salut mental arreu pot ser a causa de diversos factors. Potser el primer, i el més evident, és que alguns mecanismes d’alarma social hagin portat a prendre’s més seriosament els problemes psicològics de les persones, d’una manera més intensa i extensa que respecte a les generacions anteriors. La qüestió és: hi ha més problemes mentals ara?, o és que simplement, se’n fa una millor detecció? O, si m’ho permeten… no estem sobrediagnosticant? Potser una de les qüestions que sí han canviat (i aquí les xarxes socials sí han tingut un paper destacat) és que l’estigma que comportaven els problemes de salut mental (és molt improbable que, al llarg de la vida, cap individu en quedi exclòs de tenir-ne) implicava cert silenci, ocultació, o simple instint de viure-ho en la intimitat personal. En altres paraules, que hom es menjava solitàriament el problema i es feien esforços per no exterioritzar-los, perquè en l’escala de valors dels nascuts en les dècades dels cinquanta, seixanta o setanta, reconèixer-los era projectar una imatge de feblesa que tenia els seus riscos cara a la imatge social representada. Les coses han canviat ara. La desestigmatització (o almenys, l’intent) d’aquestes circumstàncies, si bé podien ser terapèutics, sovint poden degenerar en un cert exhibicionisme amb l’efecte multiplicador de les xarxes socials. Això, que quedi clar, ho faig en forma de pregunta, i no pas d’afirmació, tenint en compte els meus coneixements millorables de psicologia… en un entorn en què els joves tendeixen a competir per la visibilitat pública, exhibir emocions en públic i en el món digital, no acabarà tenint uns efectes incontrolables? Servidor de vostès, home, blanc, heteronormatiu (i la resta de qualificacions tan denostades en l’ortodòxia actual), és d’una generació en què l’expressió pública de les emocions era considerat un acte de mal gust. Sospito que avui les coses han canviat radicalment, i en determinades escales de valors dels més joves, atiats per xarxes com Tik-Tok, sembla a l’inrevés. En una època en què les emocions es reprimien i els problemes s’ocultaven, posar etiquetes als diversos malestars consubstancials a l’experiència humana i social… milloren o empitjoren les coses? Com poden comprovar, en aquest article tendeixo a abusar dels interrogants, que és una manera d’incitar a una discussió el màxim de científica i filosòfica possible, cosa que avui no detecto tant com voldria.

Més enllà de les qüestions de caire psicològic (i d’imaginaris generacionals), voldria plantejar altres qüestions. No nego (més aviat el contrari) que els més joves estiguin fent front a una dinàmica de problemes íntims i personals, de malestars de tipologia diversa i complexa. De fet, arran del Covid-19, es va posar de moda el concepte “pandèmia de malestar psicològic”. Quins factors materials i ideològics n’hi ha que siguin específics d’aquesta època? Servidor de vostès, que no és psicòleg, encara que sí historiador, és dels que considera que els estats emocionals estan molt lligats al context concret que li toca viure a una generació. Les generacions actuals han viscut circumstàncies diferents a les anteriors. Probablement, el seu nivell d’expectatives personals i socials siguin més modestes que la meva, on estàvem convençuts que era possible promocionar de classe social i tenir un projecte vital més o menys sòlid (de caràcter professional, familiar, econòmic i social), malgrat que, a la pràctica, les coses no van anar, per a gran part de nosaltres, com haguéssim volgut. Ara, les coses, tenen perspectives més negatives. La ideologia dominant indica que les generacions més joves tindran una vida pitjor que les dels seus pares. Tampoc ajuden determinades idees mil·lenaristes com el catastrofisme climàtic. En un món més desigual i en què les classes mitjanes es van fent més i més estretes, en què se’ns ven que qualsevol individu haurà de passar per una vida professional precària que obligarà a la majoria a reinventar-se periòdicament (o quedar als marges) genera un estrès existencial difícil de suportar. Des de la perspectiva familiar, passar d’un model tradicional de crear famílies convencionals (amb major o menor èxit) a un paradigma obert i incert, en què les anomenades “dissidències sexuals” o el poliamor en sèrie són presentades com a camí desitjable o ortodox, ens pot portar fàcilment al nihilisme (per cert, aquesta era una de les opcions predilectes pels nihilistes històrics del segle XIX).

Hi ha altres aspectes que no hauríem de menystenir. Les generacions passades podien viure sota uns paràmetres col·lectius més o menys opressius, més o menys limitadors de la voluntat. Tanmateix, formar part d’una comunitat (un sindicat, un partit, un grup de veïns, una colla d’amics per a tota la vida, una família més o menys extensa, un grup de companys de feina a qui veies envellir), no deixava de ser una experiència protectora. El neoliberalisme existencial com a ideologia ortodoxa ens proposa una vida de reinvenció perpètua, una “existència líquida”, en termes de Zygmunt Bauman. La gent rebutja el compromís sindical o polític, abraça el nomadisme laboral (o a la recerca d’un lloguer assequible) propicia un nomadisme geogràfic que impedeix qualsevol arrelament, les famílies tendeixen a atomitzar-se, les colles d’amics no semblen tan sòlides com les que van viure els nostres avantpassats, i la precarietat laboral impedeix els nexes imprescindibles de solidaritat. En altres termes, la gent tendeix a estar més sola, més aïllada, més vulnerable. I com que som una espècie social, aquesta moderna modalitat ens assegura dosis d’infelicitat. Probablement, l’individualisme del model neoliberal és la veritable causa d’aquest esclat de problemes mentals globals.

Hi ha, també, per descomptat, problemes d’ordre educatiu. La sobreprotecció familiar ha esdevingut una plaga. Això, qualsevol psicòleg infantil podria donar fe de com, no només la família, sinó la institució escolar, tendeix a aclaparar infants i adolescents a restar en situació de control i vigilància, evitant qualsevol situació on infants i adolescents estiguin, no pas exposats a perills que poden venir de qualsevol lloc, sinó a l’exercici de la seva autonomia. Avui costa de trobar nens que juguin al carrer, pactant les seves normes, establint els seus propis límits o propiciant situacions on calgui prendre decisions individuals i col·lectives, i empesos a resoldre els seus problemes pels seus propis mitjans. Servidor de vostès havia jugat molt a futbol al carrer, on calia decidir qui jugava a cada equip (i canviant l’equip quan algun jugador marxava i calia equilibrar el nombre de jugadors), establint les mides de la porteria, pactant normes no reglamentàries com ara que passar-te la pilota fent-la rebotar contra la paret era legítima o decidir, sense àrbitre, si allò era penalti o no. Tot plegat, sense la supervisió de cap adult, en una classe pragmàtica d’autogestió.

I, per descomptat, en l’actualitat, a partir de la laxitud escolar, en base a una idea peculiar d’inclusió educativa, s’ha acabat amb la possibilitat de fracassar. Tothom aprova, independentment de les seves capacitats i voluntats. Sense fracàs, no hi ha possibilitat d’entrenar la voluntat, ni la superació davant els problemes. La pròpia institució escolar, tradicionalment farcida de regles amb un punt d’absurditat, entès com a una cursa d’obstacles en un entorn artificial, ha anat fent una mutació vers una mena d’esplai de dissabte sense un propòsit ferm que no sigui una “felicitat” impostada i genèrica. I potser, al cap i a la fi, la principal funció de l’escola es fonamentava en l’adaptació a un entorn absurd, difícil, arbitrari i artificial, com ho és la vida en general.

Per tot plegat, probablement, hem creat generacions fràgils, desentrenades en la capacitat d’adaptació, de superar problemes, d’acceptar les frustracions i adquirir l’experiència necessària per no tenir-les en compte i mirar cap endavant. L’educació ha de servir per donar-nos fortalesa mental, no pas per recrear-nos en els nostres problemes existencials, o exhibir les nostres petites o grans misèries.

Això no seria molt problemàtic si tenim en compte que vivim en un món perillós, on la nostra feblesa com a societat és un factor desestabilitzador. Perquè el món és sobretot un espai bàrbar i violent, i la nostra feblesa un factor que ens deixa en una preocupant fragilitat.

- Publicitat -