L’olor de crispetes impregnava el hall del Teatre Aquitània. Els espectadors que esperaven al carrer, davant l’edifici, havien anat entrant en veure que s’obrien les portes de la sala, i ara s’amuntegaven en una llarga cua. A mesura que tothom anava arribant al seu seient es veia que l’espectacle faria un ple gairebé absolut. Tan sols algunes cadires havien quedat orfes de propietari.

Sorprenentment, entre el públic assistent hi havia molta gent jove, una postal poc habitual als teatres barcelonins. De ben segur que Kràmpack hi tenia alguna cosa a veure. La idea de veure un espectacle d’humor irreverent, protagonitzat per quatre actors joves, i amb més que probables reminiscències de Plats bruts és idònia per atraure un públic una mica diferent de l’habitual. La popular sèrie de Jordi Sánchez i Joel Joan ha aconseguit sobreviure intacta al pas del temps i ha envellit formidablement, fins al punt que aborda amb frescor temes encara molt presents en l’actualitat. Potser per això, la reedició de Kràmpack, l’obra creada per Jordi Sánchez fa més de vint anys, ha suscitat interès en joves i adults a parts iguals.

I no és per menys. Comença l’obra i de seguida es nota el ritme endimoniat de l’espectacle. Àlex Ferré i Mikel Iglesias intercanvien enginyoses línies de diàleg com en un combat de boxa mentre una dona jeu morta en l’habitació contigua. Un inici prou surrealista que de seguida comença a encadenar les rialles del públic. 

Més endavant, els personatges de Jaume Casals i Lidia Casanova s’uniran a la festa i tots quatre accedeixen a viure junts en un pis que es converteix en un caos d’amors, desamors, problemes i malentesos. L’obra va transitant de mica en mica de l’humor a un cert dramatisme, de vertiginosos diàlegs carregats de vis còmica a escenes més reposades, on s’explora de forma més complexa la profunditat dels personatges a través dels seus sentiments. I és que l’obra dirigida per Pep Antón Gómez no és una simple comèdia, ja que incita el públic a reflexionar. A reflexionar sobre l’amistat, sobre l’amor, sobre la diversitat afectiva i sexual i sobre la tolerància.

Però tal com deia, el seu segell més inconfusible és l’estil de Plats Bruts, i això queda palès tan bon punt en Jaume Casals entra per primer cop en escena. El jove actor (conegut principalment pel seu paper a La Riera) recrea minuciosament el famós personatge del David de Plats Bruts i li dóna vida després de tants anys. Casals imita la gestualitat, la forma de parlar, el to de veu, i inclús la rialla marca de la casa de Joel Joan, i porta l’espectador a un viatge a través dels records i sensacions que la mítica sitcom catalana ens ha inculcat durant tant de temps. De fet, la referència es va fer tan evident al Teatre Aquitània que inclús es va sentir una dona dient-li a algú: “està imitant al Joel Joan de Plats Bruts“. Però les aclucades d’ull de l’obra no acaben aquí, i el personatge del Lopes també s’hi veu reflectit, encara que en aquest cas la seva personalitat es divideix entre els personatges interpretats per Àlex Ferré i Mikel Iglesias. El primer encara la histèria i la velocitat de parla del mític personatge i el segon n’imita els gestos i l’amor a les magdalenes.

Tot un homenatge a un humor que comparteix una part molt important de la societat catalana i que demostra el seu èxit amb la llarga ovació de joves i adults al final de tot de l’espectacle. Kràmpack és, en definitiva, una interessant comèdia que ens convida a reflexionar, i que ho fa amb les grans actuacions de quatre actors joves amb un brillant futur al davant, tal com ho varen fer Jordi Sánchez i la resta del repartiment de l’obra original, fa més de vint anys