El partit de la il·lusió i l’alegria

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Després d’escriure la sèrie d’articles sobre els personatges estrafets i degenerats que ens ha deixat la derrota dels catalans del 2017, em vaig sentir buit i malhumorat. Haver de fer l’esforç de pensar i descriure les deixalles humanes que ens envolten és una tasca ingrata. Encara penso que era necessari de retratar els mentiders, els lladres, els fanfarrons, els fanàtics, els oportunistes i els arribistes que hem d’aguantar dia rere dia i que enfonsen una mica més el país i l’estat d’ànim dels catalans que volem preservar no solament un bri d’esperança però també d’alegria. Oblido massa sovint la meva pròpia recepta, escrita i proclamada el 2019: els catalans hem de refugiar-nos al mas que portem dins per a les situacions adverses. L’Aleix Baez ha fet recentment un excel·lent recordatori i actualització d’aquesta proposta. Hem de fer el replegament al mas més vigent que mai—alhora que vindiquem la capacitat emprenedora i alegre del sotapaís que s’ha refugiat en aquest mas.

Ara que s’acosten les eleccions el proper 12 de maig és important de recordar que la vigència de la idea del replegament al mas continua essent la proposta correcta—la que ens permetrà de sobreviure com a nació i la que ens ajudarà a crear el que necessitem per al futur de la pàtria. En les eleccions del corral neoautonòmic no s’hi presenta cap partit que sigui capaç de pensar en positiu, que sàpiga transmetre alguna mena d’optimisme i de futur il·lusionant. Els nostrats personatges tolits del Vichy s’esgargamellen i xisclen com micos, mentre naveguen per entre l’apocalipsi, el catastrofisme, el ressentiment, i la negativitat subjacent d’un règim que només existeix per sostenir la dominació espanyola sobre Catalunya. Així, ens trobem Esquerra Republicana, que ha sabut destruir tot el que ha tocat: sanitat, educació, serveis socials, aigua, agricultura, fins i tot el sistema penitenciari. La seva proposta és la fictícia gestió eficient de la colònia catalana. A l’altre costat, Junts i Waterloo malden per sostenir un discurs semblant al que Jordi Pujol va fer el 1980 quan va ser investit president: la pàtria és en perill, tot és horrible, i solament CiUx pot salvar la nació a base de somoure l’espantall de la por i el mal·leable estat d’ànim dels catalans. Els convergents, la gent de les mil cares però que totes són iguals, pretenen de tornar al poder i als negocis de sempre, tot mantenint el caliu de l’agitprop processista buida però sorollosa. Mentrestant, el PSC, el partit del negociat i de l’autocràcia electoral (el que Enric Vila i Manel Vidal anomenen el “partit nazi”), té opcions reals de governar. Els socialistes aposten per pacificar la colònia i alinear plenament els designis de la neoautonomia amb la metròpoli. La seva recepta és senzilla: implantar la grisor, mantenir una gestió mínimament eficient (després del govern de Pere Aragonès no costarà gaire), i obrir la caixa de Pandora dels pelotazos més genuïnament sociovergents a fi de saquejar el país una micona més. Els comuns, per la seva banda, corren el risc de ser més nombrosos i barallats que en un casal de jubilats on s’hi juga la botifarra. Una menció especial requereixen els nostres extrems. La CUP, més perduda i isolada que un calamar al Gobi, redobla l’aposta woke i el fanatisme d’Endavant-OSAN, mentre que en Lluc Salellas sembla el fill adoptiu de Quim Nadal i Pia Bosch. En la cursa de les primàries convergents als marges, el Front Nacional i l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols aposten per l’espantall de l’apocalipsi immigratori i per l’explotació dels traumes del pobre català independentista maltractat. Ho fan mitjançant la teoria i pràctica de l’alt-right americana, tan importades com el wokisme cupaire. Tant el Front com Aliança es nodreixen d’una part de la secta groga i són engreixats per l’omnipotent berruga semimorta de Mitre 96 (els d’Aliança són tan vanitosos que ho han explicat obertament.) Finalment, els intello collabo que encara pretenen de fer veure que el règim no va amb ells i que només ells són la resistència veritable de la nació, s’han arraulit al voltant del matrimoni Ponsatí-Graupera. Hem d’esperar que, si aconsegueixen representació, en Jordi finalment trenqui el malefici d’enfonsar tot el que toca i es pugui convertir, ara sí, en el gran delfí convergent (amb permís dels reels de Jaume Giró i l’hipotètic retorn de la cort de Waterloo.) No cal ni esmentar els partits de l’Ulster mongòlic unionista i espanyolista, de recepta netament genocida de tot el que és català.

