‘Green book’ o la radical reivindicació de la dignitat humana i els afectes

Quan vaig entrar l’altre dia per la porta del cine de Xàtiva mai hauria imaginat eixir amb el somriure amb què vaig eixir. Havia llegit que Green Book tenia una molt bona valoració, però mai hauria imaginat veure una segona part de la mítica Una historia del Bronx, que a més a més està contada d’una manera molt lleugera, amenitzada amb una Banda Sonora espectacular i interpretada de manera estratosfèrica per Viggo Mortensen, Mahershala Ali, Don Shirley o Linda Cardellini, entre d’altres. Però, altrament, el que mai haguera imaginat abans d’entrar a una d’eixes macrosales tan fredes i impersonals és que aquestes dues hores i quart serien la meua reconciliació amb el món del cinema que tants adeptes està perdent, que fugen espantats a les sèries. Ja no recordava eixa sensació que sols aconsegueix transmetre una molt bona pel·lícula, que no et deixa pas, a diferència d’una sèrie, assimilar-ho tot poc a poc, i que et té como un gilipollas madre —que diria Javier Krahe— al teu llit fins tardíssim, sabent que el dia següent matines perquè has de tornar a la rutina.

Ara anem al gra, que soc molt pesat. Green Book planteja la història d’un geni: el pianista negre Don Shirley. Educat i culte gràcies a una força de voluntat increïble, Don és un negre que no feia “allò que feien els negres” dels Estats Units als anys 60, ni escoltava la mateixa música, ni havia menjat mai pollastre fregit amb les mans ni sabia el que era viure arreplegant cotó en un camp de Louisiana (sí, encara als 60). A més a més, Don és homosexual. Conscient dels riscos de la seua acció, però tanmateix mogut per la nostalgia, la tristesa, la incomprensió i les ganes de fer història, decideix emprendre una gira amb el seu trio musical pel Sud dels Estats Units. Sap perfectament els comentaris que va a suportar, però, malgrat això, decideix emprendre el trajecte. Com ell mateix diu al enfrontar-se a la realitat “ser un genio no es suficiente. Hay que tener valor para cambiar el corazón de la gente”. I, com el Tio Canya, aguantà totes les burles i les paraules agrejades.

Tony Lip és un dels milers d’italians que van decidir començar una nova vida després de la Segona Guerra Mundial als Estats Units. Ell, com De Niro a Una historia del Bronxviu al Bronx i, a diferència de Don Shirley sap perfectament com de difícil és la vida de la població negra al país, malgrat té moltíssims prejudicis cap als immigrants d’altres races. Ell és l’obrer, el tipo duro. Tony és un italià marcadament estereotipat: atractiu, irresistible i capaç de posar ordre i solucionar els problemes de tothom —motiu pel qual treballa al famós Copacabana com a porter—. El Copacabana és un club nocturn que tanca durant dos mesos per reformes. Com Tony es queda sense treball, ha de buscar una ocupació que ajude la seua família a poder eixir endavant. És així com les vides d’aquestos dos personatges es troben: Tony Lip ha de ser el xofer d’un negre!

La pel·lícula és, per a mi, un viatge. Un viatge contra els prejudicis, un viatge contra les polítiques d’identitat, contra els qui volen la societat fraccionada i als individus barallant-se per les molles que els grans poders econòmics deixen. I és que, en temps tan difícils i amb una dreta que col·loca plantejaments de l’extrema dreta en el centre de l’agenda política vol dividir la població per poder sotmetre-la millor, sols ens queda la confluència de moviments, lluites, projectes i anhels. Els dos protagonistes demostren com sols entenent-nos els uns als altres aconseguirem entendre millor el món que ens envolta i construir una alternativa suficientment potent per frenar a qui ens vol dividits i fragmentats per a aconseguir la nostra submissió. Per damunt de totes les coses, com deia el Poeta, està la consciència d’esdevindre, per sempre, poble: la resta de coses són banalitats. Poques vegades us demane coses, però, per favor, aneu al cinema per vore-la!

Els més llegits

POLÍTICA

La ILP d’Universitats

Enfortim un nosaltres guanyador

Congreso De Los Diputados / SubtlePanda

Fronts oberts

La campanya a les xarxes

CULTURA

PERFILS

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca