Spike Lee, l’assot dels Estats Units blanc

Festival de cinema de Cannes 2018. La sala de premsa plena de periodistes de tot el món, i al centre de la gran taula, una xicoteta figura ajusta el micròfon. Amagat darrere la seva perenne gorra i les ulleres rodones, encollit en la cadira i en les mans sota la taula, està Spike Lee dient tot el que pensa de la situació als Estats Units i el seu actual president Donald Trump, o com a ell li prefereix dir-li, l’Agent Taronja: “El fill de puta”, “els fills de putes del Klan”, “Els nazis fills de putes”, “Aquest fill de puta que té el codi nuclear”.

Spike Lee a Cannes amb l’odi a una mà i l’amor a l’altra/ Festiva de Cannes

Aixina presentava Spike Lee a Cannes l’última pel.lícula que ha dirigit, Infiltrat al KKKlan, protagonizada per John David Washington (fill del cèlebre Denzel Washington), Adam Driver i Laura Harrier.

Diu Spike que quan va rebre el guió de la pel.lícula es va riure: “Açò no pot ser de veres”. La història del policia negre Ron Stallworth que es va infiltrar al Ku Klux Klan, l’organització terrorista sorgida als Estats Units després de la Guerra de Secessió, que promulgava el racisme, la xenofòbia i l’antisemitisme. Tot al temps que vestien com si estigueren a Sevilla en plena Semana Santa. El policia Ron Stallworth només ho va poder fer posible en la col·laboració d’un altre policia blanc que poguera suplantar-ho en el contacte directe en els membres del Klan. Però resulta que aquest policia blanc era jueu. Amb aquesta rocambolesca situació comença la pel.lícula de Lee, plena de gags ridiculitzant els membres del Klan, converses telefòniques absurdes entre un policia negre i el president de l’associació racista, i situacions d’allò més inversemblant.

Però resulta que tota aquesta història es real, Ron Stallworth va existir i es va infiltrar en el Klan en els anys 70. I precisament és el fet basat en la realitat el que sosté una trama tan ridícula i al mateix temps simple. Però just al final del film, Lee afegeix al muntatge unes imatges reals dels atacs de Charlottesville de 2017, on un supremacista blanc va assassinar atropellant en el seu cotxe a una manifestant antiracista. Aquestes terribles imatges donen pas a la tibia resposta de Trump, que no va condemnar amb la suficient fermesa l’atac racista. És gràcies a eixes imatges quan la pel·lícula es resignifica, i Lee posa damunt la taula que el racisme no es un tema del passat, que no son uns descerebrats dels que ens puguem burlar per els seus anacrònics ideals. El Ku Klux Klan no es un tema de risa, són un grup terrorista, en paraules del propi Lee.

- Publicitat -

Spike Lee mai ha tingut pèls a la llengua a l’hora de senyalar tot allò que li sembla injust al món, i sobretot quan es parla de la situació de la població negra als Estats Units. Sempre ha fet gala d’un cinema on barrejava l’humor amb els problemes racials als barris de les ciutats, sense un àpex de cinisme. Autor de films tan plàstics i polítics com “Dot the right thing” o “Malcolm X”, Lee sempre ha estat un referent al cinema militant, amb un discurs obertament antirracista. Afirmacions tals com, que Colom va ser un terrorista, o que els Estats Units es va alçar sobre el genocidi dels nadius i sobre l’esclavitud, sempre l’han mantingut a l’avantguarda de la militància antirracista.

Altres polèmiques paraules com les que li va dedicar a Tarantino quan es va estrenar Django, dient-li que la història del seu poble no era un Spaghetti Western de Sergio Leone, són habituals en el director nord-americà.Fa poc, quan en altra entrevista va ser preguntat per un periodista sobre la representació dels negres al cinema, Lee va contestar: “De tots els noms que has mencionat, no hi ha cap dona. Continua sent un tema difícil.”

En tot cas últimament hem pogut disfrutar de títols que reflexionen sobre el neo-racisme que es viu avui en dia, en obres tan interessants com la película dirigida per Jordan Peele “Get Out” on una família blanca segresta afroamericans per ocupar els seus cossos, com si ser negre estiguera de moda. O la sèrie de Netflix “Dear White People”, on al primer capítol es denuncia una festa on es celebra un massiu Black Face, que es quan els blancs es disfressen de negres. Però aquestes polèmiques que a voltes ens semblen tan llunyanes, també les tenim a casa nostra. Com a exemple tenim la festa de Nadals a Alcoi, on un grup es disfressa de patges negres per repartir regals a les balconades. Una pràctica racista de la que no ens adonem moltes voltes, però que van explicar molt bé les companyes d’Afrofeminas.

Pòster de l’última moguda del director negre (a Spike Lee joint)/ GETTY

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca