On no arriba el 12M

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Diumenge vespre i el tren de Rodalies que surt de Maçanet-Massanes a les 20:19h i arriba a Sants a les 21:37h passa puntual per la meva estació. Ho celebro. Comencem a desfilar. A Llinars puja un otaku, a Cardedeu un immigrant que s’adorm només asseure’s; nois joves amb gorra i mariconera que es fan el vagó amunt i avall pugen a totes les estacions; a les Franqueses puja de tot; dos llatinoamericans pugen a Granollers i es posen a xerrar pels descosits. Tots ells, amb moltes altres persones, venen i van al fons de la nit.

Poso el 324 quan arribo a casa i veig els actes de precampanya de tots els partits polítics, a plena llum del dia. Tornem-hi amb la segona república… Tanco la televisió i penso què en saben ells d’aquest tren de Rodalies que para a totes, totes, totes, les estacions? No se’n deixa ni una el maleït tren. Fan veure que sí els polítics, però no en saben res de tots ells, només ens paguen el viatge cap al fons de la nit on anem tots. Els polítics no saben res dels llatinoamericans que es fumen a sobre, de la noia otaku que canta en veu alta i amb la mirada perduda al tren i que provoca esgarrifances estranyes; tampoc dels joves tallats amb el mateix patró que van amunt i avall pel tren buscant-se, ni res de l’home que s’adorm i que deu conèixer-se tots els trens, que deu treballar totes les hores que no dorm. És un altre món aquest, que va per sota.

A tots ells, amb qui comparteixo tren, ho tinc clar, els dic que no votin! Que no es deixin raptar per les serps que els edulcoren el son. El 12 de maig no va amb ells. N’estic segur que ja ho saben, que els són igual les eleccions, que no coneixen ni un dels candidats, i me n’alegro. Formen part de la indomable misèria. La misèria granítica que no es deixa domesticar, que porta més contingut ens els seus silencis de tren que en tots els discursos buits i estranys dels polítics. En aquest tren que ve i va al fons de la nit no penetrarà mai la campanya electoral. Cap discurs, cap candidat hi pujarà. La veritat de tots ells horroritza els polítics, en fugen amb avions que van a Madrid, a Perpinyà o a Tel-Aviv.

Dilluns vaig agafar un AVE, i en el fons, molt en el fons de les cares que pujaven les escales mecàniques, també hi vaig veure el fons de la nit. Sí! Una mena ganyota els pujava de l’estómac a tots ells i els omplia la cara, sobre els seus vestits planxats. Són més rics, però no prou per oblidar.

Així doncs, per qui parlen els polítics? Aquesta és la pregunta. La televisió els encapsula com si fossin una joguina d’aquestes que fan música i por, i no tenen, quan ens arriben, ni un bri de la potència que corre pel meu tren. Ni pel Rodalies de diumenge vespre, ni per l’AVE de dilluns matí. Parlen només pels fanàtics de cada partit que d’esquena semblen de cartró ploma a la televisió?

Els polítics ja no van enlloc. Suposo que en altres temps sí, però avui, amb el procés en descomposició i occident fent-se l’harakiri, ja no, i menys a Catalunya. Van amb el cinturó cordat, llegint un mateix guió, i s’allunyen, van lluny, més lluny que Sants i més lluny que Vilajuïga. Les seves paraules ja no ens arriben. El silenci que queda mentre mouen els llavis és la vergonya que tenen de la seva impotència.

Aquesta campanya electoral catalana, una mica més que totes, s’entreveu cosa d’una altra dimensió. I fa ràbia, perquè els polítics es poden permetre oblidar, se’ls hi veu quan parlen i com deixen de mirar-nos. En canvi, nosaltres no, no podem. No hi fa res. No els farem caure pas, però tampoc deixarem que ens estirin amb la seva corda i ens treguin d’aquí.

- Publicitat -