Passejo per la nit relativament fosca de la ciutat quan una llum vertical travessa el carrer Villarroel. Irradia tan fort que m’arrossega fins a ella i davant meu la veig, és “La Mort” de Yannick Sanches. Entre acrobàcies la travesso com puc per les seves estretes cortines fins a endinsar-me en una transformació. Enlluernada per la blancor, els ulls comencen a definir formes que trepen per totes bandes.

Borroses es mouen entre la gent barrejant-se amb la seva vestimenta i fugaç com una pinzellada, el groc fluorescent d’una dessuadora aboca sobre el quadre unes flames d’un líquid fosc que cauen de dues àmfores, és l’arcana “L’Estrella” interpretada per Aldo Urbano. Els colors, frenètics, ballen a ritme de gavardines i americanes de caixmir que venen i van per la sala.

Però amb atenció procuren no trepitjar cap obra ni relliscar, com passa amb l’amor, amb el regalimeig incontrolable dels desitjos que cau de la instal·lació “L’Enamorat” d’Ariadna Guiteras. Mentre que poroses humidifican el terra, a l’aire es respira una atmosfera despreocupada, entre converses i mirades properes, totes elles concentrades al mateix lloc, a la Chiquita Room, centre i creació d’art contemporani.

Engegada fa exactament un any, la directora i fundadora Laura González Palacios celebra el primer aniversari d’aquest espai polifacètic, que mitjançant la transversalitat de l’art com a transformació social arreplega en paraules d’ella: “la seva activitat com galeria, residència per artistes, productora i comissària de projectes, editorial de llibres d’art i escola d’inspiració” inaugurant l’exposició col.lectiva: ARCANA. Els secrets del tarot, disponible fins el 15 de febrer.

Degut a la situació excepcional i en relació amb la temàtica exposada, l’obertura dura 24 hores per completar un cicle sencer de nit i dia, com a analogia al viatge d’individuació que proposa el recorregut pels 22 arcans majors, des de “El Boig” fins a “El Món”. Vint i dos artistas s’uneixen per treballar al voltant del tarot, una pràctica terapèutica que segons afirma la coordinadora permet connectar amb una mateixa ja que: “Forma part d’una sabiduria ancestral, creativa. Per això ens agrada indagar, ja que lliga amb el teu inconscient”.

De fons sona una vibració tenebrosa que ve d’un piano que l’artista Fito Conesa ha recreat en “La Força” amb la intenció de captar el moment de clímax quan la força es descontrola: “Per això l’ús de la figura musical històricament prohibida, el tritó o coneguda com diabolus in musica perque diuen que invocava el dimoni”. Però lluny de l’estereotip tarotista, la melodia conviu en un petit saló acollidor on es xiuxiuegen íntimes converses sota el refugi de “La Justícia” de Nacho Simal, que observa la sala a través d’un díptic a gran escala.

Mentre l’espai s’omple, “El Boig” ens acompanya en el guiatge introspectiu gràcies a un video tutorial on Beatriz Sánchez, des d’un to humorístic, deconstrueix els prejudicis del Tarot. A mesura que avanço el viatge, entre la multitud m’hipnotitza el díptic “El Carro” d’Iñaki Landa. La força saturada del traç d’estil còmic em transporta a una foscor profunda. De sobte, l’únic que sento és una sorra freda que em formigueja els mitjons i una veu dolça que navega dins d’una peixera. Sense saber com, m’he endinsat en “El Diable” de Candela Torres.

Submergida al meu interior, un nou ritme orgànic engloba l’exposició. El cicle diürn que representa el caminar per les 22 cartes crea una doble experiència. Per una banda, es viuen les 22 fases psico-físiques. Per l’altra, l’espectadorx existeix dins de l’exposició i el rol participatiu és bàsic, com afirma la galeria: “Per mi és molt important tenir de referent el teatre dels sentits. És molt immersiu i ens va inspirar ja que ens movem mot entorn al llenguatge de l’inconscient, que es basa en l’experiència directa i la vivència primera”.

Influenciada per les tendències d’art d’acció de la Segona Avantguarda dels anys 70, des d’una espera conceptual on el temps és un element clau, el happening i la interacció de les obres pragmatitzen el procés vivencial de l’exposició i per tant, aquesta esdevé una meta-performance del Tarot. La concepció temporal transcendeix el marc simbòlic per convertir-se en una realitat física essencial per conectar amb l’exposició, diu Laura González Palacios: “Quan ets un subjecte que es relaciona directament amb l’objecte, canvia totalment. I aquest és l’objectiu del projecte, fer més propera la relació artista i públic”.

Aquesta fita també es desenvolupa a través de la conjunció de sentits on es parteix de la visió, com “La Templança” o també l’experiment físic dels rajos de llum de “El Sol” de Núria Corretgé. A continuació es passa per l’oïda amb la cova de “El Diable” entre altres i es culmina amb exemple poètic, el colpeig vibrant de “La Força” que circula per tot el cos quan es toquen els acords del piano amb els cascos insonoritzats. A més, l’alternança dels sentits s’entrellaça amb la varietat tècnica oferint un esclat cromàtic de pintures, per exemple la combinació de “L’Estrella” amb la bandera “El Judici” d’Eva Vázquez Abraham, que conviu amb els volums escultòrics, com “La Papissa” d’aire naïf i el sit especific “El Papa” que segons Sergio Mora representa el lloc concret de la caiguda del patriarcat, i que per últim, cohabita amb la quatridimensionalitat de la instal·lació mòbil “La Mort” i el happening aquàtic “L’Enamorat”.

En conclusió, la connexió unitària del comissariat s’assoleix a través de la llibertat no paternalista, com explica Laura Gonzalez: “m’agrada dóna molta llibertat creativa, òbviament hi ha un acompanyament de commissariat, sobretot per ubicar els objectes però deixo que sigui lliure. De fet, aquesta exposició, ideada ara fa 6 mesos, va ser una artista que va tenir l’idea de fer-ho cadascú amb la carta que li toqués i va ser molt maco perquè just cada artista va rebre la carta que per l’etapa que estava vivint tenia molt a veure amb l’energia d’aquella carta”.

Entre participació i llibertat, l’art és la via creativa per fer reflexionar, progresar i transformar la societat. Fet que demostra que Chiquita Room es fa un nom dins de la mediació artística, però sempre des d’una essència molt humil i propera que la caracteritza: “Estic aprenent sobre la marxa llavors sé que no sóc només una galeria i això des del principi estava molt clar. Simplement, està passant de manera natural”. La manera tan humana de voler un públic actiu és fascinant quan es contempla detalls com la mirada perduda d’unx espectadorx que busca a banda i banda l’aprovació d’algú ja que torna a ser un infant que no sap si pot tocar la peça. No es sap si les sabates formen part de la instal.lació o són d’una persona que s’ha atrevit a penetrar l’obra. Per sort, lluny del puritanisme elitiste, emergeix un diàleg entre l’ambient, l’obra i l’individu on unx és lliure i la intuïció flueix. Per un cop l’espectadorx ja no es sent l’estorb d’unes obres burgesament sacralitzades en un espai fred.

Absorta en l’escena ja són la una i trenta del matí i el fred nocturn de Sant Antoni em petrifiquen les cames. Miro enrere i allà segueix el raig vertical de llum que deixar fluir anècdotes per recordar, com expressa la fundadora: “Tenim temps de viure un dia i una nit, és un cicle sencer on poden passar tantes coses i tan diferents”. Transformada m’escalfo amb el record de l’exposició, un espai càlid, d’auto-coneixement i d’auto-cura, on sorgeixen converses humanes gràcies a l’entorn familiar, una identitat que Chiquita Room sempre ha tingut present: “Es va pensar així. Que no tingui la sensació de White Cube tan freda”.