Arriba la vuitena edició del festival d’art contemporani de Barcelona; Art Nou. Més de 21 galeries hi participen amb exposicions de joves creadors. Una fita en el món de l’art de Barcelona que des de fa tres temporades marca l’inici del curs. Enguany, la cita destaca per la participació de joves talents catalans, com ara Lara Fluxà (premiada per l’ACCA) que es podrà trobar a la galeria ProjecteSD o Irene Grau que presenta ‘Vint-i-dos dies a Bombon Projects‘ a la galeria homònima. Dues propostes que demostren la bona salut de l’art a Barcelona. De la cita de nous talents, però, ens fixarem en dues propostes. Dues exposicions que reflexionen sobre un fet que va marcar el segle XX, l’auge i caiguda de l’URSS.
Les dues propostes són una coincidència. Com tothom sap, als ulls cecs del present li agrada jugar amb les casualitats i els miralls. Per això la Galeria ADN inaugura la mostra d’Alán Carrasco ‘A Soviet militiaman eats a McDonald’s hamburger in Moscow‘ i a la Sala Parés Carmen Alvar juga amb collages constructivistes per tal d’explorar la nostàlgia i la realitat, basant-se en les teories de cine-ull de Vertov.
La primera exposició ens mostra els últims anys de la Guerra Freda i el triomf del dogma burgès sobre el proletari. Una exposició que no pot fugir del llibre; El fin del «Homo sovieticus» d’Svetlana Aleksiévich. Però que conclou en el fet que “La pax americana va portar un capitalisme sense límits i una guerra sense fi.” Basant-se en l’anècdota de les negociacions al voltant del primer McDonalds a Moscú, l’artista desenvolupa el seu art.
D’altra banda, tenim la proposta de la Sala Parés, amb Carmen Alvar. La jove artista madrilenya presenta un conjunt d’elements que es construeixen als antípodes de Carrasco. Alvar explora la construcció d’un nou món. Com opera l’artista? Perseguint les runes d’un moment històric i analitzant-les plàsticament per tal d’entendre-les.
Passat-runes-present quotidià-poble, futur. Són els àmbits de la mostra. Una exposició que mostra la cosmovisió de l’artista. A partir dels seus famosos collages, el recorregut comença amb unes belles composicions que tenen per tema el passat i que exploren una tensió deliciosa entre el paisatge (natura) i l’home. En un dels quadres, els personatges escalen literalment per arribar a la natura.
Les runes són representades amb fotografies d’antic sobre els estralls de la guerra, en un pedagògic joc, l’artista elabora diferents tríptics on es mostra l’evolució de la seva abstracció. Un joc que delata la professió d’Alvar (professora de dibuix). Però que serveix per elaborar la tesi de l’exposició; només podem construir a partir d’alguna cosa. Només podem ser, a partir d’allò que ja ha estat. Tot i que com apuntada Hannah Ardent, el fat de l’home no sigui morir, sinó innovar, per això Alvar ha d’abstreure’s de les runes per tal de crear gravats en sec (petita clucada d’ull a Malevich). Unes obres que semblen servir per netejar-se els ulls i poder continuar el discurs de l’exposició.
L’homenatge al treballador, els constructors d’una nova bellesa, és correspost amb el seu ofici. Retalls d’atles d’oficis mostren la vida quotidiana sota el pes del collage constructivista. Dos homenatges clouen l’exposició, el primer a la gimnasta Yelena Mújina (de tràgic triomf olímpic) i el segon a diferents artistes de les primeres avantguardes soviètiques.
Per últim, al centre de la sala, una magnífica maqueta feta de restes de marcs, ens mostra la ciutat ideal. Dividida per classes, per altures i barris. En la millor tradició de les ciutats ideals, Jerusalem, Ìcaria o Roma, tanquem el cercle de la tesi. Només podem construir sobre les runes. Tot el que fem de nou, té en ell mateix el rastre del passat.
Carmen Alvar, per tant, fa un recorregut clàssic al voltant del seu mateix art. ‘Vestigis i ciments‘ és la seva primera exposició individual, marcant perfil i filosofia. Una mostra circular, cuidada, bella i que integra l’artista en el circuit de l’art.
La coincidència, però, de dues exposicions tan notables sobre el fet soviètic, ens hauria de fer reflexionar. A les portes d’una segona gran recessió, potser els artistes són l’avantguarda del pensament. Per transformar la realitat, potser primer s’ha d’imaginar.
Consulta aquí, totes les exposicions d’Art Nou