Dijous 20 Febrer, 2020

Gràfica Anarquista “en els llimbs de la desmemòria”

Vermell i negre ens atrapen en un viatge en el temps i com un sostrat de memòria ens tornen imatges de foc, crit i por. Però aquest record violent és lluny de les imatges somrients, rialleres i cooperatives que visualitzem. Només entrar, a l’esquerra es disposen uns documents inusuals que temem agafar per la vergonya sacralitzada del sistema convencional de l’art juntament amb la mentalitat judeocristiana del màrtir.

Mirem a un costat i l’altre i amb la suor freda els agafem ràpidament però per sort és un matí calmat amb poques persones. Ens sorprèn que sigui un diari i per un instant ens sentim lladres de l’exposició. Però quan llegim amb atenció ens adonem que no és cap noticiari sinó el full de sala. Això marca un punt i a part de com percebrem l’exposició Gràfica Anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939 organitzada per l’Arxiu Fotogràfic amb el comissariat de l’Observatori de la Vida Quotidiana.

Fotografia Silvana H. Vázquez

   

Un contingut, com diu l’equip d’investigació: “en els llimbs de la desmemòria” que permet obrir la complexitat del relat històric de Barcelona. L’exposició forma part del projecte de recerca interdisciplinària Gràfica obrera i anarquista (1870-1939) desenvolupat per l’OVQ, produït inicialment amb La Virreina Centre de la Imatge. Una exposició disponible fins al 16 de maig que només mostra una dècima part de tota la investigació recollida en el llibre Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social, 1936-1939 que es presentarà el 20 de febrer a les 18h30 al BORN Centre Cultural.

La recopilació s’extreu de l’arxiu creat per l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI que proporcionà els mitjans necessaris per introduir la fotografia, entre altres disciplines, en els circuits editorials i propagandístics anarcosindicalistes. Es mostra de quina manera després del 19 de juliol de 1936, aturat el cop d’Estat a Barcelona, va arribar el moviment llibertari, articulat al voltant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

Partir d’un detall tan simbòlic com és l’edició del full de sala evidencia la coherència ideològica i historiogràfica amb què han recreat la temàtica expositiva. De la mateixa manera, mitjançant l’estètica del comissariat també es reforça una immersió fidel pels testimonis i pel públic. Sempre dins dels límits de la historiografia, ja que tota anàlisi històrica no és més que el mirall de com som ara. És a dir, tot i que la història parla del passat, en realitat és la perspectiva que tenim d’ella des del present. I per tant, la manera en què l’entenem i l’aprenem projecta més com ens analitzem a nosaltres mateixes i a la societat actualment.

L’equilibri entre la historiografia i l’art revitalitza el sentit psicològic que expressen les fotografies. L’experiència esdevé essencialment emocional, ja que les identitats que apareixen es converteixen en el mirall en que la societat anarquista es vol reconèixer. Un aspecte clau que ho fa assolible és la perspectiva intrahistòrica. Aquest concepte introduït per Miguel de Unamuno per referir-se a la vida tradicional i els costums canviants però històrics de la vida quotidiana, però també utilitzat pels americanistes per definir aquells relats històrics no-oficials, es reflecteix en les imatges “espontànies”, dins de la funció propagandística, dels camperols recol·lecten, homes i dones preparant llet o cervesa a les fàbriques col·lectivitzades, dones participant en els cercles culturals i infants educant-se en els nous valors.

Plasmar la quotidianitat incloent una pluralitat interseccional permet entendre a tres nivells els fets de la Guerra Civil. Per una banda, com l’anarcosindicalisme de la CNT-FAI es volia mostrar al món, lluny de l’estigma caòtic que ens han inculcat. Per l’altra, l’assoliment pragmàtic d’una societat que s’evidencia a través les expressions humanes de felicitat, orgull i seguretat. Per exemple, el riure de la “Vella” com a símbol del canvi etern o els murals defensant “Dones lliures” pintats per homes. Per últim, situat entre la voluntat de lxs comissaries i els interessos propagandístics, es percep una revolució per i amb totxs. Una visió inclusiva que comprén totes les generacions, les desigualtats i les geografies entre camp i ciutat.

Umbral, nº15 (Fotografia Silvana H. Vázquez)

Finalment, cal destacar la importància del contingut textual per la controvèrsia i l’efecte que causa en l’espectadorx. A l’inici es parteix d’un sentiment llunyà, no per la data sinó pel silenci que la història ha atorgat a aquesta etapa. Recordo el company xixiuejar-me: “Sembla el cartell d’una pel·lícula” i sí, la veritat és que sembla massa fictís per ser veritat. La seva glosa èpica i alhora reaccionaria sona a conte, i més vivint en temps d’individualismes on la col·lectivització cooperativa costa de creure. Aquesta distància contrastar amb un sentiment estanyament proper mitjançant l’impacte emocional dels valors verbalitzats. Un cop t’adones que no és fals es forma una insòlita connexió ancestral, sents que memòria la portes a dins.