Tot plegat, la depriment negativitat catastrofista de les opcions polítiques i el seu missatge victimista invita a enfondir la misèria de la nostra derrota. Ens deixa deprimits, exhausts; acabem creient que tot és una santíssima porqueria sota el Vichy Catalán i que no podem viure sense polítics pseudomessiànics o escurabutxaques, o sense la sensació que els catalans som com Ugolino devorant els seus fills—víctimes preeminents de la cultura de la cancel·lació que ens infligim els uns els altres. Però existeix una alternativa: el partit de la il·lusió i l’alegria.

He de reconèixer que sóc culpable d’haver contribuït a acréixer aquesta negativitat tot intentant de retratar-la. He volgut deixar constància del que passava i, massa cops, he oblidat d’aportar una recepta positiva més clara i sòlida, tal com vaig fer el 2019. Sota la neoautonomia del Vichy, l’alegria i la il·lusió són possibles, fora del règim i del sistema. Hi ha un partit que abraça i defensa aquestes idees. És el partit invisible de l’abstenció. No és una abstenció agre o nihilista—encara que alguns dels seus defensors siguin amarats de cinisme i agror. És l’abstenció del “no m’interessa.” El qui es desinteressa del règim i hi deixa de participar es pot abocar a un altre projecte metapolític i nacional molt més important: el de la reconstrucció nacional des de la llibertat i la il·lusió. L’abstenció no és l’abstenció de la rebequeria o del perquè sí; és l’abstenció que després enforteix i enriqueix la big society, al marge de la política i els sectors que viuen del règim polític. No és una recepta nova: els catalans ja vam practicar aquesta abstenció i desinterès durant el franquisme. Alguns poden objectar de comparar el règim actual amb el franquisme perquè es creuen que la democracia que nos dimos entre todos pot afavorir les aspiracions del poble català. La neoautonomia sorgida després del 2017 i les 155 monedes de plata té la mateixa legitimitat que tenia el franquisme: cap. Els catalans es resisteixen a assumir aquesta realitat perquè aleshores tota la història i prestigi de la Generalitat restaurada s’enrunaria de cop.

Davant aital adversitat, davant la pèrdua de tot el que crèiem indispensable per a la nostra supervivència però també prosperitat—els catalans hem de confiar en nosaltres sols i saber que només ens tenim a nosaltres sols. La prosperitat nacional no es causa de la sort d’un governet i del seu eventual sotmetiment al poder espanyol; la fortuna dels catalans depèn enterament dels catalans i de la seva capacitat de construir una societat forta i rica a despit del seu propi govern—de qualsevol govern que no sigui el d’un estat català sobirà i independent. Cal recordar sempre aquesta duríssima veritat per tal que les nostres forces s’encarin als objectius i mitjans correctes. Tenim prou exemples històrics per saber de què som capaços tot comptant amb les nostres meres forces, a la contra de tot poder polític estranger o botifler. Aquests exemples, reviscuts generació rere generació, són els que ens permetran de construir en positiu, amb il·lusió i amb alegria, la Catalunya que volem i somiem. I, sobretot, són els que veritablement ens trauran d’aquesta tercera hora zero causada per una nova derrota dels catalans.

- Publicitat -