Per aquí ja trobàvem a faltar la frustració del dilluns post-Oscar. No és fàcil d’explicar, però es resumeix en el fet de veure com les pel·lícules i les actuacions nominades —podem afegir-ne algun aspecte tècnic— que un creu que més mereixen ser reconegudes, són superades per altres produccions, sobre les quals pesa la seriosa sospita d’estar impulsades per grans campanyes o de complir els requisits ideològics i morals necessaris per a fer-se amb una estatueta.

Aquesta idea, però, també ve acompanyada per una discussió interna, una espècie d’àngel i dimoni a cada espatlla que em porta a debatre amb mi mateix si jo, com a cinèfil que pretén trobar en cada cinta quelcom que s’allunye de les formes habituals de producció i em mostre històries amb nous punts de vista, he de perdre el temps i els ànims mirant una gala que el que potencia, a partir dels seus reconeixements, és completament el contrari.

Aquest és un debat que la comunitat cinèfila porta arrossegant des de fa molts anys, no pel tema dels Premis Oscar en concret, sinó per la busca de la compatibilitat entre visionar cinema d’autor —d’un perfil més independent— i grans produccions de Hollywood que ens arriben a través de grans campanyes de promoció que ens provoquen un hype que pot arribar a ser malaltís. Una solució molt vàlida, i és la que jo mateix predico des de fa un temps, és l’acceptació de tot allò que és anomenat cinema, una cinefàgia que, tot s’ha de dir, consta d’alguns peròs. És la única manera de no convertir-se en un talibà de la gran pantalla.

Deixant de banda, però, aquest debat intern, que tampoc cal portar a l’extrem, la gala dels premis de l’Acadèmia Nord-Americana han patit aquest any un innecessari desgast mediàtic provocat per la mateixa acadèmia, a causa d’una sèrie de decisions que han fet que aquesta hagués de recollir cable diverses vegades. Les controvèrsies que giraven al voltant d’aquesta 91ª edició dels Oscar semblaven no acabar mai, també dinamitades per agents externs a l’organització. Si aquest esdeveniment no era suficientment un circ mediàtic en sí mateix, infinitat de factors van acabar d’accentuar aquesta condició.

Potser en aquest cinquè paràgraf ja és on podem començar a parlar de cinema. La pel·lícula que quedarà als anals de la història de Hollywood enguany ha estat Green Book, dirigida per Peter Farrelly, el qual no estava ni nominat a millor direcció. Algú entén que la “millor pel·lícula de l’any” no tingui ni la possibilitat d’optar a ser reconeguda per la seva direcció? Seguim. A Mirall València, avançant-nos als esdeveniments —perquè aquí en sabem de cinema— en Jordi Sarrión va escriure el següent sobre la guardonada a millor pel·lícula enguany: “Quan vaig entrar l’altre dia per la porta del cine de Xàtiva mai hauria imaginat eixir amb el somriure amb què vaig eixir”. Realment, en Sarrión té tota la raó, la cinta de Farrelly funciona gràcies a aquest bonrotllisme sorgit, en part, gràcies a les esplèndides actuacions dels seus dos protagonistes principals, i un guió que prepara el terreny per aconseguir aquest fi.

Però realment és Green Book la millor cinta de l’any? O una cinta que mereix ser tinguda en compte per la seva qualitat? Qui ho pense que aixeque el braç. Què té, llavors, Green Book? Tracta la problemàtica racial. I on està el problema, doncs?

Doncs el problema recau en la necessitat de Hollywood de crear productes que tractin temes racials sense contradir la cultura que ells mateixos representen. Això que vol dir? Que aquestes cintes contenen un component light i innocu que treu de polleguera. Green Book no és una cinta mordaç, i el missatge final que podem interpretar és que realment els blancs no som tan mala gent, si els negres es porten bé amb nosaltres i ens respecten, som capaços de tolerar-los. Quina fita! Aquest és el motiu pel qual la cinta d’ Spike Lee, BlacKkKlansman —que també va comentar a aquesta casa Miquel Gadea— no s’ha fet amb aquest gran premi. Lee ens presenta una cinta mordaç, desafiant, ridiculitzant, i agressiva, i per tant, destinada a passar a una altre vida a Hollywood.

Qui sí que va sortir content, i amb raó, va ser Alfonso Cuarón. Només uns noms selectes han sortit del Dolby Theatre amb 3 estatuetes a les mans. Roma és, segurament, la sensació de la temporada cinematogràfica. El motiu més directe és que és una producció de Netflix, i per tant, està disponible en aquesta plataforma des del dia de la seva estrena. D’altra banda, la campanya que s’ha dut a terme per promocionar aquesta cinta arriba a xifres bastant elevades. I per últim, va endur-se el Lleó d’Or al passat Festival de Venècia. De totes maneres, l’Acadèmia no es va atrevir a nomenar-la millor pel·lícula, tot i ser la favorita, segurament per diversos factors.

Un d’ells, el més clar, és per no crear precedent. Que una pel·lícula de Netflix guanyi l’Oscar a Millor Pel·lícula crearia unes reaccions d’excessiu rebuig per part d’alguns sectors de la indústria, i això propiciaria que l’Acadèmia tornara a perdre el control dels seus propis premis. Altrament, crear el precedent de que una pel·lícula de parla no anglesa es faci amb el màxim guardó, no agradaria als grans lobbies cinema nord-americà. A més a més, Hollywood porta anys cobrint-se les espatlles amb l’entrega de premis a cineastes mexicans. Per tant, cap acusació de discriminació cap a una obra o nacionalitat estaria justificada.

La major patacada de la nit va ser, sense cap tipus de dubte, per The favourite. La cinta del director grec Yorgos Lanthimos era formalment la més atrevida de les nominades, tot i estar encapçalada per un elenc de luxe, del qual va sortir el seu únic reconeixement de la nit —cal recordar que optava a 10 guardons—, per a Olivia Colman en la categoria de millor actriu. És difícil trobar els motius pels quals aquest film s’ha quedat sense cap tipus de reconeixement a Hollywood. Segurament, l’interès per elevar Green Book ha perjudicat els interessos del film de Lanthimos, el qual no conté cap rerefons polític concret, i es decanta més aviat pel lluïment tècnic i dramàtic.

Una altra sorpresa, no menys escandalosa que l’ostracisme a The favourite, va ser el Premi a Millor Actor Principal per a Rami Malek pel seu paper a Bohemian Rhapsody. Sabíem de sobres que les estatuetes d’aquesta categoria acostumen a estar destinades a acabar en mans d’actors que han interpretat el protagonista d’un biòpic, però d’aquí a considerar que el Freddie Mercury de Malek és millor que el Dick Cheney de Christian Bale o el Tony Valellonga de Viggo Mortensen, hi ha un gran pas.

És obvi concloure, doncs, que l’Acadèmia nord-americana continua entregant-se a l’espectacle i als focus mediàtics, deixant de banda la idea del cinema com a fi en si mateix. La conseqüència és la creixent falta de credibilitat d’uns premis que semblen sentir-se cada cop més còmodes dins d’aquest ambient de polèmiques, favoritismes, grans campanyes i pertorbacions ideològiques. Tampoc hi ha res que ens faça pensar que aquesta dinàmica canviarà en un curt període de temps, més aviat guanya pes la convicció de que l’èxit —o no— de les gales que vindran, dependrà quasi exclusivament de les polèmiques prèvies i els booms mediàtics que s’hagin preparat, a consciència, per aquell any.