Però, quelcom no vol acabar-s’ho de creure, ens autoconvencem per afirmar que sona massa maco. El que se sent és una empatia de reconeixement o una malenconia fictícia? Que va passar amb aquesta realitat tan breu? On s’ubiquen les veus dels testimonis? Quina història es reescriu? Quina memòria ens queda i com influeix en la societat actual? Per aquest motiu, Pablo González Morandi, membre de l’OVQ, historiador i un dels quatre curadors de l’exposició comparteix aquests dilemes historiogràfics i artístics:

Quina necessitat ha fet sorgir aquesta exposició?

Entronca amb les línies d’investigació que l’Observatori fa una dècada que porta endavant. La recerca té dues línies troncals: cops de gent, les mobilitzacions ciutadanes a Barcelona, que vam fer un llibre fa més d’una dècada; i la imatge velada que pretén rescata tots els fotoperiodistes que van treballar a Barcelona fins a la Guerra Civil, a les primeres tres dècades. En aquest cas va ser una proposta de La Virreina Centre de la Imatge que ens va proposar fer una recerca sobre un tema que ens crides l’atenció i ens va semblar interessant treballar sobre la gràfica anarquista ja que no hi havia pràcticament res.

Quins objectius us vau plantejar?

Un dels problemes és les poques referències que hi ha. No hi ha res en tot el món, ni un article acadèmic que treballi sobre anarquisme i fotografia. A part de situar el fet, també té la voluntat que la gent prengui consciència del valor que va tenir. Va existir, va haver-hi una revolució social que va tenir implicacions amb la iconografia i això és una cosa que es desconeix completament i no s’ensenya enlloc, ni a l’escola ni a la universitat. De fet, la majoria d’autors gràfics que hem rescatat ningú en sap res.

Quins motius expliquen aquesta invisibilització?

Els anarquistes són els perdedors dels perdedors. Hi ha hagut una voluntat clara d’esborrar la seva petjada, el seu llegat. No només per part del franquisme sinó altres companys de lluita com els comunistes. Simultàniament, altres relats historiogràfics són els que han triomfat.

Tenint en compte la multiplicació de símbols anarquistes als carrers i en un moment on se sent més el concepte en contextos de revolució social, hi ha algun paral·lelisme amb l’actualitat?

És curiós perquè l’exposició està tenint força èxit. Sembla que l’anarquisme no existeixi, la CNT per exemple no té la força que tenia als anys trenta. De fet, hi ha un vídeo a YouTube de la Frederica Montseny, una destacada anarquista dels anys trenta, que explica que l’anarquisme és una cultura, i per tant, està a tot arreu. S’ha endinsat dins de la societat i dins de la sexualitat, del feminisme i molts altres temes. Per això, és veritat que des de molts punts de vista, des de molts vessants de la societat, la gent està molt interessada en el que l’anarquia manifestava, però no sé si servirà perquè l’anarquisme revifi.

Pintant cartells, Pérez de Rozas, 6.07.1937, AFB.

L’exposició obre una porta a una esperança sobre revalorar l’anarquisme?

Falta molt… crec que l’anarquisme ha estat molt estigmatitzat des de sempre, fins i tot ara mateix se l’associa a la violència, al caos. De fet, ja s’ha convertit en una expressió feta, quan una cosa no funciona ja sembla anarquista i és tot el contrari. La ideologia anarquista tenia clar que es podia transformar el món mitjançant la cultura i el coneixement, de fet era la base. Per això, l’exposició vol mostrar una altra imatge de l’anarquisme. La gent surt somrient a les fotografies i el que volien era mostrar un altre tipus de societat.

Voleu diversificar la visió o desmentir l’estigmatització?

És una voluntat dels comissaris però no és una voluntat diguéssim política dels comissaris que han decidit només mostrar aquesta part. Com qualsevol propaganda política, a l’exposició es mostren les imatges que ells van crear, llavors és el que ells volien mostrar. Sí que hi ha gent que treballa l’anarquisme des d’un altre punt de vista, no només ho fem nosaltres, però aquesta majoria és el que ha quedat de la historiografia convencional.

Captura de pantalla de l’àlbum: Arte. Una exposición interesante.

