Aquest diumenge vam ser al RabiaFest. Potser no heu estat mai en unes jornades que ajuntin artistes autogestionades i brillants en un sol lloc i encara no heu pogut descobrir com és d’important generar un espai que permeti tal comprensió i amistat. El dia sencer al Casal de Joves Autogestionat de Ciutat Vella va ser com una abraçada: una gran abraçada llarga i suau a totes les inseguretats, dubtes i inquietuds que podem tenir les persones joves a la Barcelona del 2019. En tots els racons hi havia artistes, cervesa i poesia i així el dia va anar passant entre llegir el que ens oferien alguns fanzins, mirar les fotografies d’artistes dissidents i escoltar música. I una terrasseta on sortir a prendre l’aire per poder tornar a entrar i quedar-nos sense alè rebent tot el que creaven les persones que en formaven part; tot l’espai pensat per conèixer-nos, parlar-nos i activar noves idees i intencions que tinguessin com a punt de partida la comunitat. A més de rebre art també podíem crear-lo: es van organitzar tallers, com per exemple d’il·lustració, on cadascú podia sentir-se còmode de reproduir les seves idees.

Aquesta és la importància del Rabia: crear una xarxa d’artistes, dones, identitats dissidents i públic que necessiti un punt de trobada. Qui no el necessita? Si caminar per Barcelona és com ser en un mar desconegut tot i conèixer-ne els carrers; ningú ens mira, ningú ens parla, ningú ens comparteix les seves noves idees. I molt menys quan formem part d’una minoria poc escoltada. Necessitem referents que siguin realistes i accessibles, compartir espais amb persones que ens representin i amb les qui voldríem iniciar converses i projectes, escoltar relats que ens interessin i s’assemblin al nostre discurs. En definitiva, tenir un lloc on ser nosaltres, escoltar el que ens inspira i tenir les eines per crear i inventar el que ens passi pel cap. Aquest lloc? El RabiaFest.

Vam aprofitar l’aire de la terrassa al cor de Ciutat Vella per trobar-nos amb la Cinta (Zinteta) mentre l’Olza i la Júlia recitaven poesia amb una guitarra de fons, teníem ganes de xerrar-hi i vincular-nos més a aquest espai en què tothom semblava conviure amb facilitat.

Quines són les intencions i voluntats? Per què i per qui sorgeix el RabiaFest?

Jo sempre tinc moltes inquietuds. I un dia amb la Júlia Bobb dinant vam pensar en un esdeveniment puntual que havíem compartit i ens vam adonar de l’important que seria que això passés més sovint, potser un cop al mes: que dones i identitats dissidents ens ajuntéssim, creéssim un espai de cura, visibilitat i suport mutus. La idea va sortir així fa tan sols un mes i mig i ens vam posar a la feina. Aquests anys de bagatge professional ens han donat prou contactes com per a la moguda. Aquest ha de ser un espai on generar xarxa de suport o discurs comú.

Està molt enfocat a artistes.

I a gent del món autogestionat. Com a artistes moltes vegades ens trobem que no podem accedir a espais perquè són guetos molt elitistes.

Hi ha alguna necessitat social que us ha portat a fer aquest festival?

Em sembla important crear un espai on apropar l’art autogestionat a la penya i que sigui accessible, que la gent pugui participar: no volem que sigui únicament un lloc on venir a mirar una paradeta, sinó que volem que hi hagi participació, per això oferim la possibilitat de fer tallers, un micro obert… que la gent entri i trobi un punt on anar fluint.

Hi ha alguna temàtica concreta? L’art tendeix a explicar una vivència determinada…

No hi havia cap temàtica, volíem ajuntar gent que treballés igual i parlés del mateix. No m’ho plantejo com que tothom parli de la mateixa experiència: el punt comú és que siguin artistes que fan feina autogestionada i que cadascú comuniqui la seva vivència o el que tingui ganes de comunicar. Individualment, a mi aquest any m’està semblant que tanco una etapa: ha sigut difícil arribar a aquest pas perquè de vegades sento que si no parlo de pèls i de cony ja no puc ser feminista. Per això penso que aquest espai és per explicar la realitat de cadascuna, que no serà una realitat que violenti altres companyes però no tot té perquè parlar del mateix. Mola que siguin projectes ètics, coherents i que no oprimeixin però que siguin sobre les realitats canviants de cadascú.

Creieu que un festival així ha de ser sempre de caràcter marginal i dissident?

Sempre ha de ser autogestió, perquè és molt important treballar coneixent el que hi ha darrere. Treballar amb determinades marques o persones fa que darrere hi hagi explotació o incomoditats; si en un futur volem treballar amb empreses amb tot el que comporta hem de saber el que hi ha al darrere, partir sempre de l’abraçada col·lectiva i crear xarxa.

La prioritat és que el RabiaFest sigui visible i aconseguir públic i recursos per poder continuar fent-lo. Com us plantegeu la dualitat de fer publicitat a la vegada que sou fidels als vostres models ètics?

És molt difícil, fem el que podem. Això és perquè les artistes puguin guanyar-se la vida i els pocs diners que traurem avui seran destinats a la pròxima edició: imprimir cartells, per exemple.

El públic tendeix a ser jove i amb una ideologia semblant a la del festival. Us agradaria obrir les jornades a un públic diferent?

El que mola és que pugui ser més accessible. Avui en dia quan algú té un projecte el difon per xarxes socials: és on hi ha la gent jove majoritàriament i aquests esdeveniments acaben arribant a aquest públic. La nostra idea és anar construït i, a partir de les jornades d’avui, veure com podem arribar a més públic a través de noves ofertes.

Creieu que l’experiència artística ha d’anar més enllà d’observar? Hauríem de tenir més experiències participatives, com els tallers?

Jo crec que sí. Tothom pot ser ésser creador: l’art s’idealitza com si ho haguéssim de dur a les venes, però tu pots expressar i construir amb el grup; hem de trencar amb tot el que hi ha establert a nivell de producció artística i ser accessibles. Tothom podem construir un discurs i hem de generar aquesta nova manera de mirar.

 Serà possible aquesta nova manera de fer l’art? Es durà a terme només per part de les persones joves?

Sí. En els moviments en què ens movem ja estem fugint de la manera de fer art institucionalitzada, s’està creant alguna cosa nova. De fet ja hi és, s’està cuinant. També hi ha persones més grans que estan fent el que fem nosaltres, simplement ens hem de trobar.

Quin ha estat el criteri per escollir les artistes que avui formen part de les jornades?

En aquest cas, són col·legues, gent que hem tingut a prop. En les següents edicions, probablement sigui una convocatòria. El criteri? No està construït però l’anirem muntant.