Fa poques setmanes parlava de com aquest país no sap tractar els seus clàssics literaris. En realitat, tot s’ha de dir, el procés és idèntic a tots els camps de saber. A Barcelona, on malgrat els anys de Colau no s’ha innovat en l’àmbit cultural, el parc temàtic continua vigent de mala manera, fins al punt que molts, gràcies per llegir-me i no mencionar l’autoria, han copiat de mala manera el meu rodolí sobre Messi i Gaudí, els dos eixos vertebradors d’una carta de presentació que empobreix el nostre conjunt.

L’arquitectura de la capital sembla resumir-se en pocs noms. El primer ja l’hem mencionat. Els altres dos són els de Puig i Cadalfach i Domènech i Montaner. Ara bé, si féssim una enquesta sobre els dos prohoms, descobriríem la profunda ignorància de la ciutadania i oh, no és pas culpa seva, sinó d’un mode d’ensenyar made in Trivial Pursuit de tercera regional que provoca, sense anar més lluny, que molts no sàpiguen de la seva vessant política, quelcom força freqüent a principi de segle passat, el que apunta a la importància de la construcció per a entendre el procés de formació nacional.

El darrer mes ha aparegut, sense gaire ressò, una biografia de Domènech. L’escriu, valgui la redundància, Lluís Domènech Girbau, qui ha elaborat un assaig notable malgrat un seguit d’errors de pes que mostren com no mimem res i fomentem el tot s’hi val. Cito les errades sense ganes de fer sang, doncs considero el volum editat per RBA molt necessari, com una espècie de camí a seguir si volem estimar una mica la feina dels nostres avantpassats.

El primer diu que Eduardo Dato passejà per la Rambla com a primer ministre durant el famós, a l’època, tancament de caixes. La imatge és preciosa i al mateix temps impossible, doncs Dato, assassinat a Madrid durant el pistolerisme, fou un dirigent de la decadència de la Restauració, com bé comentava Josep Pla a una frase vàlida també per l’actualitat. Segons l’empordanès després de Maura i Canalejas tot va ser una lenta i progressiva baixada als inferns.

Així doncs és possible que Domènech volgués dir Silvela. No coneixia l’anècdota i m’ha fet gràcia. No puc dir el mateix del segon ensopec, segons el qual Casas pintà els seus retrats a carbó, que també era el seu segon cognom, a l’estudi de passeig de Gràcia, més concretament a finals dels noranta. Home, sabem que aquella fou la data on Rovira i Rabassa, fill del senyor Rovira que seu a l’homònima plaça de Gràcia, edificà la casa que molts coneixen com la de Vinçon. Aquest no és el tema. Si no cuidem la cronologia fomentarem els disbarats fins a l’extenuació.

I bé, no hi ha dos sense tres. En aquest cas, suposo que l’autor volia enumerar i s’oblidà d’ometre, ens parla del carrer del Mas Casanovas com de vint metres d’ample, com molts del costat de l’Hospital de Sant Pau, nascuts amb el naixement d’aquesta meravella modernista.

El carrer d’aquesta discòrdia és estret perquè s’allunyava del radi d’acció dels terrenys comprats amb la donació de Pau Gil. Si s’hi passeja avui en dia és un indret força tranquil que, com molts d’altres de la ciutat, pateix el tradicional menyspreu de l’Ajuntament pels espais singulars dels barris, doncs bé és sabut que tot allò que no sigui profitós ha d’anar a terra.

Així el torrent del Lligalbé, més aviat el que queda d’aquest, desapareixerà i només tindrem el record dels que l’estimàrem, però aquest no era l’objectiu de l’article, centrat en Domènech i Montaner, un home europeista, viatjat i artífex del Catalanisme després de l’embranzida inicial de Valentí Almirall.

No deixa de sobtar que ambdós hagin sigut dels grans silenciats durant el Procés sobiranista. A diferència de Puig, un corrupte de primera magnitud fins i tot quan fou President de la Mancomunitat, Domènech es nega a agenollar-se metafòricament davant del jove Alfons XIII quan visità Barcelona el 1904, però això no significa que la seva postura fos un preludi independentista ni res per l’estil. Més aviat era un burgès d’esquerres que decidí rompre amb la incipient Lliga Regionalista, àvia de Convergència més interessada a defensar la seva pròpia classe que els interessos nacionals, canviant de paradigma, i no gaire, només quan veié les orelles al llop, traduint-se el que dic amb el projecte d’Estatut de 1918-1919, caigut al pou de l’amnèsia, com si mai s’hagués plantejat.

D’aquí a unes dècades els historiadors riuran molt quan llegeixin obres d’aquesta dècada plenes de referències intempestives a l’independentisme, mescla de conviccions personals que poso perquè vull i oportunisme d’anar per casa. Al cas que ens implica, la biografia ressenyada, trobem la primera opció, i veritablement és una llàstima, doncs Domènech Girbau ofereix en altres aspectes un fresc molt ben documentat amb aportacions originals per la copiosa tasca d’arxiu i la saviesa relativa a l’arquitectura, amb detalls preciosos com el de la Casa Fuster i la seva corba de frontera entre l’antiga Vila de Gràcia i Barcelona.

D’altra banda, hi ha matisos fascinants, també se’ns explica com Domènech estimava habitar una temporada a la casa de qui li encarregava un projecte per així conèixer bé el tarannà i transmetre’l als murs. Si tots ho féssim, si la cultura es transmetés com una invitació per viure una llar, potser endegaríem una ruta sòlida envers l’endemà, però com ho fem és possible que ningú sospiti de l’Hotel Internacional de 1888 o la importància de Domènech més enllà del seu ofici.

Ens queixem de ser uns derrotats, però mentre no aixequem el cap per a saber com sorgírem continuarem en aquest estat fins a l’eternitat perquè una façana sense un interior digne és insostenible.