Per muntar l’exposició i la direcció de la recerca heu hagut de reflexionar sobre nocions bàsiques. Quin és el concepte de memòria amb el que volíeu partir i mostrar a l’exposició?

Intensa aquesta pregunta… Una cosa que volíem mostrar, a part de la producció iconogràfica de l’anarquisme és que realment aquí l’any 36 va haver-hi una revolució de veritat. Per exemple, una de les imatges de l’exposició és una llibreria de la CNT-FAI que estava a l’Avinguda Laietana, a l’edifici de Foment de Ciutat i avui en dia és un cafè Starbucks i aquestes imatges mostren com la ciutat va canviar de debò. Perquè ara es parla molt de revolució però quan les coses canvien de veritat, són així. Com també, Foment de Ciutat, que era la seu de la Patronal de Catalana va ser per la força la casa CNT-FAI, i això és un canvi radical, això és memòria també.

En contraposició, quina és la visió de memòria que ens inculquen en el context local?

En aquest país falta un treball de memòria històrica important, dels pitjors que hi ha al món. Espanya és el segon país del món que té més fosses comunes, després de Cambodja i amb això ho dic tot. Hi ha una amnèsia col·lectiva absoluta. Va haver-hi un pacte a la transició que va comportar oblidar els crims que hi havia comés el franquisme i així estem. El rei que hi ha ara el va imposar Franco, no té més.

Arran d’aquesta amnèsia, partim d’un oblit total, és a dir, un origen sense origen o ens han intentat ficar una altra història?

Quina pregunta… entre la por de després de la guerra, cosa que la por encara hi és aquí a tot arreu, i que la gent té por a parlar de coses que van passar fa vuitanta anys… això és contraproduent per la societat. La memòria és parlar sobre el nostre passat i aquí no s’ha fet. És terrible perquè una conseqüència directe és que el control social és més fàcil pels poderosos. Penso que era George Orwell que deia una frase famosa: “Quien controla el presente, controla el pasado, y quien controla el pasado, controla el futuro”.

Per muntar l’exposició, amb el treball de recerca, també vau acudir a testimonis?

Majoritàriament arxiu, sobretot el d’Amsterdam, en el centre d’Història Social i això diu molt també del tema del passat. Que hagis d’anar a Amsterdam a estudiar l’història de Barcelona ja diu molt de la nostra història com a país. També vam utilitzar l’arxiu de la CNT d’Espanya, que també és molt simptomàtic de com estan les coses ja que està a un polígon industrial de Yuncler, un poble a Toledo. I un altre que m’agradaria nombrar està aquí a Barcelona, és l’Ateneu Enciclopèdic Popular. I de testimonis, malauradament és molt difícil. Sí que hem contactat amb les famílies dels autors dibuixants i fotògrafs, però ha passat tant temps que és complicat rastrejar-ho, molts van patir l’exili o la mort.

Trobo que hi ha un caire emocional. Era quelcom intencionat? En cas afirmatiu, mitjançant quina eina s’ha transmès?

Sí, jo crec que sí. Ens hem de posar en el context que hi havia una guerra, una revolució i això és emocional completament. L’estètica és molt important, per nosaltres i pels anarquistes també. Moltes vegades són vistos com que no tenen una atenció pel disseny i estudiant els diaris, revistes i publicacions, dels anys trenta, per exemple, es veu que eren pioners en el disseny gràfic i la tipografia. Eren molt atrevits i amb un punt de vista molt eclèctic. A l’exposició no es veu tant però en el llibre hi ha tot un capítol del fotomuntatge i són impressionants. I nosaltres volíem contextualitzar-les com a tal, que es vegi com van ser publicades, amb el seu mitjà particular i el seu motiu, que no sigui una peça de museu aïllada, extreta del seu context.

Per últim, un efecte ve condicionat per l’adaptació digital. En l’era digital el valor físic del arxiu és situa en segon lloc. Com afecta en la percepció de l’exposició?

Una gran pregunta… No ho sé… Però mira, l’altre dia parlava amb un arxiver i em deia que era més fàcil conservar una fotografia d’una placa de vidre que una imatge digital. Òbviament l’era digital ens ha afectat a tots, sobretot amb la imatge, això és evident. Com per exemple, els llibres de Joan Fontcoberta. Un dels llibres comença dient que una persona avui, en un dia veu més fotos, amb el whatsapp, pel carrer, per la televisió, que tota la vida de la meva àvia. I això ens ha d’afectar clarament, però tampoc, com estem immersos, com a historiador crec que necessitem més temps per pensar-ho, estem massa a dins.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,479FansM'agrada
1,099SeguidorsSeguir
15,730SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca