Els catalans, quan anem de vacances a l’estranger, tendim a evitar-nos o pel contrari a demostrar-nos una estima estrident i afectuosa. Ens evitem quan descobrim a un altre català que fa cua abans de pujar en un avió, i que es torna un home de les cavernes, àvid de ser sempre el primer, amb una por infantil i primària de quedar-se a terra, menys civilitzat que una cadira. Per contra, a vegades, sobretot enmig de monuments, quan sentim algú parlar català, ens fem els simpàtics, ens fem bromes i al final resulta que ens coneixem perquè tenim en comú l’amic d’un parent llunyà que també viu a Sabadell. Aquestes dues pulsions, aquesta impossible indiferència pels nostres compatriotes és constant. Un català fora de les nostres fronteres mai ens serà indiferent. Sempre estem pendents que no ens facin quedar malament, lamentant-nos si és així, o fent-nos els simpàtics per demostrar davant de tercers que som el poble més agermanat de la terra. El mateix passa a Twitter, on hi ha catalans que no coneixem i amb qui ens fem els simpàtics i, sobretot, catalans que ens fan passar vergonya.
El problema és que aquestes actuacions que abans es limitaven a Twitter i l’estranger, on més cas ens fem entre nosaltres, les vam introduir a casa nostra, als nostres carrers, durant el procés. I clar, si a casa nostra podíem conviure amb una pàtina d’hipocresia, tan necessària i civilitzada, d’ençà del procés ens mirem tal com ho hem fet sempre a l’estranger i a les xarxes: o avergonyits o mirant la manera de caure simpàtics.
El procés ha estat una exacerbació de les passions, d’aquella part primària nostra de quan vivíem a les muntanyes i van venir els romans; d’aquell instint de no saber anar pel món que exercim a l’estranger i a través de les xarxes. De la mateixa manera que quan anem al Brasil sortim de la nostra zona de confort, el procés ens va fer sortir-ne i vam treure’ns la valuosa màscara que portàvem. Des d’aleshores, la vida pública i veïnal del nostre país s’han convertit en un constant recelar i admirar, passions a flor de pell, civilització malalta i en runes.
Hi ha una generació de gent que ha portat arreu el calamar groc, a l’estranger, les xarxes i pels nostres carrers, que hem perdut. Una generació irrecuperable. No tinc ganes ni de dirigir-m’hi. I si mai retuiten un article meu, és que m’he equivocat. Podria convèncer-me que són ells que l’han entès malament, perquè en el fons no deixava de dir que són un fre pel progrés del país, però no, soc jo que no m’he explicat prou bé (reconec que els meus dubtes em tornen obscur, malgrat que intenti semblar el més ofensiu i clarivident de tots). Avui, però, m’havia llevat amb ganes d’interpel·lar-los, d’adreçar-me a les tietes dels calamars grocs, a la gent que té de foto de perfil de Twitter una bandera d’Espanya en forma de cable amb dues entrades i una senyera amb quatre puntes per connectar-s’hi. Aquesta gent tan simpàtica al mig del coliseu i tan repel·lent a la mateixa cua. Però hi renuncio. He obert Twitter i m’he imaginat els pobres i seriosos habitants de la Campània aguantant-nos en el seu Aeroporto di Napoli-Capodichino aquests dies de Setmana Santa.
En la gent de la meva generació encara hi tinc dipositades algunes esperances i això, és clar, no vol dir pas que els estimi ni que, d’entrada, em caiguin bé. Per altra banda, aquesta gent del calamar groc i que un dimarts matí van a xiular el rei o que són la guàrdia espartana d’en Puigdemont, els hem estimat i els estimem. Bàsicament, perquè molts d’ells ens toquen molt de prop. I perquè, malgrat tot, i més aquests dies, som pietosos. Jo dic que són irrecuperables, insalvables, ho mantinc, i penso que si no votessin tot aniria millor, però no puc no estimar-los, no sentir pietat per ells. El mateix em passa amb els socialistes de tota la vida, tot i que aquests, per un temor de prínceps destronats a qui han perdonat, sembla a ser, la vida, es fan els humils, malgrat que són grans reaccionaris. Però això són figues d’un altre paner. La qüestió és que tot plegat em sap greu. Conclusions: estimem aquesta gent, no els hi fem cas, no mirem Twitter i tampoc viatgem.
