Em trobo en una sala blanca, inhòspita, tan gran que dins meu s’obre un forat tan profund que caic en el rés més absolut, blanc com la foscor més encegadora. Un eco em permet intuir formes desiguals de diversos materials, disposades amb una precisió quirúrgica. Però s’ha de reconèixer el mèrit. Fins i tot els tres protagonistes s’han combinat per l’ocasió, entre tons blaus i negres i amb unes sabates de disseny geomètric, per això s’anomenen The Perfect Lover. Un col·lectiu format per Jesús Alcaide, crític d’art i comissari independent, Javier Pividal, artista que resideix a la Real Academia d’Espanya a Roma com a becari d’AECID/MAE i Sergio Porlán, artista on ha concentrat la major part de la seva creació a la galeria contemporània Art Nueve des del 2008, que presenta Mia anima nera a la Blueproject Foundation, espai dedicat a l’art contemporani nacional i internacional, disponible fins al 12 de gener de 2020.

Mentre en Javier Pividal parla del col·lectiu: “parlem sobre la política de la identitat, el cos i l’afectivitat”, jo només sento com els bolígrafs no paren d’esquinçar els fulls de les llibretes, evidentment d’estil híper-minimalista. Amb el front arronsat, la gent assenteix i escriu i jo les segueixo. Però, ho estem entenent o és un gest automàtic? Opto doncs per observar les obres però un calfred em circula pel cos. Tot està tan ben situat, massa. És una perfecció irritant. Fins i tot, el ble de cabell que penja casualment per l’orella d’una noia sembla que formi part de l’exposició.

Entre les columnes vertiginoses, penja Rayo negrode Sergio Porlán, un fi rectangle amorf de llum incerta. A la dreta, flota etèria una escultura negra titulada Exoesqueleto, del mateix artista. Però unes textures blanques al seu interior densifiquen l’entorn i em fan preguntar-me com es manté?, de què està feta? Mentre l’analitzo, la seva pesadesa m’enfoca el terra i allà estan, a escasses passes, unes sabates negres sense títol de Javier Pividal. Seran d’algunx refugiadx a qui l’Estat li ha rebutjat l’entrada? Qui sap… el cas és que tristament em sento identificada amb elles. Com un nàufrag, a la deriva entre un grup de gent que aparentment d’estil “casual”.

Seguidament, amb la mirada a cinc centímetres de Porquoi durer est-il mieux que brûler? de Javier Pividal, hipnotitzada pel reflex imperfecte de la sanefa triangular de coure, m’adono que ja no queda ningú a la sala. Camino dues passes travessant Máscara 1, peça de marbre amb dos cercles foradats al centre per Sergio Porlán i entro en una sepultura obscura, lleugerament il·luminada per un groc suau a imitació de les espelmes. Al mig, The Garden, unes cendres meticulosament situades ritualitzen els fragments d’uns rostres atrofiats per Javier Pividal i altres figures de Sergio Porlán, totes elles alçades per una desigualtat curosament meditada. I als costats la rodegen objectes litúrgics d’ambdós artistes.

La veu de Jesús Alcaide explicant la voluntat del col·lectiu: “partint del blanc com un concepte polititzat, l’estàndard del qual estem acostumats a comissariar les exposicions, el negre et porta a un altre indret, el prohibit” em fa adonar-me que s’ha de reconèixer l’intent de superar el binarisme blanc-negre sobre blanc introduint de manera gradual l’obscuritat. Però, que la segona sala destaqui per la carbonització desfigurant, revela interrogants a favor del seu discurs o es tracte d’ambientar un fragment literari de l’escriptor Jarman?

En conseqüència em qüestiono si la primera sala reflecteix una obscuritat conceptual degut a les formes complexes o el grau d’abstracció geomètrica, com per exemple Máscara 2, Rayo negro, entre altres, fan que siguin objectes decoratius ben il·luminats? Totes tenen una essència obscura que a causa de la claror de la primera sala, aquesta inhibeix la seva identitat o totes són decoratives però la foscor les desenfoca i emmascara? O per últim, aquesta incertesa és per se el complexe joc que busca el col·lectiu i, per tant, l’exposició es converteix en una meta-exposició, una meta-obscuritat?

The Perfect Lovers es veuen com una relació comunicativa que dissenya un espai dialògic però, on és? A més, afirmen que a travès “la relació còmplice que reivindica l’opacitat del llenguatge” accedeixen a la veritat de les coses. Però l’única veritat que sento és incoherència, es refereixen a això quan afirmen: “seguim treballant a partir de l’obscuritat, l’opacitat i la complexitat”? Mitjançant el seu funcionament: “un joc a tres bandes en el que l’autoria és un concepte contaminat”, els treballs s’emmotllen entre ells. Un forma part de l’altre, s’entrellacen i estan tots connectats, com el Nus Infinit de l’Hinduisme tibetà.

Descontextualitzant puntualment el seu significat filosòfic, la forma il·lustra les connexions entre les obres on no hi ha un principi ni un final i que totes les parts es ramifiquen fins que conformen un tot. A la segona sala s’evidencia molt més, en part, fruit de l’ambientació homogènia “de l’altre lloc, del prohibit”. Tanmateix, a la primera sala també es pot intuir ja que semblen una única composició, per exemple, el retrat D.J. de Javier Pividal situat tímidament al racó de la dreta es completa amb les instal·lacions més figuratives, Exoesqueleto de Sergio Porlán i les sabates de Javier Pividal. Això es deu al treball sit especific, que només és possible, segons el comissari Jesús Alcaide, en un treball conjunt on desapareix la distinció entre artista i comissari: “ja no hi ha mort de l’autor, sinó que aquest s’ha deixat seduir pel text dels altres”.

Aquest treball comú el relacionen amb els afectes, és a dir, l’amor, que segons Javier Pividal: “l’amor perfecte no existeix, és utòpic. S’han de veure les relacions humanes construir-se així, com una combinació”. D’aquesta manera, s’entén la teoria relacional on aposten pels lligams, les connexions emocionals basades en l’estima, els afectes. Per l’equip és vital mostrar els processos, per tant, les interaccions; d’aquí la performativitat del muntatge, palpable en l’escenografia de la segona sala i en la nuesa matèrica de les escultures de la primera sala.

Però analitzant amb perspectiva, quan es tracte del sentit de les obres, aquesta teoria es dilueix. Perque… quina idea vol il·luminar Rayo negro més enllà del joc de contrastos cromàtics que qüestionen la seva funció?, quina explicació té, en relació amb l’idea de complexitat, la instal.lació de les sabates negres?, a part de la la combinació estètica amb Rayo negro i l’associació de l’acte de cremar amb el coure, què ens revela Pourquoi durer est-il mieux que brûler? D’altra banda, hi ha obres amb un significat obvi, de caire més narratiu, com la primera instal·lació on les seves dimensions evidencien, com diu el títol, la seva identitat: Cancelas. I Perfect Lovers és només l’atrezzo per recrear l’ambient del text de Jarman: “El foc es va apagar, es van tapar les xemeneies i va arribar la televisió”? Per últim, hi ha algunes obres, com per exemple, els objectes d’obscurantisme: les dues de Máscara, Humidificador i Báculo, hisopo, cosa, totes de Sergio Porlán, que en sí, no evoquen l’amor, la identitat i la voluntat de trencar amb la politització de la claror.

Per tant, estem en vers un diàleg fallit de dues converses paral·leles que s’han perdut a mig camí al no trobar receptor o que esperen l’eterna absència de Godot? Estem observant l’aparença d’un Tot esquerdat per dins? Estem en vers la incapacitat del llenguatge o la incapacitat visual? En conclusió, les obres es converteixen en una espera mai comunicada on el desig d’intercanvi no s’assoleix. Parlen d’amor com a motiu per cercar l’emoció que se’ns nega amb l’híper-esplendor, les emocions de relacions que es refugien entre la foscor, la complexitat. Però, l’argument conceptual justifica la incoherència entre el discurs i la forma? Han volgut crear el seu jardí inspirat en la cançó: “O Paradise, my garden dressed in light, you dissolve into the night. Ashes to ashes. Mia anima nere” però s’ha convertit en un laberint sense sentit. Intento sortir d’aquesta desubicació i confusa torno a sentir el sol, els cotxes xiulen i les escombres freguen el ciment i em pregunto: què he experimentat? Mentre m’allunyo de les sis parets de la fundació, el sentiment d’incomprensió es fa encara més real i només em queda una última pregunta: com ho han viscut lxs altres espectadorxs?